dijous, 1 de juny de 2017

L'Escola d'Hostaleria de Girona en el tardofranquisme






Entrada al complex educatiu de Sant Narcís. Els baixos eren els propis del Taller-Escola
 i els pisos dedicats a l'Escola d'Hostaleria. La segona planta era la de l'internat (1986).
Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Carles Sans)





Les escoles hoteleres no tenen capacitat de matrícula per a atendre
les ingents necessitats del país.
La regió catalana no té reserves de personal obrer
disponible per a cobrir tantes places.
No hi ha més remei que recórrer a la improvisació.

Esteve Fàbregas i Barri
Editorial Selecta. Barcelona, 1970, p. 111




El único «cocktail cultural» que conozco
es el «cocktail Molotov».

Jaume Perich
Ed. Estela. Barcelona, 1970, p. 120.






El barri de Sant Narcís va acollir durant dècades joves aprenents arribats d'arreu del país.



Sindicats i la formació professional

La Delegació Nacional de Sindicats va ser el braç sociolaboral del Partit Únic: «Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS)». La Central Nacional Sindicalista (C.N.S.), també coneguda com a Sindicat Vertical, tenia una composició corporativa: agrupava patrons i obrers encara que el comandament sempre era pels camarades jerarques o els empresaris. El totalitarisme no oferia dubtes: «el Estado no admitirá la existència de ninguna otra».

En el primer franquisme les comunicacions solien finir amb la fórmula: «Por Dios, por España y su Revolución Nacional-Sindicalista». Una revolució que va va quedar per fer. El dictador era monàrquic i no estava per vel·leïtats socials. Va descafeïnar les forces que li havien donat suport i renuncià a encarar les causes de l’endarreriment endèmic de les Espanyes.

Amb la victòria aliada de la II Guerra Mundial, per tal de maquillar el feixisme espanyol, «FET y de las JONS» va canviar el nom pel de «Movimiento».

El Sindicat Vertical es va dotar d’una xarxa d’òrgans territorials i especialitzats com la «Obra Sindical del Hogar y Arquitectura» i la «Obra Sindical de Formación Profesional». A la primera va correspondre la urbanització i edificació del grup de cases protegides de Sant Narcís de Girona. A l’altra la titularitat i administració del Taller-Escola, l’equipament educatiu del barri que atrauria alumnes d’arreu. Ambdós projectes varen ser realitat l’any 1952.

El Taller-Escola Sant Narcís integrà l’Escola d’Aprenents de l’Acció Catòlica de la ciutat i a l’empara de Llei orgànica de formació professional industrial de 1955 va impartir els ensenyaments d’aprenent i oficial de mecànica i electricitat i dibuixants tècnics de construcció i més endavant la fusteria.

L’any 1965 l’oferta educativa es va ampliar amb la branca d’hostaleria, en les especialitats de cuina, serveis i governanta, que donaren cos a l’anomenada Escola Sindical d’Hostaleria, ubicada als pisos de l’edifici. La matricula oferia 100 places d’alumnat extern i 36 d’interns (homes). A l’hora de la veritat varen començar 40 alumnes; 16 en règim d’internat. L’ensenyament als centres sindicals era gratuït i per això els alumnes es consideraven «becarios sindicales». El cert és que s’havien de pagar unes taxes complementàries que en aquell curs van ser de 2.000 PTA/mes els interns i 300 PTA/mes els externs. El Salari Mínim Interprofessional mensual era de 1.800 PTA/mes.

Aquell mateix any, el Ministeri d’Informació i Turisme i la Delegació Nacional de Sindicats varen subscriure un acord per estendre la formació professional al ram. El ministeri estava edificant grans escoles a Granada, Almeria, Santiago de Compostel·la, San Roque, Sevilla i Castelló de la Plana amb una capacitat de 797 alumnes. Una vegada en funcionament tingueren una utilització conjunta i per això es va crear el Consell Assessor Nacional de Formació Professional Hostalera.

José Solís Ruiz, ministre-secretari general del Movimiento, va inaugurar oficialment l’escola de Girona el 19 de gener de 1966.

En la Transició, el Movimiento i la «Organización Sindical Española» -que ja havia quedat subsumida per un ministeri de Relacions Sindicals (1973-1977), varen ser integrats a l’Administració General de l’Estat i els centres de formació professional posats sota l’òrbita del Ministeri de Treball fins al seu traspàs a la Generalitat de Catalunya el 1984. L’any següent els estudis d’hostaleria adquiriren entitat pròpia i diferenciada respecte Sant Narcís.

Coincidint amb l’any olímpic, es va inaugurar l’actual seu de nova planta. Encara que en un emplaçament diferent, l’escola va seguir a la riba del riu Güell.

Els vincles comuns de l’Institut de Formació Professional Industrial Sant Narcís i l’Escola d’Hostaleria es perpetuen a l’Arxiu Històric de Girona que conserva els fons documentals.




Plat de presentació que s'utilitzava en els banquets oficials.




El rol de la patronal

Un plafó de circumstàncies penja en una paret de l’actual edifici de l’escola. Vol dir i no diu els noms de les persones que varen moure fils per aconseguir els estudis professionals: «L’Escola d’Hostaleria de Girona va ser fundada el mes d’octubre de 1965 amb el suport i l’impuls d’un grup d’empresaris hotelers de les comarques gironines, convençuts de la necessitat de formar joves professionals. Any 1994».

Els padrins de tan enigmàtic memorial devien patir amnèsia o anaven errats. L’escola va començar el curs 1965/1966 mercès a una habilitació pressupostària de l’Obra Sindical de FP que el Delegat de Sindicats, Joan Prades, i el director del Taller-Escola, Manuel Ibarz, varen gestionar davant la «Jefatura Nacional» en un viatge a Madrid.

La despesa total de l’agençament de l’immoble va ser de 3.802.385 PTA distribuïdes en tres partides: 2.702.385 PTA l’obra civil; 1.000.000 PTA el mobiliari i 100.000 PTA la roba (cortinatges, estovalles, etc.). El Ministeri d’Educació Nacional va finançar el 60 % del cost amb càrrec al «Plan de Desarrollo» i el 40% «con cargo al Presupuesto del Sindicato». D’altra banda, el Sindicat del Tèxtil va assumir el cost dels teixits i diferents empreses dedicades als subministres industrials l’utillatge de vidre i acer inoxidable.

Cap empresari, doncs, va posar-hi ni cinc. Una altra qüestió és que es prestessin a donar suports puntuals (trofeus, impresos,...) dels quals n’obtingueren una contraprestació en forma de mà d’obra barata: els alumnes que cobrien puntes de treball quan les brigades de professionals curtejaven.

L’any 1966 es va aprovar una carta fundacional i es configurà la comissió permanent del Patronat amb la composició següent:

President: Joan Prades Batiste, delegat provincial de Sindicats.

Vicepresidents: Ernest Gussinyé Ribas, president del Sindicat Provincial d’Hostaleria i Activitats Turístiques; Joan Cargol Pérez, president de la Secció Econòmica; Segundo Molina Pardo, president de la Secció Social (que agrupava els treballadors, «productores» segons el llenguatge sindicalment correcte.)

Vocals econòmics: Lluís Duran Camps i Juli Lara Sitjar.

Vocals socials: Campolié Esteva Ribot i Benet Sargatal Aliu.

L’administrador i l’interventor de la Delegació de Sindicats: Ferran Batllori Cos i Carlos Sánchez del Pozo, respectivament.

El director de l’Escola: Manuel Ibarz Roqueta

El secretari del Sindicat Provincial d’Hostaleria i A.T.: Narcís Pòrtulas Roca




El diploma de nomenament de Joan Prades com a president honorari de la confraria dels hisendats rurals de Girona està en venda a Internet. Sic transit gloria mundi (mindundi).



Qui era qui?

En el Patronat qui tallava el bacallà era el delegat i els representants del capital. Els treballadors tenien un paper testimonial i els funcionaris hi eren per donar la formalitat administrativa. Una pinzellada biogràfica dels integrants amb pes específic dibuixa la connexió entre empresariat i règim. La Secció Econòmica del Sindicat d'Hostaleria, el Consejo Provincial de Empresarios, els Consejos Locales  i el Provincial del Movimiento eren canals de representació i defensa dels interessos estamentals.

Joan Prades Batiste (Barcelona, 1920-1988). Militant de FET y de las JONS. Amb setze anys va participar al cop d’estat del juliol de 1936 al costat de les forces del Regiment d’Infanteria Badajoz amb guarnició a Barcelona. Fet presoner va ser condemnat a mort i commutat per cadena perpètua. Amb l’entrada dels nacionals va iniciar la seva carrera a redós de la Falange amb càrrecs al «SEU», «Frente de Juventudes» i «Educación y Descanso». Secretari provincial de Sindicats de Girona (1948) i delegat (1962). Medalla de la «Vieja Guardia».

Ernest Gussinyé Ribas (Girona, 1910-1984). Empresari ramader (Pinsos Ravés, Pinsos Ganador, Impulsora Pecuària) i hostaler (Orlava i el Bar Nacional, més tard l’Arcada). Regidor de l’Ajuntament de Girona entre els anys 1946 i 1967. Cap de la Secció Econòmica del Sindicat Provincial d’Hostaleria (1953-1963) i president (1963). President de l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Girona i Província (1955-1967). Delegat de la secció ciclista del GEiEG. «Medalla commemorativa del XX aniversario de la fundación de la Falange».

Joan Cargol Pérez (Sant Feliu de Guíxols, 1921- 2013). Empresari, publicista i comerciant filatèlic. Fundador de l’Hotel-Restaurant Albatros (1955). Alcalde de Castell-Platja d’Aro (1958-1978). Consejero Provincial del Movimiento (1959-1977). President de la Secció Econòmica del Sindicat Provincial d’Hostaleria i Turisme (1966-1976). Vicepresident del Consejo Provincial de Empresarios (1967). Gerent d’Infraestructures i Promoció Turística del Consorci de la Costa Brava i de la Comunitat Turística de la Costa Brava (1970-1973). Medalla d’Or del Sindicato Nacional de Hosteleria y Turismo (1974).

Lluís Duran Camps (Cabanelles, 1910 – Figueres, 1981). Cuiner i empresari hoteler. President de la Unió d’Empresaris del Sindicat Provincial d’Hostaleria i Activitats Turístiques. Cofundador del Saló «Hogarotel» (Fira de Barcelona, 1962-1980). Tinent d’alcalde i regidor de Figueres (1968-1974). Candidat cinquè per la UCD a les eleccions constituents de 1977. Medalla al Mèrit Turístic i del Sindicat d’Hostaleria (1970). Medalla al Treball (1980). Medalla del Turisme de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Figueres (1981).

Juli Lara Sitjar (Barcelona, 1919 – Girona, 1989). Empleat d’assegurances. Va crear una consultora per a hostalers. L’any 1958 es va casar amb Maria Assumpció Nicolazzi Rovira, filla del propietari de l’Hotel Peninsular, el Bar Savoy i el restaurant La Rosaleda de Girona. El sogre, Ramon Nicolazzi, havia estat president del Sindicat Provincial d’Hostaleria (1950-1963); la muller, regidora per CiU (1987-1991). Formà part de diferents estructures sectorials i va presidir la Federació d’Associacions Professionals d’Empreses d’Hostaleria de la província de Girona.

Manuel Ibarz Roqueta (Llagostera, 1915 – Girona, 1989). Llicenciat en ciències naturals. Director del Taller-Escola Sant Narcís (1956-1974). Professor de l’Institut de Girona, del Centre d’Estudis Mercantils i del Col·legi Universitari. Va donar la seva col·lecció botànica del Gironès i la Selva a l’Herbari de la Universitat de Girona. Medalla de l'Orde Imperial del Jou i les Fletxes, la de major rang del franquisme.



Els alumnes que varen començar primer en el curs 1973/74 posen davant la taula imperial que acollia els banquets de les grans celebracions. D'esquerra a dreta: Ramon Riera Gascons (Santa Coloma de Farners), Joquim Soldevila (Artés), Gregori Canalias Masdemont (Sant Joan les Fonts), Joaquim Basieras (Sant Feliu de Guíxols), Carles Sapena Aznar (Sant Joan de Palamós), el professor-maître Vicent Andreu Sancho, Pere Quevedo Tallón (Palafrugell), Joaquim Clopés (Maçanet de la Selva) i Llanes (Barcelona).

Els alumnes del mateix curs trinxant fiambres en un bufet d'exhibició i concurs. Un magnífic mural -no signat- de Martínez Lozano presidia el menjador. D'esquerra a dreta: Gregori Canalias , Joaquim Clopés, Carles Sapena, Pere Quevedo, Joaquim Soldevila i Joaquim Basieras.

Joaquim Clopés i Carles Sapena de segon curs (1974/1975) en el bufet fred de competició
dels companys de cuina en el XXIXè. concurs de FP.



El 2 d’octubre de 1973

En temps del general Franco el curs escolar començava invariablement el dia dos d’octubre. El dia u es commemorava l’aniversari de la seva «exaltación» a la prefectura de l’Estat Espanyol (1 d’octubre de 1936).

El primer dia hàbil del calendari del curs 1973/74 s’iniciava amb una sessió informativa.

El règim d’internat era el més comú i s’ocupaven totes les habitacions; l’assignada ho era pels dos cursos de durada de l’Oficialia Industrial «en la Rama Hostelería y Especialidad de Ayudante de Servicio.» El dormitori ocupava el segon pis de l’edifici. Pujada l’escala s’arribava a un petit vestíbul que donava a uns lavabos i separava la planta en dos espais regulars que es distribuïen a través d’un passadís central amb habitacions a banda i banda. Eren estretes però dotades amb calefacció central i una àmplia finestra exterior. L’equipament consistia en un armari aparedat, pupitre, cadira, llit turc i tauleta. Al capçal hi penjava un santcrist de fusta.

Pròpiament no era un internat sinó un dormitori; no hi havia espais de trobada o lleure ni programa d’activitats.



Sopar de comiat al governador civil de Girona (13 de febrer de 1976) D'esquerra a dreta: Rafael Gómez-Caminero, director de l'escola; Daniel Regalado Aznar, governador, el xef, Sr. Amadeu Barbarà i Jordi Borrull Castany. Ajuntament de Girona. CRDI (Miguel Morillo).


El Claustre de Professors i el PAS

En el curs 1973-1974 es va iniciar la transició de la formació professional establerta a mitjans de la dècada dels cinquanta cap el nou paradigma de la Llei general d’Educació. La societat havia donat un salt manifest en l’ordre econòmic i social encara que no en el polític. El franquisme es mantenia i seguia perseguint la dissidència, formant piquets d’afusellament i aplicant el garrot vil. D’altra banda, es començava a practicar la dermo-estètica: la Central Nacional Sindicalista l’any 1971 passava a denominar-se «Organización Sindical Española».

L’Escola d’Hostaleria no tenia entitat jurídica; era considerada una secció del Taller-Escola de Sant Narcís i per això el director era el propi. Aquell curs va ser de traspàs entre Manuel Ibarz Roqueta i el cordovès Rafael Gómez-Caminero García amb una interinitat coberta pel lletrat sindical José-Luis Pertegaz Ramón.

Gómez-Caminero, enginyer tècnic industrial, havia estat director del centre de FP d’Adra (Almeria) i vocal del «Consejo Económico-Social-Sindical del Suroeste». Només el vèiem en ocasió del besamà a les visites oficials. Aquell apèndix no li provocava atenció ni suscitava interès. L’escola era abastable, controlada i sense maldecaps; res comparable amb els paràmetres del Taller-Escola matriu. Gómez-Caminero va acabar la seva carrera en un sindicat de classe: secretari de formació de FETE-UGT a Granada.

El cap d’estudis era un joveníssim Florentino Sanz García, un «chico» de Valladolid que va acabar casat amb la senyoreta Maria Dolors Reynés Costa. Sanz va ser un gran pencaire que es va integrar plenament a Girona.

La coeducació era vigent al «Centro Sindical de Formación Profesional Hostelera de Gerona» però la pràctica totalitat de l’alumnat eren homes. De l’especialitat de cuina no hi havia cap dona i de serveis només dues a segon curs. La llengua catalana era la d’ús comú entre professors i alumnes amb la única excepció dels nouvinguts de les Espanyes.

Un publicista ha escrit que «els professors, abans de posar-hi el peu, havien de firmar els Principios del Movimiento, perquè, és clar, era una escola sindical». És més cert que per imperatiu legal tots els empleats públics estaven obligats a prestar jurament a la Llei de Principis Fonamentals del «Movimiento», igual que ara es fa a la Constitució Espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Ni més ni menys.

Fàcticament es distingia entre les assignatures de tecnologia i pràctiques de l’especialitat i la resta de matèries. El gruix de coneixements extra professionals se consideraven maries. I encara la formació política, religiosa i esportiva eren les maries de les maries. Tot plegat, doncs, una educació molt mariana.

Els mestres de taller de cuina i serveis varen ser el Sr. Amadeu Barbarà Rigola i el Sr. Vicent Andreu Sancho, respectivament. Un xef i un maître de vàlua, amb moltes hores de vol entre la Seca, la Meca i les Valls d’Andorra. Havien après l’ofici des de baix i en l’escola dels grans hotels.

El Sr. Barbarà i el Sr. Andreu tenien per alumnes uns adolescents barbamecs i si calia també exercien de pares (dels d’abans). Aquests homes estaven bregats en el tracte amb aprenents, veterans durs i empresaris i clients de tot pelatge. La convivència amb ells va ser perllongada: tots els matins fins havent dinat i el temps del sopar. Les tardes es dedicaven a la resta de matèries si us plau per força.

A Barbarà li agradava recordar sovint que el cuiner era un «caballero cubierto ante el Rey». I mantenia -amb criteri- la manera correcta de portar el fulard: el nus s'ha de fer a l'extrem de les puntes del mocador i no pas al mig. La seva funció és eixugar la suor del front i no pas ser una decoració de coll que engavanya.




Una presentació amb baiard. D'esquerra a dreta: Vicenç Alfonso (cuina), Ramon Riera, Carles Sapena, Llanes, Joaquim Clopés, Enric Castelló (cuina) i darrere seu Gregori Canalias. A la barra Tubert i Joaquim Basieras.  Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Aquest era el quadre de matèries i professors:

Matemàtiques, física i química: Sr. José Maria Ramos Rodríguez, enginyer tècnic elèctric de Fecsa. Tenia atribuït l’àlies de Crispín, el personatge del còmic d’aventures «El Capitán Trueno». Era un home molt ocorrent. A vegades el substituïa Jordi Pol Lorente, pèrit industrial que havia treballat a l'alemanya Siemens. Un dia en Pol ens va dir que patia surmenage i que la seva cura consistia en anar a veure el mar a Sant Feliu de Guíxols. Les onades el serenaven. La patologia ara es coneix com a síndrome de fatiga crònica.

Formació humanística: Srta. Maria Àngels Zaragoza Gras. Era tarragonina i pensava dedicar-se a l’arqueologia. Tenia vint i escaig anys i aquell curs va ser el seu bateig de foc docent. La poca distància d’edat amb l’alumnat va ser un handicap. Li vàrem fer veure la padrina. Quan s’esqueia, la substituïa la Srta. Reynés, que signava el «Boletín de Evaluaciones» com «el Tutor». A part d’això mai vàrem saber a què més es dedicava.

Francès: Sra. Maria Ocaña Cañete, senyora de Calatrava. Manxega amb denominació d’origen. El francès a càrrec de la vella dama era una extravagància.

Anglès: Sr. Narcís Baltrons Artau. Empleat del negociat d’estranger de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit a Girona. Identificat amb l’àlies  El teacher. Vivia instal·lat en una particular Pèrfida Albió.

Formació religiosa: Mossèn Josep Maria Noguer Juliol (ens hi referirem més endavant).

Formació política: Sr. Adrián Oviedo Sánchez. Oficial instructor del «Frente de Juventudes». Havia estat cap provincial de la OJE («Organización Juvenil Española») i llavors ocupava la direcció del departament de Formació.

L’autor d’un publireportatge ha deixat escrit que a l’escola «S’hi impartia obligatòriament, com a tot arreu i segurament amb més èmfasi, Formación del Espíritu Nacional». Aquell era un centre de la «Organización Sindical Española» i malgrat això mai es va adoctrinar ni es va expressar cap mena de dirigisme ideològic. No hi havia retrats de Franco i José Antonio. Dir una altre cosa és faltar a la veritat.

Formació física-esportiva: Sr. Antonio Redondo Candel. Sergent de la Policia Armada. Fa anys que viu retirat a Sant Antoni de Calonge. Parroquià de Can Sebi.

D’entre el personal d’administració i serveis eren significatius:

Lluís Perramon Presas, secretari dels centres sindicals «San Narciso y Hostelera». Havia fet la guerra com alferes provisional i sempre portava una reproducció del distintiu al trau de l’americana.

Els porters-conserges. Primer, el Sr. Tamayo («Sin el señor Tamayo no llegaríamos al mes de mayo»). Després, el Sr. Epifanio Cobos Toribio, sergent legionari a la reserva. El seu posat era totalment marcial i custodiava el portal com un sentinella.

I les dues netejadores i encarregades de la roba: les senyores Ambrosia i Sebastiana.



El Sr. Andreu fent una concessió al fotògraf. 1986.
Ajuntament de Girona (Fons El Punt - Joan Comalat).




El senyor Andreu, el do de la idoneïtat

Vicent Andreu Sancho ha estat un notable maître i pels alumnes de serveis el professor més carismàtic de l’Escola. Es va guanyar el respecte i la confiança de la comunitat educativa i per això se li atorgava la consideració de director in pectore.

Nascut a Costur (País Valencià) el 1932, semblava predestinat a treballar a la pròspera indústria ceràmica del municipi veí de l’Alcora però una circumstància familiar el va empènyer a migrar i de resultes conèixer el sector turístic. El canvi va determinar el seu futur per sempre.

El seu primer contacte amb la restauració va ser exercint de «ayo» al menjador del col·legi dels Germans Maristes-Claveria de Girona. Les vacances escolars de l’estiu les va ocupar fent la temporada a l’Hotel Miramar de Platja d’Aro.

La família Nicolazzi, propietària de l’Hotel Alga de Calella de Palafrugell, va donar-li confiança i esdevingué la catapulta pel seu desenvolupament professional. Tanmateix, quan tenia vint-i-vuit anys, uns clients anglesos li varen facilitar contactes per treballar al Regne Unit. Entre 1960 i 1963 esdevingué l’Andy.

Es trobava a gust i compenetrat amb l’ambient però la núvia l’esperava a l’Alcalatén. Es va casar amb Roser Montserrat Sanahuja, també de Costur, i arrelaren definitivament a Girona, la ciutat que ha vist néixer els seus fills i néts. Andreu s’incorporà a l’escola des del minut zero.

El currículum vitae de Vicent Andreu és un compendi de bonhomia, esforç, discreció, autoaprenentatge i constància. La seva fulla de serveis és transparent i el seu comportament sense tatxa. Bona part de la feina de l’escola és tributària de la seva dedicació incondicional. La prova són els guardons i reconeixements amb que se l’ha distingit com la medalla al treball President Macià.

Anglòfil confés i gran conversador, el seu anecdotari és inabastable. Una de les seves màximes és la complementarietat indissoluble entre la cuina i la sala: al costat d’un gran xef hi ha d’haver un gran maître. A un li pertoca l’elaboració i a l’altre la comercialització.




Els llibres de text de l'especialitat de serveis.



Tecnologia i pràctiques de serveis

«Manual práctico de restaurante» i «Manual práctico de cafetería y bar americano» de Jesús Felipe Gallego varen ser els textos que introduïen els alumnes de serveis al món del food and beverage. La millor prova de l’excel·lència és que les edicions s’han succeït ininterrompudament fins avui.

L’ensenyament obeïa als cànons de la restauració ortodoxa que representava l’elegant servei a la russa. Es partia d’una bona posta a punt (la mise en place).

De la cuina sortien cuits, sencers i guarnits els peixos, les aus i les carns que es mostraven a l’amfitrió; al gueridó es netejava, desossava o trinxava per a continuació servir a l’anglesa. Sempre que era possible s’operaven els dos estils i habillats amb braçal, el maniple del servei.

També es feien plats davant el client. El fred Steak tartare i els cuinats i flambejats a la sauteuse: llenguado a la meunière, llobarro al fonoll; tournedós; o la crêpe Suzette. També es pelava fruita fresca.

El servei de vins no es va treballar per manca de recursos i es va limitar a la teoria. Cal recordar que en aquell temps es mantenien a taula les copes Rin verdes (o rosades!) pel vins blancs. Una fossilització feliçment bandejada.

També es feia servir el réchaud per donar temperatura adequada als destil·lats.

Si pel que fa a les begudes no se sabia res de l’ofici de sommelier si es va poder assajar el de barman o bartender a discreció i en base al receptari més clàssic. La coctelera i el vas mesclador eren un divertiment: el regne del short i el long drink. El còctel del Sr. Andreu era el Bloody Mary (amb un pensament de sal d’api). Li agradava recordar l’extravagància d’un client anglès que bevia gintònic menjant rosbif. Tia Maria, era el seu licor preferit. Els baristes no havien entrat en escena com experts cafeters.

Pels volts del darrer Nadal i a la Cooperativa de Salt vaig tenir ocasió de recuperar el significat de les inicials V.S.O.P. i sortir airós del repte d’identificar el nom dels tipus de copes i ampolles al qual me va sotmetre el cellerer i antic cambrer dels Tinars. Queda pòsit.


El governador civil Victorino Anguera Sansó felicita els alumnes a la sortida del banquet de comiat del càrrec. 16 de noviembre de 1974. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).



D'esquerra a dreta: José Antonio Cortés Vega (Sant Joan de Palamós), Manuel Benjumea, el governador Anguera, no indentificat,  Cano, Fernández, Dionisio García, Armadans, Jordi Borrull Castany, Francesc Papió Aznar (Palamós) i Pere Piris Llorens (Sant Pere Pescador).


D'esquerra a dreta: José Morillas Morillas (alumne de cuina, de Sant Joan de Palamós), Francesc Papió Aznar (Palamós), Eduard Pavia Corominas (Barcelona), Josep Vilà Dauset (Cassà de la Selva), Pere Piris Llorens (Sant Pere Pescador), Agustí Suñer  Segura (Alcanyís/Platja d'Aro), Carles Palol Martínez (Platja d'Aro), Josep Maria Nogué Palou (Barcelona), Jordi Sabarí Dalmau  (Llagostera), Dick Matheus Kouwenhoven (Platja d'Aro) i Delfí Biel Ramonet (Puigcerdà). D'aquest curs que va començar el 1974/1975 només falta en Tubert de Besalú.



Els alumnes servien diàriament un dels dos torns de menjador. Els dinars i sopars permetien aprendre i gaudir de la gastronomia amb tots els ets i uts. Unes pràctiques que s’ampliaven en els sovintejats banquets que se celebraven a l’escola. L’amfitrió era Josep Segura Sanfeliu (Ciutadilla, 1917 – Barcelona, 1998). Delegat de l’Organització Sindical a Girona (1973-1977). Posseïa una col·lecció de condecoracions: Medalla de la Vieja Guardia, Cruz de Guerra, Medalla de Campaña i la d’Argent de la Ciutat de Barcelona, entre d’altres. En la Transició va ser diputat del PP per Barcelona (1982-1986). Aquest home en un discurs va reconèixer sense embuts que el delegat en realitat era un interí sense drets adquirits i podia ser cessat -sense tràmit- de manera immediata. Quantes vegades ho recordaria davant certs energúmens electes!

El governador civil i cap provincial del Movimiento també utilitzava discrecionalment el centre per atendre les relacions públiques. Allà solien acabar les visites de personatges de Madrid, reunions d’òrgans polítics, lliuraments de condecoracions o homenatges.

Hi havia també un habitual de la casa: l’empresari Jaume Sabaté Quixal, cònsol honorari de Tailàndia a Barcelona i gran canceller de la Confraria de l’Arròs. Sabaté, excombatent i home de la situació, va promoure la consecució de l’Avinguda de la Llum de Barcelona, llavors considerada la galeria comercial subterrània més gran d’Europa (1940-1990). També va intervenir en els afers del Barça.

A l’edat que teníem no perdíem detall. M’encuriosien els discursos trufats de cites de Francisco Soto Nieto, president de l’Audiència Provincial de Girona. Segura Sanfeliu tenia traça com orador i encís personal. En certa ocasió va dir als comensals que el sindicat vertical estava infiltrat per cenetistes i no esmentà les Comissions Obreres que precisament havien apostat per l’entrisme. Li interessava desinformar respecte la realitat tàctica del moviment obrer clandestí?


Anunci de la Delegación de Juventud - Frente de Juventudes.



El Concurs de FP

L’habilitat i destresa adquirits en l’ensinistrament es posaven a prova al Concurs de Formació Professional Industrial i Artesana, instaurat pel «Frente de Juventudes» l’any 1947. En els cursos de referència la participació va donar els resultats següents:


Grup A (nascuts 1955-57).

Cuina
Campió: Xavier Rifà Obiols (Barcelona).
Subcampió: Vicenç Alfonso Miret (Lleida).


Serveis
Campió: Pere Quevedo Tallón (Palafrugell).
Subcampió: Gregori Canalias Masdemont (Sant Joan les Fonts).



Grup B (nascuts 1958 i ss.)


Cuina
Campió: Enric Castelló Camó (Madremanya).
Subcampió: Gaspar Fernández Boada (Sant Esteve d’en Bas).


Serveis
Campió: Joaquim Soldevila Fàbregas (Artés).
Subcampió: Carles Sapena Aznar (Sant Joan de Palamós).



Els guanyadors de serveis del XXXè. Concurs de FP. D'esquerra a dreta: Francesc Papió, Agustí Suñer i Eduard Pavia amb el Sr. Andreu. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Grup A (nascuts 1956-58)


Cuina
Campió: Josep Morillas Morillas (Palamós).
Subcampió: Mariano Cortés Vega (Sant Joan de Palamós).


Serveis
Campió: Agustí Suñer Segura (Alcanyís/Platja d’Aro).
Subcampió: Eduard Pavia Corominas (Barcelona).



Grup B (nascuts 1959 i ss.)


Cuina.
Campió: Jordi Borrull Castany (Barcelona).


Serveis
Campió: Francesc Papió Aznar (Palamós).



Dinar de la Confraria de l'Arròs, 16 d'octubre de 1976. El governador Armando Murga felicita el Sr. Barbarà per la imposició del collar. Dret, el Sr. Andreu que també va ser guardonat. A la dreta l'alumne de serveis Estrella Dorca (Olot). A l'esquerra de la imatge amb ulleres fosques, Segura Sanfeliu, delegat de Sindicats. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Etnografia educativa

El Sr. Andreu podia haver estat un magnífic consultor d’Anthony Hopkins a l’hora d’escometre la interpretació del majordom major Stevens al film El que queda del dia. Començava la primera classe de la jornada amb una revista de policia en tota regla. Ens repassava a tots sense pressa i amb detall. Tant la higiene personal (cabell, afaitat i ungles) com la polidesa en el vestir i calçar. Estaven prohibits els perfums i els anells. En el cas de les noies, la restricció s’ampliava a joies i arracades; llavors era inimaginable que un home en portés (ni els pirates al cinema!). 

També havíem de portar el kit bàsic de treball: tirabuixó, capseta de llumins, bolígraf i obridor de begudes gasoses.

Com si es tractés de les classes de tropa d’un exèrcit, els alumnes de segon tenien un estatus superior als de primer. La uniformitat de diari era comuna: guerrera blanca amb xarreteres, pantaló negre amb galó de ras, mitjons i sabates negres. Les xarreteres, però, eren daurades pels alumnes de segon i vermelles pels de primer.

Quan s’havia de servir un banquet els alumnes de segon actuaven de cambrers i els de primer d’ajudants. Llavors els veterans anaven abillats amb peces d’etiqueta: jupa curta, corbatí de llaç negre, faixa de ras negre, guants blancs i la xapa distintiva de l’Escola que duia gravades les inicials del centre (ESH) amb l’emblema de Sindicats: un martell flanquejat per una espiga de blat i una ploma segons el disseny evolucionat més estilitzat i vertical (com el sindicalisme del règim).

La indumentària dels companys de cuina no feia distincions. Era la pròpia de la tradició gremial internacional amb l’inconfusible barret blanc, alt i rígid: la toque blanche.

Els primerencs de cuina els tocava la ingrata feina de marmitons i els de serveis rentaven els plats a mà en cinc piques que discriminaven la porcellana, el metall i el vidre. Costava desengreixar si es racionava massa el detergent o l’aigua no era prou calenta. Uns fregaven i altres eixugaven. El volum del servei de taula no era desdenyable: servei d’entremesos, primer plat, segon plat i postres. També s’havia d’escombrar i netejar el terra del menjador. Quan es tornava a fer servir el vidre es repassava de nou amb vapor i un drap.




Carta de condol i de presentació d'una comissió als funerals del meu pare.




Perdre l’oremus

El mes d’octubre de 1973 coincidiren dos fets determinants: el meu pare va emmalaltir i jo vaig començar el primer curs a l’escola. Només va poder signar les dues primeres avaluacions: novembre i gener.

Va morir el 12 de març de 1974 just a l’hora que jo atenia com ajudant un off-banquet. Al menjador de l’escola se servia un dinar que presidia Victorino Anguera, governador civil de Girona. En una aula contigua s’havia habilitat una taula –amb el mateix parament- on dinaven els xofers. Recordo que hi havia en Josep Ametller, àlies L’Avi, que ho era del president de la Diputació de Girona, llavors Antoni Xuclà Bas. Qui m’havia de dir que jo treballaria a la Diputació!

Passades unes setmanes del decés del pare i mentre anava a classe suposo que algú me devia tocar el botet i vaig deixar anar un sonor: -Cago’n Déu! Ho va sentir Mn. Noguer, el professor de religió, que enreveixinat va córrer a denunciar-me al director demanant la meva expulsió –pura i simple- de l’escola.

El M.I. Dr. Josep Maria Noguer Juliol, canonge del Capítol Catedral de Girona, consiliari de l'Acció Catòlica, del Centre d’Estudis Mercantils i la Confraria del Sant Sepulcre, era un home de pes tan pel seu estatus com per la seva fortuna personal. Era fill de la masia de Can Noguer, més coneguda per Can Montiel, que va donar al bisbat i sobre la qual es va edificar el complex parroquial de Sant Pau de Girona. El nom el va posar ell, en record del seu pare.

Atesa la pretensió repatània de l’eclesiàstic, els professors varen intercedir a favor meu davant Josep Lluís Oliver Martínez, director provincial d’Assistència i Promoció Sindicals, que llavors -per raó del càrrec- era president executiu del Patronat rector. L’expedient es va resoldre amb una sanció de tres dies de reclusió a l’internat.



Eloi Madrià en una fotografía recent.


El M.I. Mn. Vicenç Alfonso amb l'hàbit de consiliari de la Venerable Congregació
de la Mare de Déu dels Dolors de Lleida.



Antics Alumnes

L’alumnat que va passar per l’escola en el decurs d’aquells anys va acabar orientant la seva vida per camins diversos. La majoria dels que proseguiren per la senda de l’hostalatge ho feren en negocis familiars ja establerts, d’altres provaren fortuna endegant-ne un de propi i encara uns pocs cercaren una sortida en l’ensenyament professional. Dels que optaren per guanyar-se el pa fora del ram, les ocupacions han estat d’allò més variades fins l’extrem de comptar amb un funcionari de presons; també algun antic alumne ha estat client de la hostaleria penitenciària.

Dues experiències vitals es poden portar a col·lació atesa la seva singularitat.

El cassanenc Eloi Madrià Roura, va acabar l’oficialia de serveis l’any 1974 i ha esdevingut un reconegut bosquetà i pelador professional de suro a les Gavarres.

Vicenç Alfonso Miret va començar als fogons i ha acabat a l’altar. Va sortir de l’escola el 1975 i nou anys desprès va ser ordenat sacerdot. A hores d’ara és canonge del Capítol Catedral i membre honorífic de la Guàrdia Urbana de Lleida.

Parlant de l’ofici i del clergat, cal consignar el procés invers que va viure el prevere diocesà Gaspar Espuña Berga (Sant Cristòfol les Fonts, 1935 – Barcelona, 2017). Quan obtingué el rescripte de secularització va treballar intensament fins fundar el CETT-Campus de Turisme, Hostaleria i Gastronomia (UB).



Postil·la

Aquest post s’ha bastit per rememorar, des d’un sentiment de consideració i estima, els professors, amics i companys amb qui vaig compartir –intensament- dos anys de la meva primera joventut en aquella inoblidable i avui desapareguda Escola d’Hostaleria de Girona.

Tanmateix, vull agrair el suport del meu cosí Francesc Papió Aznar, professor de l’Institut Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils. Antic alumne de l’Escola d’Hostaleria de Girona i de la Superior d’Hostaleria i Turisme de Madrid.



Placa distintiva dels alumnes de serveis.






dijous, 25 de maig de 2017

Vides a la cua






Edifici de Consultes Externes de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta (ICS).




Pavelló de consultes externes de l’Hospital Trueta. A l'arribar, rebo una  impressió d'educada naturalitat. Davant l’automatisme de la tarja sanitària un zelador orienta els malalts. Se m’adreça i diu: - El reconec. Vostè va a la piscina de Can Gibert del Pla. M’excuso; allà me trec les ulleres i hi ha fisonomies que no distingeixo. L’home, amable i somrient, em fa saber que haig de pujar al pis.
La sala d’espera és molt gran; hi ha gabinets mèdics de totes les especialitats. Mentre espero el torn de reumatologia prenc seient en un banc. Tinc al costat una senyora gran. Encetem la conversa en veu baixa davant la cridòria i xivarri que protagonitzen quatre dones al banc de darrera. Sobre això li comento l’anècdota que -reiteradament- protagonitzava el Dr. Josep Robau al consultori del carrer Molins de Palamós. Quan la sala d’espera es convertia en una mena d'escandalós mercat de Calaf, sortia del despatx i s’adreçava així a la concurrència: -Veig que esteu tots bons. Me’n vaig. Adéu-siau!
La senyora m’explica que ha estat ingressada a l’Hospital de Palamos, viu a Torroella de Montgrí i és filla de Beas de Segura. Aprofitem per parlar del poble i les belleses de la província de Jaén. Esmenta Linares. Recorda que enguany en fa setanta que Manolete va morir en aquella plaça de braus. És una entusiasta de la tauromàquia. Comentem el programa «Tendido Cero» i la plasticitat de les gravacions. Ens acomiadem quan la criden del despatx de l’anestesista.
Arriba apressat un home de trenta i escaig d’anys. Me pregunta com està la tanda i li dic que depèn; allà hi ha tres consultes a l’abast. Té hora amb el metge del son. Fem petar la xerrada.
És sud-americà, viu a Girona i té la base laboral a Vilamalla. Xofer d’un camió frigorífic de vint-i-cinc tones. Comença la jornada a les tres del matí. Transporta aliments congelats; especialment, pa. La ruta diària: Vilamalla-Mercabarna-Lleida-Castellgalí-Vilamalla. Catorze hores. Més de sis-cents quilòmetres. Lliura el cap de setmana. Explica que amb la vida que porta no dorm bé.

Li pregunto si a casa seva el coneixen. Viu separat i té un fill adolescent. Ha tingut que renunciar a la seva custòdia per la feina. Es comuniquen pel telèfon mòbil. 

Avisen el meu nom i m'acomiado. Li desitjo sort. 
Penso en les dificultats de tants treballadors. Ells també són artífexs del creixement macroeconòmic i malgrat això a la Reunió Anual del Cercle d'Economia ningú en farà esment.