dimecres, 18 d’abril de 2018

Eduard Puig Vayreda







Eduard Puig a la rodalia d'Espolla, amb la silueta de l'Albera de fons.
Imatge captada del seu blog.





Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater

Jn 15,1





La premsa d'ahir duia la notícia de la mort d’Eduard Puig Vayreda. Reposi en pau l’empordanès de pro.


El vaig conèixer en les reunions del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació, d’ençà que va rellevar el senyor Albert Compte a la presidència de l’Institut d’Estudis Empordanesos. El vell professor hi anava acompanyat de Ramon Guardiola, que precisament havia estat l’ideòleg de l’organisme. Poca gent se’n recordava. L’Eduard hi assistí amb Inés Padrosa i Joan Trayter Sabater. En Joan portava uns estats de comptes que deixaven bocabadats els interventors i fiscalistes. Admirable.


Des de bon començament establírem una relació fàcil i cordial. Em distingí amb la franquesa. Posseïa un esperit agrari il·lustrat i la seva conversa era viva i esmolada, qualitats que transferia a la lletra impresa. Quan vaig estar a la Revista de Girona recordo que me va trucar justificant impetuosament el seu article sobre Joan Subias Galter. Aquella peça pionera en la reivindicació del personatge va contribuir decisivament a la monografia que Joaquim Nadal ha dedicat a l’historiador en una edició recent de l’Institut d’Estudis Catalans.


Em va sorprendre que Puig Vayreda participés en una conxorxa: posar pals a les rodes a l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. Determinats centres d’estudis del Patronat forçaren una normativa de ferro per fastiguejar els joves ruralistes. Els veterans es resistien a desbloquejar el numerus clausus dels beneficiaris dels fons que distribuïa l’ens tot i que els polítics dirigents es comprometeren a ampliar el quantum. Més endavant se’n deuria plànyer. El Dr. Pere Gifre, líder de l’entitat ruralista, el rellevaria al front de l’Institut.


Aquella jugada me va desconcertar però no va bloquejar la relació. Em convidà a intervenir a la IX Trobada de centres d’estudis locals i comarcals de les terres de Girona i també va voler que fes la recensió del seu llibre L’Empordà i el seu vi.


Una vegada que vaig anar al celler d’Espolla, el vaig trobar amb bata blanca laborant amb provetes que contenien líquids en ebullició. L’enòleg en el seu hàbitat professional. La vessant de tastavins la vaig presenciar a la taula del Celler de Ca la Teta. Una de les ocasions va ser amb motiu de la concessió de la Fulla de Figuera de Plata a l’entitat que presidia. Un dels convidats va ser el reverend Modest Prats, rector de Medinyà i Vilafreser, que pontificà sobre les excel·lències divines del peix de cap de Creus. En aquella ocasió vaig gaudir del veïnatge de Carles Cusí Cusí, íntim de l’Eduard i coneixedor de la família de Borbó. Eduard era amic de Lluís Duran i per això tenia més tirada a l’hotel dalinià del carrer Lasauca que al motel planià de Josep Mercader i Jaume Subirós.


L’avinença va fer que li dediqués una entrevista a la Revista de Girona que va servir per repassar els fets més significatius de la seva vida en societat. Aquelles entrevistes me les vaig prendre com una manera d’homenatjar persones que apreciava. Les circumstàncies, però, varen estroncar la continuïtat de la sèrie fins arribar a l’extrem de no haver-se publicat la dedicada a Florenci Crivillé, custodi del Museu Etnogràfic de Ripoll.


La conversa va tenir per escenari l’estudi-biblioteca del domicili familiar. Un pis noble que és una completa museografia. Salvant les distàncies -i per entendre’ns- aproximadament com el cas de la casa Masó de Girona. Des del balcó -que s’aboca literalment sobre el portal de l’església de sant Pere- aquell infant orfe de mare observava el tragí quotidià i les celebracions. La situació li permetia tenir a quatre passes la botiga d’antiguitats i el pis de la seva tia, la poetessa Montserrat Vayreda. A l’arribar vaig saludar Assumpció (Titon) Bordas Poch, la seva muller. Procuradora dels Tribunals, la coneixia de quan vaig regir el Butlletí Oficial de la Província. Després ens creuaríem de nou quan ella sortia i jo entrava al temple parroquial. Una gran dama.


Recordo que vaig acudir a la presentació del seu quadern La vinya i el vi al Cercle Sport Figuerenc. N’era soci i li agradava ocupar aquell sancta sanctorum privatiu. En el capítol d’agraïments, Eduard va tenir un brot de sentiment en el moment d’esmentar la seva dona. Estava fatalment malalta.


Estic convençut que se sentia íntimament complagut d’haver honorar el seu pare seguint les seves petges en el terreny de l’art, la música i l’amistat. Es concretaren en el patronat de Santa Maria de Vilabertran, les Joventuts Musicals de Figueres i el comissariat de l’Any Ramon Reig.


Quan es va jubilar ens vàrem intercanviar correus i així va ser com vaig posar-lo en contacte amb dom Lluís M. de Pont i Pujadas, prior estat de Montalegre, ara resident a Parkminster. Eren parents llunyans i s’havien trobat a la cartoixa de Tiana.


Un dia, però, la correspondència va quedar estroncada sense justificació aparent. Pensant-hi, crec que hi podia haver un únic motiu. Amb sorna li vaig comentar que podria tenir feina com a pèrit curial de l’arxidiòcesi de Tarragona. I per això li vaig remetre els estipendis que l’arquebisbat fixava en concepte de certificats de vins de missa.


No sé com ho devia interpretar però la qüestió és que mai més me va dir res. Per la meva part vaig anar seguint la publicació dels seus reculls d’articles –que aconseguia en préstec a la Biblioteca Carles Rahola- i sovintejava el blog. Allà vaig entendre que pertanyíem a mons diferents. Competia amb Xavier Febrés a veure qui viatjava més lluny i coneixia més cuines.


Eduard Puig massa aviat entra a formar part dels Benvolguts absents de Joan Ferrerós. Com un presagi d’acompliment vital, en les darreres setmanes es va acomiadar de Roma i oferí la seva obra apoteòsica: El Jardí de Dionís, que ha editat Jenar Fèlix a la seva marca de Brau Edicions. Un luxe que ultrapassa els límits del paisatge vitivinícola comarcal per esdevenir un compendi de cultura europea.


La seva mort em deixa perplex. Estic agraït d’haver conegut un home que va estimar la terra i va dedicar el seu saber científic, sensorial i cultural al «fruit de la vinya i el treball dels homes». L’Empordà ha perdut un ciutadà eminent que ens deixa un record bonhomiós i el llegat d’una obra inestimable.




El jardí de Dionís, darrer llibre d'Eduard Puig Vayreda (2018).




Ex-libris obrat pel bibliògraf olotí Miquel Plana






divendres, 23 de març de 2018

Els estudis de graduat social a Girona




Orla de la promoció 1984/87 del Seminari d'Estudis Socials de Girona.
Arxiu de Francesc Puntas Sarrinat. Palamós.
Producció fotogràfica de Miquel Bohigas Costabella. Sant Gregori.




La història ens justifica la pervivència d’uns estudis
que s’han anat transformant des de les primeres
Escoles Socials en funció de les necessitats
de la societat, la influència d’Europa o la construcció
del sistema democràtic de relacions laborals
en un marc de llibertats.

Maria Jesús Espuny Tomás
(Espuny 2009: 22)




La dècada dels 60’s va ser temps de revisions, canvis i impactes en l’economia (Planes de Desarrollo), l’estil de vida (baby boom, irrupció del feminisme) i l’escena internacional (descolonitzacions, lluita pels drets civils). La política interior espanyola va continuar la repressió i el genocidi cultural consentit per les potències occidentals i amb el suport incondicional dels poders fàctics: la banca, l’Església, l’exèrcit i la judicatura.

Més de mig segle després, presenciem -amb estupefacció- el descens a l’avern de Jordi Pujol i l’exhibició brutal i cruel d’un franquisme rediviu als aparells de l’Estat, els mitjans de comunicació (connivents) i els partits dinàstics. El règim del 78 s'ha clavagueritzat i el seu unanimisme és petri per a negar a Catalunya la condició de subjecte polític. Els cosins Montllor -des de la serra d’Aitana- ja ens prevenien: Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança





Festa de l'empresa Fibracolor. Una renglera d'automòbils al seu pas per un carrer dels nous habitatges pels treballadors. Tordera, 19 de juny de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



Perfilant un nova economia

En la dècada prodigiosa, es varen construir les grans infraestructures: l’autopista, l’aeroport, els embassaments de Susqueda i de Darnius-Boadella, la marina residencial i l’aeròdrom d’Empuriabrava, la portada d’aigües del Ter cap a Barcelona i la Costa Brava, la resclosa de Colomers, etc. També equipaments de capitalitat com la Llar Infantil, l’Hospital Geriàtric, l’Estadi de Montilivi, la Casa de Cultura de Girona o l’Escola de Magisteri.

Es substituïren els espeternecs dels anèmics carrilets de Sant Feliu de Guíxols i Olot pel brogit d’una Costa Brava convulsada per un turisme que va precisar una mà d’obra per a la construcció i l’hostaleria, que majoritàriament va arribar de les regions més damnades de l’Espanya seca.

Els trens de via estreta que havien estat inaugurats amb el signe del progrés, varen acabar com una metàfora de l’anacronisme i l’endarreriment. Els nous mitjans de transport els convertiren en ferralla. Només en va quedar el plany literari i l’anecdotari popular. En el tombant de segle, el traçats recuperaren ús com a Vies Verdes.

Deixaren petjada empresaris d’empenta com l'opusdeista Higini Torras i els cunyats Miquel Arpa i Fernando Vilallonga. Tanmateix, però, els avatars del Banc de Girona i el Banc Industrial dels Pirineus, passaran als annals de la història econòmica pel fracàs i la insolvència.

Hisendats i rendistes varen acabar amb uns patrimonis exhausts. El pairalisme va ser sacrificat a l’altar del desenvolupament. El vescomtat de Cabanyes passà de ser un domini amb reminiscències feudals a una hipoteca i finalment una urbanització. 

Vegetava i vegeta l'antiburgès Reial Estament del Principat de Girona que per ser-hi admès s’ha de provar la noblesa del primer cognom patern i «la cristianitat, legitimitat i neteja de sang fins als vuit besavis». L'aristocràcia provinciana (amb delegació a Castella la Vella!) ha quedat superada per lobbys empresarials com el Rotary Club, que professa classisme americanista.


El Sr. Ferran Viader, veguer president del Reial Estament, va ser convidat al casament de Cristina de Borbó a Barcelona. Amb la seva senyora varen fer el viatge en tren. Al vagó varen coincidir amb una brigada de vies de la Renfe que quan els va venir de gust es varen posar a esmorzar. I així va ser com el representant de la noblesa va aparèixer a palacio perfumat amb ferum proletària de sardines de llauna. Una escena berlanguiana protagonitzada pel darrer carlí confès d'aquests topans. Físicament, el Sr. Viader semblava bessó de l'aristòcrata i actor Luis Escobar; d'aquí ve que fos inevitable establir un paral·lelisme que el feia un idoni i nostrat marquès de Leguineche de Parets d'Empordà. Un cavaller, que consti.

La societat de consum va trastocar els hàbits domèstics: de la higiene personal al parament de la llar i el vestir. La indústria de les fibres artificials es localitzaren a l’engròs a Blanes (Safa) i la veïna Tordera (Fibracolor). Començà a popularitzar-se el cotxe propi. La compra a crèdit va significar l’explosió de les lletres de canvi.

Figueres esdevingué -més que mai- la capital comercial del sud de França. La ciutat estava à la page i optava al reconeixement d’una certa cocapitalitat provincial, esprement els rendiments de l’excepcional situació transfronterera. La devaluació de la peseta va ser fonamental per això. Els cambrers de la cafeteria Astoria podrien explicar-ho amb pèls i senyals.

L'Olot i el Ripoll fabrils, seguirien mal comunicats. A la Collada de Toses hi ha hagut dos túnels: el ferroviari del Cargol i el nonat per a vehicles. Mig segle després, el projecte resta empantanegat. D'altra banda,  el desdoblament de la N-II i l'Anella de les Gavarres són altres impossibles tot i el col·lapse viari de la Terra baixa. Les obres públiques d'impacte segueixen pendents, traspassen el segle i oscil·len entre el somni dels justos i la cançó de l'enfandós. 

En el curs mig i baix del Ter i el baix del Fluvià, es substituí el conreu del cereal i el farratge per l’arboricultura fruitera. Les plantacions menaren a la creació de cooperatives de gran envergadura a Bordils, Ullà i Sant Pere Pescador. Tanmateix, els polígons industrials varen començar a fer-se presents als plans d’ordenació urbana.



Una imatge dels contrastos de la Costa Brava.
Sessió de moda per a la marca Enka. Xavier Miserachs, 1967.
http://www.catorze.cat/noticia/9305/xavier/miserachs/anima/magia





Coberta de l'edició castellana de Turistes, sirenes i gent del país de Manuel Costa-Pau, que descriu l'impacte del turisme als 60's. En aquelles mateixes dates, Baltasar Porcel es feia ressò del succés a l'illa de Mallorca al seu Arran de mar; també hi referia el golf de Roses.






Joaquim Muntañola construí l'hiperbòlic personatge de Baldiri de la Costa, un alcalde d'opereta que va entretenir pares i avis. Es va estrenar al teatre i Joaquim Forn va dirigir-ne una adaptació al cinema protagonitada pel còmic Joan Capri, amb exteriors rodats a Santa Cristina d'Aro, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, la Fosca, Amer, Vidreres i Arbúcies. Pau Garsaball amb la seva característica veu va gravar monòlegs en format disc. 






La metamorfosi sociocultural

Cert imaginari juvenil niava utopia i revolucionarisme militant: del hippisme a Bandera Roja -de vitalista himne partisà- que va ser l'escola política i la pedrera de bona part de la classe dirigent i la beautiful people en el postfranquisme. També hi havia qui cercava lleure a l'OJE falangista o l’escoltisme confessional. I la majoria feia com en Met de Ribes i es distreia als camps d'esports, anant a cacera o tirava l'ham.

Els creients creien que una altre Església era possible i que es feien passes en aquest sentit. Com diria el senyor Pla de Llofriu: una pura il·lusió de l’esperit. Amb la condemna dels anticonceptius el catolicisme va dir adéu a la realitat social. El secularisme va aconseguir desterrar les sotanes dels carrers i apartà les casulles de guitarra a les calaixeres de les sagristies. Les plegades de capellans varen ser sonades i el Seminari va tancar per manca de clientela. Finalment, la catolicitat ha esdevingut geriàtrica i la catedral de Girona de peatge.

El Boletín Eclesiástico del Obispado de Gerona l’any 1969 vetllava per la moralitat dels banys de mar: «les nostres platges es converteixen en lloc de pecat. (...) són massa les persones que hi acudeixen, no precisament per fruir de l’aigua i del sol, sinó més aviat per fruir amb l’espectacle, o per ser elles mateixes un espectacle. I això no val!». De tota manera, dos anys abans les Filles de la Caritat havien encarregat el nou hàbit a l’estilista de moda Yves Saint Laurent. La cinematografia va popularitzar la nova indumentària amb una model desacomplexada: Sor Citroën.

Més difusos ideològicament van ser els Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Encara que el proletariat de la Derbi s’identificava amb Pijoaparte, el protagonista de la novel·la «Últimas tardes con Teresa» de Juan Marsé, que va ser portada al cinema per Gonzalo Herralde.

Es perfilaren –encara més- les diferències socioculturals del coster respecte el rerepaís. Lloret de Mar i Platja d’Aro esdevingueren les capitals de l’estiu.

Oriol Regàs s’erigí en el factòtum de l’oci nocturn i aconseguí portar Josep Pla a la discoteca Maddox. Un seu article a Tele/eXprés va provocar la reacció contrària de les forces vives de Palafrugell que es varen sentir qüestionades en la seva virilitat i per això li dedicaren la primera manifestació de la Transició. Singular var ser l’ombra d’atemptat de pa sucat amb oli que tingué per escenari la discoteca Tiffany’s.

La Gauche Divine barcelonina va establir ambaixades a Cadaqués i l’Empordanet. Xavier Miserachs a Costa Brava Show, va immortalitzar el paisatge humà. Abans ho havia fet Francesc Català-Roca. Dos notaris gràfics  excepcionals.

Joan Fuster donava noticia de l'estat de la cultura llibresca: «Entorn 1960, els aparadors de les llibreries catalanes -fins i tot les de València- començaren a concedir un espai distingit al llibre en català». (Fuster 1994:374). És clar que tot darrera vindria l'ensorrada d'Edicions 62 -que liderava Max Cahner- i la desaparició de Can Boïls.

Sobre tot plegat, una anècdota és prou il·lustrativa. El meu pare va coincidir amb un jove paleta natural de Sant Sadurní de l’Heura mentre construïen la nàutica del Bruguerol de Palafrugell. Els pares del noi havien decidit canviar la feina de masovers en un mas de Cruïlles per la de guardes de la finca de Sanià. I vet aquí que el fill va decidir deixar de parlar els seus progenitors durant tres mesos «en solidaritat amb els negres de l’Àfrica»... literal!

És clar que el padrí de Cal Corder Vell de Sant Gregori, quan es referia als habitants de la comuna de Can Planes, deia que eren «xipis». I quan la Dolors S., els diumenges havent dinat sortia amb les amigues cap a la Gatzara, la seva mare sempre els hi deia: « -Nenes, no beveu Cuques Libres».  

S’estava reescrivint la geografia i la història.




Obres de construcción del pont de Fontajau. Girona, 23 de març de 1992.
Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut).




Desmuntatge del pont del Dimoni sobre el  Güell, que unia el poble de Santa Eugènia de Ter i el barri de Sant Narcís de Girona, 13 de juliol de 1968. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).




Els Nadal, més que una família

El mapa de la Girona de les darreres dècades seria incomplet si no senyalés uns tracistes d’excepció: la família Nadal i Farreras. La seva aportació abastà bona part dels àmbits de la vida local.

L’Opus Dei va tenir en Manel Nadal un mentor influent. En la Transició i fins més enllà, va tenir fills a l’alcaldia, el rectorat, el Parlament de Catalunya, l’executiva del PSC i la direcció d’un diari de Barcelona. Cada dissabte, dia de mercat a Girona, dinaven plegats a la taula familiar del barri de Sant Pere. Poca broma.

L’alcalde Joaquim Nadal va refer i donar forma a la ciutat i la projectà enllà. La mirada externa construí el tòpic «A Girona, rai!». Igualment, els polítics del territori varen posar en circulació l’etiqueta «L'estil gironí de fer política» que abastà la cooperació però també la complicitat en el repartiment de posicions i sinecures (Caixa Girona, Aigües de Girona,...). L'entesa sociovergent a la gironina va centrar l'article antològic que l'alcalde Nadal va dedicar a Salvador Carrera quan -l'encara solter d'or de Ribes- va deixar la presidència de la Diputació per anar a ocupar un escó a Madrid.

El creixement demogràfic va ser determinant: «La població de la ciutat s’ha multiplicat per un factor d’1,5 entre el 1945 i el 1996, una xifra molt superior als augments experimentats pel conjunt de Catalunya o de la demarcació». (Oliver 2000: 90).

Les transformacions estructurals s’impulsaren per la força d’un creixement econòmic superior a la mitjana catalana, amb efectes sobre l’augment de la renda tot i que amb greus desigualtats en la seva distribució: «La renda mitjana el 1996 se situava a Girona ciutat entorn d’1,7 milions de pessetes aproximadament, amb un diferencial entre el barri amb renda més elevada (Devesa-Mercadal, amb un valor de 1,95 milions) i el de renda més baixa (Font de la Pólvora, amb 0,935 milions) d’aproximadament 2 a 1». (Oliver 2000: 354).

L’oasi gironí va tenir derivades. Llàstima que una ciutat petita i delicada no tingui una editorial lliure com les Edicions Catalanes de París o Éditions Ruedo ibérico (ERi) del bons temps, per a conèixer trames i connexions subterrànies. És clar que un editor ha de tenir autors. Fa feina l’Ariet. Comunicació crítica de les comarques gironines.

Una llegenda urbana sosté que la dèria dels alcaldes i alcaldesses de Girona ha estat tallar arbres de la Devesa, foradar la muralla i fer un pont. Nadal ho aconseguí tot però no li va venir bé donar resposta a una demanda històrica dels veïns de Santa Eugènia de Ter: restituir el pont del Dimoni.

A Girona, ciutat viva i de colors, Joaquim Nadal va exorcitzar -en primera persona- l’estigma de la Girona grisa i negra. També noquejaria els detractors de la mise-en-scène de les façanes de l’Onyar. Una venjança florentina.

Sorprèn que l’alcalde Nadal publiqués el seu pensament universitari (Nadal 1988: 253-272) i que el Nadal rector, no. Ja se sap que no és el mateix un magnífic rector que un rector magnífic. Quatre anys abans que s'aprovés la llei de creació de la Universitat de Girona, Joaquim Nadal en determinava els estudis. Els de graduat social els va ignorar




Aula de l'escola de peritatge mercantil ubicada a la Casa de Cultura. Girona, 15 de desembre de 1971. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Assistents a l'acte d'inauguració del curs 1975/76 de l'Escola de Turisme Ferran Agulló al saló de plens de la Cambra de Comerç i Industria de Girona, 7 d'octubre de 1975. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).






Missa de cloenda de curs de l'Escola d'Ajudants Tècnics Sanitaris Femenins de la Residència Sanitària de la Seguretat Social de Girona. Lacapella està plegada de significats maçònics; un gol subversiu de l’arquitecte americà al nacionalcatolicisme franquista. Girona, 27 de juny de 1969. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).






La capitalitat educativa

En els anys seixanta i setanta, Girona era una petita capital de província amb carències i dèficits que identificaren oportunament els autors del llibre Girona grisa i negra.

L’Institut Nacional d’Ensenyament Mitjà (avui IES Jaume Vicens Vives) era l’únic centre públic de secundària. Una vegada acabat el batxillerat elemental o superior, els joves tenien tres sortides: la incorporació immediata al mercat de treball, marxar (si podien) a la Universitat de Barcelona (i encara Catalunya enllà) o bé cursar algun dels estudis que s’oferien a la ciutat: belles arts, magisteri, música, ATS femení, comerç, graduat social, peritatge agrícola, enginyeries tècniques i finalment, turisme.

Llevat de magisteri, els altres ensenyaments compartien la particularitat de restar fora de la competència de l'administració educativa stricto sensu: el Ministerio de Educación y Ciencia. Estaven adscrits a diferents departaments que els havien instaurat per atendre demandes d'entorns productius. Anys a venir, la dispersió va comportar dificultats de cara a la homologació.

El centre docent més antic de la ciutat era l’Escola Municipal de Belles Arts (actual Escola Municipal d’Art-la Mercè). Malauradament no pogué esdevenir un centre reglat d’Arts i Oficis. L’Ajuntament de Girona ho impedí reiteradament per motius mesquins:  no perdre’n el control.

L’Escola Normal seguia en antiguitat i comptava amb la major matrícula. El pla de 1950 establia per l’accés el batxiller elemental i superar un examen d’ingrés. El de 1967, va imposar el batxiller superior sense ingrés. La durada era de dos cursos lectius i un tercer de pràctiques. La revista Presència va tractar la particular sociologia de l’alumnat.

El Conservatori de Música, creat el 1942 per l'Obra Sindical de Educación y Descanso, no aconseguí el grau professional fins el 1983. Va haver de passar quaranta anys sense poder superar el llistó del grau elemental. En el curs 1964/65 va tenir una matrícula de 135 alumnes oficials i 225 lliures. A resultes de la desfeta de l'Organització Sindical Espanyola i després de transitorietats diverses ha acabat en mans de la Diputació de Girona. Per la seva banda, l'Ajuntament de Girona és titular de l'Escola Municipal de Música, ubicada a l'antiga farinera Montserrat.

L’infermer que coneixem avui rebia el nom d’ajudant tècnic sanitari i més enrere encara, el de practicant en medicina i cirurgia. A Girona n’hi va haver dues escoles que funcionaren alhora.

La primera va ser la Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitarios Femeninos de la Residència Sanitària de la Seguretat Social «General Álvarez de Castro», l’actual Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. De 1960 a 1980 va donar formació a 18 promocions amb un total de 480 infermeres fins al traspàs del Instituto Nacional de Previsión a l’Institut Català de la Salut.

L’altre era l’Escola Femenina d’Ajudants Tècnics Sanitaris de la Diputació de Girona (1973) amb seu a l’edifici de l’antic Asil de Vells de Pedret (avui Centre de Pedret del Museu d’Arqueologia de Catalunya). Les pràctiques es feien a l’Hospital Provincial de Santa Caterina.

Els estudis de comerç (peritatge i professorat mercantil) es varen canalitzar amb l’establiment del Centre d’Estudis Mercantils posat sota la tutela de l’Escola de Comerç de Sabadell (1942-1972). Amb posterioritat se’n va dir Escola d’Estudis Comercials.

A continuació es constituïren els ensenyaments de graduat social en el marc de la Delegació Provincial de Sindicats i amb l’anuència del Ministeri de Treball de qui depenia el títol. L’any 1965 com acadèmia preparatòria dels matriculats lliures a l’Escola Social de Barcelona i cinc anys més tard com a Centre d’Estudis Socials (resulta reveladora la similitud amb els Mercantils) encara que, formalment, els satèl·lits de les escoles socials els corresponia el nom de Seminari d’Estudis Socials.

Els coetanis estudis mercantils i de relacions laborals (graduats socials) varen tenir característiques comunes: alumnes que compatibilitzaven el treball i la formació, dependència docent enllà de la Tordera, horari lectiu nocturn i un professorat ocupat per la praxi professional. La docència no era el seu modus vivendi. Tenien el perfil exacte del professor associat (que les universitats han malbaratat) i per això mateix no enderiats pel cursus honorum docent.

En el curs 1968/69 es donà inici als ensenyaments de peritatge agrícola que esdevingueren l'embrió de l'Escola Universitària Politècnica de Girona, primer incardinada a la UPC i des de 1992 a la UdG ja com Escola Politècnica Superior.

Finalment, la darrera  aparició va correspondre a l’Escola de Turisme Ferran Agulló (1974), sota els auspicis de la Cambra de Comerç







Inauguració del Seminari d'Estudis Socials a la Central Nacional Sindicalista. Discurs del professor Enrique Martín López, director de l’Escola Social de Barcelona. A la taula, d'esquerra a dreta, el delegat provincial de Treball, José Luís Muñoz Selma; el coronel cap de la Zona de Reclutament en representació del general governador militar; el president de la Diputació, Pere Ordis Llach; l'alcalde de la ciutat, Josep Bonet Cufí; el delegat provincial de Sindicats, José Núñez de Castro; el subsecretari del Ministeri de Treball i el delegat provincial d'Habitatge, Julio Esteban Ascensión. Girona, 28 de novembre de 1970. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).



Detall dels assistents a la inauguració del Seminari d'Estudis Socials de Girona. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Narcís Sans Prats).




El Seminari d’Estudis Socials de Girona

El títol de graduat social va ser covat per l’«Instituto de Reformas Sociales» i instituït per Eduard Aunós, antic secretari de Cambó i ministre de Comerç, Treball i Indústria de la Dictadura primoriverista. La Segona República reforçà els ensenyamemts i els traspassà al govern autònom que va reformular l'Escola Social de Barcelona en l'Escola d’Estudis Socials de la Generalitat de Catalunya.

Acabada la guerra, el franquisme va respectar les escoles socials encara que les va deixar pràcticament sense finançament i per això cobejades pel Sindicat Vertical. Els estudis de graduat social a Girona s’iniciaren el 1965.

Ja en temps de la Transició, altra volta va ser traspassada la competència a la Generalitat fins que va ser reconeguda la naturalesa universitària de la carrera de graduat social i llavors les va traspassar a les universitats: l’Escola Social de Barcelona a la Universitat de Barcelona (Facultat de Dret); l’Escola Social de Tarragona a la Universitat Rovira i Virgili (Facultat de Ciències Jurídiques); el Seminari d’Estudis Socials de Lleida a la Universitat de Lleida (Escola Universitària de Relacions Laborals). I el Seminari d’Estudis Socials de Girona? Doncs la continuïtat va ser impedida per la Universitat de Girona. Un cas sense precedents als Països Catalans i les Espanyes.

Anem al començament. L’organigrama de les delegacions provincials de la Central Nacional Sindicalista, incorporava una «Escuela Sindical». La missió primordial d’aquest òrgan era la socialització dels enllaços sindicals, els vocals de les seccions socials dels sindicats i els membres dels jurats d’empresa; els elements humans que representaven la massa treballadora dins l’estructura jeràrquica.

Aprofitant les instal·lacions que oferia la Casa Sindical i el personal adscrit a l’Escola Sindical, Martí Carreras Biarnés que n’era el secretari, va aconseguir el protagonisme substantiu del Delegat Provincial de Sindicats per a que sota la denominació de «Centro de Estudios Sociales» es posés en funcionament una acadèmia de capacitació per a superar l’examen del primer curs i el preparatori de l’Escola Social de Barcelona. El delegat sindical era el director i Martí Carreras el secretari. Després d’un quinquenni experimental s’assolí el reconeixement formal del Ministeri de Treball.

El Seminari d’Estudis Socials de Girona, amb la venia docendi, impartí els ensenyaments de graduat social entre 1970 i 1989.

La instauració a Girona d’aquesta estructura docent va tenir conseqüències: Incrementar i diversificar l’oferta educativa de la ciutat i la demarcació; possibilitar la tecnificació de quadres d’empresa i administracions; estimular l’emprenedoria per via de l’exercici liberal de la professió; i augmentar les oportunitats de mobilitat social dels treballadors-estudiants que no accedien a la universitat.



Anunci informatiu del Seminari d'Estudis Socials de Girona.
Los Sitios, 14/09/1984.



Jordi Pujol, president de la Generalitat, divisa la catedral i les Àligues en el decurs de la inauguració de la Facultat de Lletres de la UdG a l'antic convent de Sant Domènec. Girona, maig de 1994. Imatge: Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Josep Iglésies).





El refús de la UdG

El Col·legi Universitari de Girona (CUG, 1969) var ser la primera fita en el camí de la consecució de la Universitat de Girona (1991).

El CUG establí dos cursos de Lletres i un selectiu de Ciències en el curs 1970/71 a l’empara de la UAB i sota el sostre de la Casa de Cultura.

Una nota peculiar dels primers anys va ser la concurrència d’un doble alumnat: estudiants joves però també veterans. Mestres i capellans iniciaren estudis de Lletres. Uns cercaven una via per a la promoció docent. Els altres, un títol civil. Salvant les distàncies, als anys cinquanta també hi va haver mestres que estudiaren dret encara que per lliure. Una vegada aconseguit el títol exerciren l’advocacia Ramon Guardiola, alcalde de Figueres i Josep Parals, alcalde de Palamós. Esteve Ferrer, mestre de Camós, s’incorporà a la carrera judicial.

L’acció de suplència que oferia l’edifici fundat pel bisbe Tomàs de Lorenzana, perpetuava la seva primitiva funció hospiciana. La baluerna, espaiosa i cèntrica, esdevingué el bressol de l’Escola de Comerç; l’Escola Universitària Politècnica; l’Estudi General de Girona (1985, pont entre el CUG i la UdG); i avui dia, el Conservatori de Música Isaac Albéniz i l’Escola de Teatre El Galliner. Altrament, la Diputació de Girona -propietària- no hagués donat contingut a aquell continent. Han passat molts anys des que l’Hospici es reconvertí en Llar Infantil i estrenà equipament al Puig d’en Roca però encara és hora que s’escometi un agençament del monument que va restaurar -amb polidesa- l’arquitecte Joaquim M. Masramon. I això passa en una administració pública caracteritzada per la liberalitat dels seus recursos.

Tots els estudis existents en la Girona dels 80’s esdevingueren universitaris i successivament assumits per la UdG, llevat dels graduats socials.

Qui sap el perquè de la decisió mai l’ha fet pública. Fet que empeny a la conjectura: 1. La incomprensió de l’abast dels ensenyaments per part de la intel·liguèntsia municipal i universitària; en descàrrec podrien al·legar que els estudis depenien del Ministeri de Treball i per tant fora del seu marc (mental) i del sistema educatiu general, que era el que dominaven; 2. Prejudicis vers la trama institucional, simbòlica i personal del sindicat vertical que els havia patrocinat; 3. Pressions de determinats col·legis professionals que percebien els graduats socials com uns competidors (advocats, procuradors dels Tribunals, gestors administratius); 4. Contravenir interessos corporatius de determinats docents universitaris. La raó no podia ser econòmica: el Seminari d’Estudis Socials de Girona s’autofinançava i estava lliure de càrregues.

L’animadversió respecte els graduats socials ha tingut continuïtat: la UdG és la única universitat catalana que ha renunciat al Grau en Relacions Laborals. L’excepció gironina, doncs, té traces de convertir-se en patològica. 






Delegats del curs 1985/86 del Seminari d'Estudis Socials de Girona.
A l'esquerra, Josep Maria Barneda. A la dreta, Enric Llauger.
Arxiu de Francesc Puntas Sarrinat. Palamós.



Mots conclusius

Els estudis de relacions laborals han estat reiteradament bandejats de la Universitat de Girona: quan eren diplomatura i ara que són de grau. Unes decisions no justificades i silenciades amb ressò d'apartheid acadèmic; en llatí Damnatio memoriae.

Mentre la UdG mirava a una altre banda, els graduats socials assoliren un doble reconeixement legal: la representació tècnica de part en les actuacions a la jurisdicció social -en els mateixos termes que advocats i procuradors dels Tribunals- i també la de professió europea regulada.

A les Espanyes, més de vint-i-cinc mil graduats i graduades socials exerceixen diàriament com operadors jurídics i consultors en els camps del dret del treball, l’ocupació, l'estrangeria, la segurerat social, els recursos humans i la prevenció de riscos laborals. A Girona, també. Gaudeamus igitur!







REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES


AJUNTAMENT DE GIRONA. Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions:http://www.girona.cat/sgdap/cat/premsa.php Col·leccions de premsa digitalitzada de Los Sitios de Gerona, Presència, El Punt i Diari de Girona.

ARAGÓ, Narcís-Jordi; CASERO, Just M.; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona grisa i negra. Eds. 62. Barcelona, 1972.

ARAGÓ, Narcís-Jordi; GUILLAMET, Jaume; PUJADES, Pius. Girona, grisa i negra després de 27 anys: 1972-1999. Pròleg de Joaquim Nadal i Farreras. Girona. Ajuntament de Girona, 1999.

BAGUÉ, Gerard; PASTELLS, Josep. [Fotos de Josep Maria Oliveras]. «Tres professors es jubilen a la UdG» [Narcís Soler, Anna Maria Garcia i Juan Luis Alegret]: Revista de Girona, 307 (2018), p. 14-22.

BENITO MUNDET, Helena; PORTELLA COMAS, Jaume. «Los estudios mercantiles y empresariales en Girona: de iniciativas privadas y corporativas a la institucionalización universitaria (1950-2010) »: VII Encuentro de trabajo sobre Historia de la Contabilidad de AECA. León, 10-12 noviembre de 2010.  http://aeca.es/old/vii_encuentro_trabajo_historia_contabilidad/general.htm [Consultat 14-03-2018].

BRUGUÉS I AGUSTÍ, Lluís. La Música a Girona : història del Conservatori Isaac Albéniz. Diputació de Girona : Conservatori de Música Isaac Albéniz. Girona, 2008.

CATALÀ-ROCA, F.; MISERACHS, X. Dues mirades al territori: memòries de la Costa Brava. Fontana d'Or - Centre Cultural de Caixa de Girona. Girona, 2007.

CLARA, Josep; CORNELLÀ, Pere; PUIGBERT, Joan. La Normal de Girona: 150 anys d’història: 1844-1994. Universitat de Girona – Facultat de Ciències de l’Educació. Girona, 1995.

COSTA-PAU, Manuel. Turistes, sirenes i gent del país. Ariel. Barcelona, 1966.


ESPUNY TOMÁS, M. Jesús. «De las Escuelas Sociales a la Diplomatura de Relaciones Laborales», a M. Jesús Espuny Tomás i Olga Pérez Torres (coord.), Quince años de reformas jurídicas: (1993-2008). Dykinson. Madrid, 2009, p. 21-36.

FAURE, Fredi; JUANHUIX, Xavier. Peluts, rockeros i ye-yés a la Girona dels 60. Girona, Casa de Cultura, 2006.

FIGUERAS, Narcís (coord.). 60's versus 80's : literatura, música i arts visuals a Girona i a Catalunya : 1960-1980. Girona, Museu d’Art, 2003.

FUENTES, Manel. El Matí de Catalunya Ràdio: Els Nadal i la Universitat de Girona. L’hora del «tàper» amb Joaquim Nadal, Anna Nadal, Manuel Nadal, Rafael Nadal i Josep Maria Nadal. http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/nom-programa/Els-Nadal-i-la-Universitat-de-Girona/audio/590802/ [Consultat el 14-03-2018].

FUSTER, Joan. «Els feliços 60». Obres Completes, VII. Llengua, literatura, història, 2. Edicions 62. Barcelona, 1994.

INFANTE DÍAZ, Jorge. «La Ley General deEducación (1970) y la integración de los estudios de comercio en la universidad española: del verde mar al naranja». CIAN-Revista de Historia de las Universidades, 15/1 (2012), p. 11-41.

MARQUÈS I SUREDA, Salomó. «Aportacions a l’estudi de l’escola privada a la província de Girona durant el franquisme». L’època franquista. Estudis sobre les comarques gironines. Cercle d’Estudis Històrics i Socials. Girona, 1989, p. 125-137; De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Arts: 200 anys de projectes i realitats. Girona, Ajuntament de Girona, 1990.

MARTÍNEZ GIRÓN, Jesús. «Os estudos sociais na cidade de Ferrol». Anuario da Facultade de Ciencias do Traballo da Universidade da Coruña, 1 (2010), p. 225-239.

MINISTRAL MASIÀ, Jaume. Ciutat petita i delicada. Nova Terra. Barcelona, 1975.

MIRAMBELL, Enric. «Els orígens dels estudis oficials de Comerç a Girona». Revista de Girona, 217 (2003), p. 38-43.

NADAL I FARRERAS, Joaquim. Municipi i ciutat: Girona com a exemple. Editorial el Pont de Pedra. Girona, 1988; Girona, ciutat viva i de colors. Columna. Barcelona, 1999.

OLIVER I ALONSO, Josep [Direcció i redacció]. De la Gran Gerona a l’àrea urbana de Girona. La transformació econòmica de la ciutat el darrer quart de segle. Girona. Caixa Catalunya / Ajuntament de Girona, 2000.

PORCEL, Baltasar. Arran d'aigua. Selecta. Barcelona, 1967.

RODRÍGUEZ VILAGRAN, Àngel. La comunicació catòlica a la diòcesi de Girona. Passat i present. Tesi doctoral [en línia]. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura,2009. <http://www.tdx.cat/handle/10803/4158;jsessionid=663C6943712D6F48A56847B46E56860Ehttp://www.tdx.cat/handle/10803/4158;jsessionid=663C6943712D6F48A56847B46E56860E>.[Consultat el 14-03-2018].

ROIG, Josep; MERINO, Purificación; BARÓ, Joan. De la Residència a hospital d’alt nivell: 50 anys de l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona (1956-2006). Generalitat de Catalunya, Departament de Salut. Girona, 2006.



Orla corresponent la promoció 2009/2013 del Grau de Relacions Laborals
de la Universitat de Barcelona. Arxiu Francesc Puntas Sarrinat. Palamós.