dimarts, 5 de setembre de 2017

Serrabona, l'ànima (closa) dels Aspres



El príncep dels Aspres, de crinera encesa d'or.
© Miquel Bohigas, 2017.




Si el Rosselló fos una horta
i el Canigó un palau gran,
els Aspres al seu davant
serien terrassa forta.


[Guiter 1979:48]



Erm desolat i cel de foc,
bruc desflorit, estepa seca
i terra que es corseca;
ni un cant de font, ni una ombra enlloc.
Ha trobat l’aigua el perdigall
dintre la vall?


[Gay 1992:79]



Capitells de la galeria claustral. El de l'esquerra amb lleons afrontats i cares humanes.
A la dreta, decoració vegetal i rostres. © Miquel Bohigas, 2017.





La vall del Bulès

La primera vegada que vaig pujar a Serrabona va ser en companyia del germà Emili de Jesús, de València. Vàrem viure amb els monjos de Cuixà mentre resseguíem l’itinerari canigogenc de Jacint Verdaguer.

Aquest agost hi he tornat amb els amics fotògrafs Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat.
Vàrem prendre la RN116 (Perpinyà-la Guingueta d’Ix) fins el vilatge de Bula de Terranera (Terra Negra), topònim que ha anat derivant fins el present Bulaternera (en francès, Bouleternère). Ens trobem a la partió entre els antics comtats de Rosselló i Conflent. A hores d’ara, el rei d’Espanya s’atribueix el títol històric de comte de Rosselló. Paradoxalment, a França la noblesa va ser suprimida el 1790. És clar que el president de la República Francesa és copríncep d’Andorra. Embolica que fa fort.

El pla de Bulaternera és ric en fruites i hortalisses. A l’entrada del poble un camp de magraners ens dóna la benvinguda; manglaners en el vocabulari rossellonès. Som al Riberal. El nucli antic és construït a l’entorn de la cellera. La torre de la Ruta n’és la talaia. Tot pren un caire amable i fàcil (906 hab.). L’escola porta el nom del mestre Louis Torcatis, resistent executat pels nazis. La Llibreria Torcatis de Perpinyà –dedicada a la seva memòria- esdevingué un referent antifranquista. Recordo que me la va descobrir Pep Vila. A hores d’ara, Roger Coste, el gerent-llibreter, és veí de Bulaternera. Vet-ho aquí.

El Bulès, que neix a Vetera, travessa el poble i segueix cap a Illa i fins Millars on desguassa a la Tet. Per la seva vall serpenteja la D618 amb destinació als Banys i Palaldà (42 Km.). En aquells verals el poeta Josep Sebastià Pons s'hi va fer construir una casa per passar-hi els darrers anys de vida. D'altra banda, la família de l’escriptor Pere Verdaguer hi conreà albercoquers (abricoters).

Un senyal informa que ens trobem en el Camí de Sant Jaume de Galícia. No ho veig clar i me quedo amb el dubte. La D618 havia estat un camí de bast que enllaçava les valls del Tec i la Tet. Els camins històrics del Rosselló eren tres i sortien d’Elna, la ciutat històrica i episcopal. La via francisca creuava l’Albera pel Coll de Panissars (nexe de les antigues romanes Domícia i Augusta). El camí vallespirenc anava fins a Arles i d’allà a Ripoll pel Coll d’Ares. Finalment, l'estrada confletana que des de Cuixà pujava a Cerdanya pel Coll de la Perxa.

Després de set quilòmetres de transitar en ziga-zaga arribem a una antiga casa de peó caminer (maison cantonnière) ara seu del «Relais de Serrabona», que gestiona un grup d’interès econòmic local. Serveixen menjars i begudes i vénen queviures del país. Allà mateix hi ha l’enllaç amb la dreturera D84 que quatre quilòmetres amunt ens deixa en un aparcament ben agençat. Fa deu anys i un mes que en Joan i en Miquel varen ser aquí. En Joan és un bon fisonomista; ha reconegut el jardiner que ens dóna la benvinguda i li comenta l’avinentesa.

Emprenem una passejada de minuts tota vora d’una feixa de forest. Cada planta (arç blanc, om, alzina, lledoner, ginesta, grèvol, bruc, roure, ginebró,...) té un rètol que informa del nom científic i les correspondències en català i francès. Impecable. Sense adonar-nos-en arribem a la gran clariana pètria on s’alça Santa Maria de Serrabona (607 m.). 



Plànol cadastral de Serrabona (1840).
Ministere de la Culture (France). Médiathèque de l'architecture et du patrimoine.




Els punts cardinals

Som en un racó (amagat) dels Aspres. El paisatge és eixut, abrupte i cruent. Pissarra, garriga i alzinar. L’orònim, però, assenyala una inspiració complaent: serra bona, muntanya benigne. Sol inclement i carrisqueigs. L’ambient és més propi d'ermitans i bruixes que no pas canonges. Josep Sebastià Pons ho copsà líricament: «Terra de l’Aspre on gira escoladís / el temps callat enllà de la bruguera (...)». [Pons 1990:127].

Els roures devien haver poblat abundosament els topants. La geografia onomàstica aplega «La roureda», «la roureda del Batlle», etc. Precisament, Matilde Salvador va musicar el poema de Josep Sebastià Pons, «El roure de Serrabona». D’altra banda, l’existència de les «Vinyes d’en Bertran» informa sobre almenys un dels conreus de les terrasses que s’entreveuen. El «Cortal del Vilar», l’explotació ramadera. Es reiteren referències de terrenys situats en indrets obacs: «Bac de la Capella», «Bac del Perroquet», «Bac d’en Fina». També l’hidrònim «còrrec», torrent.

A llevant -a l’altra banda de la vall- i en un grada bosquetana albirem la petita església de Sant Martí de Casafabre.

A ponent, el pelat Coll de les Arques (1.013,8 m.). El serrat i els vorals conserven vestigis megalítics: la Pedra Escrita del Camp de l’Home Mort i el Cementiri dels Moros. La toponímia parla. Des de temps immemorials aquesta ha estat una geografia tel·lúrica i sacra.

L’antic municipi de Serrabona va ser annexionat a Bula d’Amunt en el s. XIX. Fa partió amb Glorianes (20 hab.). La geologia, però, no està per divisòries de paper. La mina de Glorianes (1902-1967) explotava dos filons dins el terme i un altre de Serrabona amb uns rendiments de 18 grams d’or i 25 de plata per tona. Un Dorado esquifit.



Cara nord de la canònica de Santa Maria de Serrabona. © Joan Biarnés, 2017.



Una clariana boscana

A primera vista, la canònica infon una sensació rude i abrusada. Ascètica. Talment un conglomerat enorme d’esquist. Sembla una baluerna tosca i rònega, edificada per un enginyer militar. L’embalum arquitectònic, però, amaga el tresor: una excepcional filigrana escultòrica obrada amb l’inconfusible marbre rosat del país pel misteriós mestre de Serrabona. Aquest artista «sense papers» també és anomenat mestre de les tribunes o dels tallers rossellonesos. El marbre, però, no és de Vilafranca de Conflent o Ceret com es pensava. Darrerament, s’ha determinat que procedeix d’una pedrera descoberta a Bulaternera.

Com si no ens atrevíssim a entrar, fem temps explorant la part més immediata. L’entorn del bé cultural és net i endreçat. A tocar de la paret nord hi ha el cementiri. Hi és soterrat el pintor i escultor Louis Mallais de Carroy (+1980), conservador del priorat els darrers vuit anys de la seva vida.

Tanmateix, contrasten les dues creus blanques que assenyalen les tombes de Pere Sageloly i Sebastià Tixador, joves parroquians morts en la Gran Guerra. Les creus són homenatge del Souvenir Français. En Tixador no està enterrat dins el clos familiar. El soldat queda apartat dels seus ancestres. La seva tomba té un pom de flors (de plàstic); els parents, no. Els noms d’aquests dos veïns dels masos de Serrabona estan gravats al monument comunal dels morts per França.

En aquest lloc esdevé oportú recuperar «Oblit a Serrabona»: «El campanar tallat de llosa dura, / finestra oberta sempre i pura./ Sembla portar a l’eternitat / el sospirar perdut dels qui han finat». [Pons 1990:281].

Contrariejant la norma, la nau té un portal a la cara nord. L’arquivolta la sostenen dos pilars amb capitells obrats amb el marbre rosat tan característic. Al costat esquerre, es representa la figura del Crist beneint. En el de la dreta, dos lleons afrontats i cares humanes. El seu color és refulgent. Enlloc es diu que hi ha trampa. Es tracta de reproduccions; els originals varen ser rampinyats a començaments del segle XXI. Les còpies fan patxoca.



Façana occidental de la tribuna de Serrabona. 
© Josep M. Borrat, 2017.



La tribuna és sostinguda sobre voltes d'ogives. 
© Josep M. Borrat, 2017.



L’endins: un tresor de marbre rosat

Traspassada la porta d’accés ens trobem a la galeria claustral (s. XII). No hi ha claustre; només una ala orientada al sud. Un balcó obert de bat a bat sobre una panoràmica de milers d’alzines. El cromatisme uniforme no cansa: equilibra i asserena.

Els vuit capitells estan ornats amb motius vegetals i animals fabulosos. Les recreacions lleonines arriben a la reiteració. Maria Àngels Anglada -la poeta empordanesa més vigatana- va quedar captivada per les figures. Tant, que va escriure «El lleó» arran d’una visita amb Joan Bastardas. Reconeix el «superb príncep dels Aspres amb corona de temps» alhora que li rendeix tribut: «(...) Però a tu, destronat i protegit monarca / de color de capvespre, crinera encesa d’or, / ja no podré trobar-te al teu imperi intacte / quan ell no coneixia fites, ni tu senyor». [Anglada 2009:108].

El corredor condueix a l’església (s. XI). La nau ampliada, el passatge claustral i el campanar són del s. XII. També la joia de la canònica: la tribuna sumptuària de color de flor de presseguer. Aquest era un element escenogràfic concebut per a donar magnificència cultual tan en el seguiment de la litúrgia de les hores com en la celebració eucarística. Àlex Susanna, en el poema «Tribuna de Serrabona» diu que és «(...) -un petit bosc de columnes / dins la nau varada als Aspres- / (...) en aquest eixam de capitells». [Susanna 2016:29].

Xavier Febrés l’ha adjectivada «voluptuosa i carnal». El color és fascinant i per això afirma: «Ni els millors marbres nacrats del Pentèlic ni els de Carrara tenen el reg sanguini gairebé tremolós que presenta el marbre rosat del Conflent». [Febrés 2006:51).

A Serrabona, doncs, el contrast entre el continent i el contingut és excepcional. Una nau tosca i irregular aixopluga un decorat petri que reprodueix -amb ressons apocalíptics- una rica i variada iconografia composta per un esplèndid bestiari fantàstic: lleons, serafins, querubins, entremaliats (piquen l’ullet i fan ganyotes). Aquesta és una peça mestre de l’art romànic. Tanmateix, s'han observat certs paral·lelismes amb Vezzolano al Piemont.


Fragment del frontal de la tribuna de Serrabona en un gravat de 1845.


Els canonges regulars agustinians

La canònica és el lloc on viuen els canonges; el monestir els monjos i el convent els frares. Hi ha dues classes de canonges: els seculars catedralicis i els regulars que viuen en comunitat. Un canonge agustinià és un clergue que viu segons la regla de sant Agustí.

Els canonges varen rellevar el protagonisme del monacat encara que després també ells foren succeïts pels ordes mendicants i aquests han estat depassats pels moviments carismàtics.

En el context de la Reforma Gregoriana, Urbà II va confiar la cura d’ànimes als canonges regulars. Quelcom que continuà impedit als monjos per a preservar el seguiment de la regla benedictina.

El seu tret definitori va ser viure en clausura però oberts al servei de la pastoral, la catequesi i l’administració dels sagraments. Un mixt de vida contemplativa i activa. Sant Ruf d’Avinyó, de Provença, va ser l’abadia mare.

El moviment canonical va tenir una gran expansió a Catalunya. En el decurs dels segles XI-XIII va arribar a assolir setanta-cinc comunitats. Al Rosselló la primera casa va ser la de Serrabona (1082) i seguiren les del Camp (Paçà, 1090), Espirà (1136), Sant Feliu d’Amunt (1142), la Real (1381) i Castellnou (1420). A l’Empordà foren notables les de Vilabertran (1069) i Lladó (1089). Sant Oleguer va ser abat general de l’orde abans que bisbe de Barcelona.

La fundació agustiniana de Serrabona va ser dotada per la noblesa de Cerdanya i Vallespir. D’entrada, toparen amb el bisbe d’Elna que pretenia tenir potestat per nomenar el prior. Finalment, el prelat cedí i deixà llibertat perquè els canonges elegissin el superior i es regissin en tot i per tot a l’empara de la Regla de Sant Agustí. Raimon Ermengol (1081-1102) va ser el primer prior i Jaume Serra (1599-1612) el darrer. Els quinze priors, que se succeïren en el decurs de cinc-cents trenta-un anys, sempre varen ostentar la condició de rectors parroquials.

La primera comunitat va ser erigida amb sis membres. Se coneix l’existència de conversos i donats (laics). Fins i tot arribà a tenir la condició de canònica doble: també hi va haver canonesses. D’altra banda, en el decurs del s. XV s’han documentat episodis d’incompliment del vot de castedat: el canonge Bernat Taillet va deixar la comunitat per anar a viure amb una dona i el prior Bernat Joer va ser deposat pel bisbe d’Elna per uns «crims enormes» (amb sentor de sodomia).

La vida regular va tenir els seus alts i baixos i el nombre d’efectius va ser variable. La Pesta Negra i les guerres varen fer estralls. Els registres oscil·len entre la vintena (1151) i només tres (1535). És evident que no tingueren possibilitats per aconseguir que el lloc fos freqüentat. No es registra l’ús dels recursos d’atracció: aparicions, relíquies, peregrinacions, sepulcres, etc. L’economia, doncs, havia de ser migrada.

Sens dubte, regnà el desert: «Aquest monestir amb sa quietud / de pedres daurades, / així com les fulles per l’aire colrades, / domina la vall i la solitud». [Pons 1990:25].

Climent VIII va disposar l’extinció pontifícia de les canòniques regulars agustinianes de Catalunya, Aragó, Rosselló i Cerdanya (1592). Els canonges varen ser secularitzats i els seus béns traspassats als bisbats respectius. L’any següent es creà el bisbat de Solsona i el capítol catedral ostentà (retroactivament) els drets de Serrabona. El bisbe d’Elna devia posar el crit al cel



Santa Maria de Serrabona en runes. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Fons Família Cuyàs. RF 13562.




La gestió del patrimoni

A la recepció vàrem fer ús del Pass Patrimoni 66 que ens varen lliurar amb l’entrada de Sant Martí del Canigó. Aquesta iniciativa de l’Agència de Desenvolupament Turístic dels Pirineus Orientals té una periodicitat bianual i és vàlida per una o dues persones. Ofereix una tarifa reduïda a partir de la segona visita a seixanta-un indrets i equipaments patrimonials del departament: del Museu de Prehistòria de Talteüll al Memorial del Camp de Ribesaltes.

L’extinció de la comunitat religiosa, a finals del s. XVI, va comportar un procés continuat de deteriorament i abandó. L’escriptor Jules Delfont descrivia la ruïna a les darreries del s. XIX: «Aquí, a Serrabona, poca cosa hi ha que no sigui trossejat. Les parets y los portals y teulats hi son enverdissats d'eura; les voltes, arcades y capitells, hi son tapats de pedra picada; per l’hort, se veuhen cirerers y abricoters, al mitj de vinya selvatje y de carta; los claustres y la capella son muta y berma; lo cementiri cria herbes, espines y romegueres; y ab tot, hi para un segell de tanta valluría, hi volteja lo recort de tantes passades glories, que hom es sosmogut. Monjos que vinguereu á treballar eixas terres; catalans que, després, vos hi establireu, quin sentiment al veurer los recorts que son deixats!». [Delfont 1899:53].

El bé fou subjecte d’una excepció històrico-legal. D’ençà de 1612 va ser propietat del capítol catedral de Solsona i si bé la Revolució Francesa suposà la nacionalització dels béns de l’Església, la corporació va seguir mantenint el domini de Serrabona pel seu caràcter de propietari estranger.

Va ser saquejat pels Angelets de la Terra i el 1819 s’ensorrà parcialment la nau de l’església. Ferran Trullés, notari d’Illa i propietari de boscos del rodal, va comprar el conjunt als capellans solsonins el mateix any que a Espanya es promulgava la desamortització de Mendizábal. El senyor notari va comprar en el moment oportú i devia fer-ho a bon preu. Ai, els notaris!

La canònica va ser declarada monument històric «classé» (1904). Finalment, esdevingué patrimoni públic sota la cura del Departament dels Pirineus Orientals (1956). A hores d'ara es registren quasi 33.000 visites a l’any.

Jean Raynal succeí Louis Mallais com a conservador del monument. Prosseguí la tasca iniciada de restitució d’elements dispersats alhora que esdevingué animador de les Diades de Serrabona, orientades a la revalorització del patrimoni.

Actualment, Olivier Poisson és reconegut com l’historiador de l’art de Serrabona. En vida també ho va ser Marcel Durliat. Que no hagi desaparegut la tribuna és un fet increïble. Irremeiablement, l’espoliació del patrimoni nord-català va ser de gran abast: «Tothom sap que durant el segle dinou i, encara, la primera meitat del nostre segle un cert nombre dels monuments del Rosselló i de les altres comarques de la Catalunya nord-pirinenca van ésser trossejats, els claustres desmuntats i venuts, els capitells exiliats, uns en Ile-de-France, altres en Amèrica, i, fins i tot, al museu del Louvre».[Poisson 1976:20].

Malgrat tot, la situació va comportar determinades conseqüències taumatúrgiques: « A Sant Miquel de Cuixà, en descobrir als deu anys que la meitat del claustre s’havia venut a un museu de Nova York, va néixer el meu catalanisme, espontàniament, sense cap lectura o conversa prèvies. Em va indignar aquesta violació legal. Permetrien els francesos que una torre de Notre Dame de París decorés un parc de Chicago? ».[Bezsonoff 2015:100].


L’home que mima les plantes

Mentre els companys fotògrafs van fent, m’avanço i surto a fora. Passejo pel petit jardí botànic construït amb parterres d’herbes boscanes (trèvol pudent, lleteresa, farigola, albellatge, lladern mitjà, ...). En un cap de l’esplanada veig que hi ha un padró estacional de via Crucis. M’hi acosto. A la part superior, una cavitat enreixada conté la figura de Notre Dame de France. Quel détail! Algú va tenir la pensada d’utilitzar la mare de Déu per marcar territori i exorcitzar la catalanitat?

Segueixo cap a la banda boscana habilitada com àrea de pícnic. A la font trobo el jardiner que està omplint una regadora. El felicito pel gust i netedat que exhala l’entorn. Jacques Muñoz va néixer i viu a Oleta: «Oleta entre dos rius, / amb un ull que plora / i l’altre que riu». [Cerdà 1988:61]. El pare havia nascut a Montagut (Garrotxa) i la mare a Millars. L’avi patern era exiliat.

Fa deu anys que treballa a Serrabona. Abans n’havia estat vint-i-tres als vivers de Sant Feliu d’Amunt. El planter departamental té una extensió de seixanta mil metres quadrats destinats a proveir plantes i arbustos per embellir els municipis. Sant Feliu d’Amunt té una situació estratègica (el travessen set carreteres) i una hidrologia privilegiada. Josep Pla ja va advertir que: «La riquesa del Rosselló és l’aigua que ordenadament escampa, i si és un rodal tan ric i tan complet és perquè el Canigó és una font que raja sense parar». [Pla 2004:585].

Parlem del Dr. René Marquès, batlle estat de Sant Llorenç de la Salanca i president del Consell General. Era un bon amfitrió. Els hostes del quai Sadi Carnot sempre eren convidats a una copa de vi de Banyuls, blanc de Cotlliure o muscat de Ribesaltes. En aquell temps el departament va treure l’eslògan Pyrénées-Orientales: L’accent Catalan de la république française. Anaven a remolc del Perpignan La Catalane que va popularitzar Jean-Paul Alduy.




L'àbsis de Santa Maria, penjat sobre el barranc. © Joan Biarnés, 2017.





Joan Daniel Bezsonoff fixa l’espai: «els Aspres són els primers contraforts del Canigó, que separen Tuïr de Ceret i davallen fins a Nils. Pollestres i Cànoes ja no en formen part, mentre que Nils i Pontellà en constitueixen els confins orientals». [Bezsonoff 2015:114].

Pere Vidal va dir que Serrabona era un «miserable hameau». El seu quadre dels Aspres podria passar per una còpia de Las Hurdes hispàniques: «Les rares habitants de la vallée ont des moeurs douces et des goùts simples. Ils sont pauvres, mais ils sont heureux. Dans ce pays reculé, triste et silencieux, il n'est pas rare d'entendre les Montanyas regaladas, le Pardal et les Goigs dels Ous. Aux jours de festa major ou fête locale, on banquète solidement, comme pour compenser les privations du reste de l'année». Ara bé, en el podi artístic prioritzà aquest ordre: el claustre d’Elna, l’església de Costoja i la canònica de Serrabona. [Vidal 1899:227-228].

El despoblament multisecular s’agreujà per la progressiva pèrdua de valor de l’economia forestal. Pel que fa a Serrabona, els fogatges anoten el nombre d’habitatges següents: sis el 1378; nou el 1497; quatre el 1553 (dos de capellans i dos de laics). La Col·lecta de Perpinyà identifica els del s. XV: lo Sacristà, Miquel Dotra, Jaume Aroles, Johan Robert, Pomareda, Francí Vilar del Munt, Pancet Pla de Sant Ponç de Candell, An Brunet de Candell i Miquel Patau. Censos més propers han registrat 73 hab. (1751) i 145 hab. (1806).

S’ha passat dels 20 hab/km2 de finals del s. XVIII als 2/3 actuals. Els masos de Serrabona han anat desapareixent i han arrossegat els bosquetans, carboners i pastors de ramats de cabres i fedes (ovelles). L’abandó ha propiciat la descurança del medi i -conseqüentment- la proliferació d’incendis que han reduït a cendra hectàrees de forest.

L’adversitat va ser la palanca que va moure un sentiment popular que prengué forma l’any 1976 (el mes de juliol cremaren 6.600 ha.) amb la constitució de l’Associació de l’Aspre al qual s’hi adherí l’elnenc Roger Grau amb convicció: «El procés d’aquest moviment el veig ben clar en el meu esperit. L’Aspre, el bell i formós Aspre és una terra nostra. De la seva mort serem nosaltres els qui en patirem més el dany i en portarem més el dol. Doncs, sem nosaltres els qui devem, els primers i amb més acudit, emprendre el treball de resurrecció i de salvaguarda». [Grau 1976:18].

La mestra i escriptora Adriana Cazeilles, defensora de les arrels culturals i el paisatge dels Aspres, cobejà aquest propòsit de futur: «Em resta expressar un desig per l'avenir. Que per les festes del mil·lenari de Serrabona, l'any 2082, quedin prou habitants a Catalunya per a dir als «fantasmes» de l'any 1082 baixats del cel per escoltar-los: «Sem» i serem gent catalana. I volem viure en pau». [Cazeilles 1982:12].

Havíem arribat puntuals a l’hora d’obertura (10 h.). Sense adornar-nos-en era migdia. A aquelles latituds vol dir que anem tard i només podrem visitar exteriors. Cap millor comiat que el del poeta: «Adéu-siau, eterna Serrabona».



Façana barroca de l'església de Sant Esteve del Pedreguet (Illa). 
© Joan Biarnés, 2017.




Illa del Riberal

Refem el camí fins Bulaternera i després anem a Illa (en francès, Ille-sur-Têt). La població (5.728 hab.) ens rep amb rotondes vegetals i un reguitzell de jardineres vistoses a les voreres de les places i carrers principals. També hi ha testos suspesos als fanals de l’enllumenat. Les decoracions es caracteritzen per la combinació elegant de varietats. Un senyal informa de l’adscripció al moviment d’art floral Villes et Villages Fleuris (amb dues flors). Penso en Sant Gregori que recentment s’ha apuntat a l’agrupament de Viles Florides amb un curriculum de tres (1,2,3) testos florits que s’exhibeixen al començament de l’avinguda de Girona. No hi falta el rètol acreditatiu a la rotonda principal que ostenta una escultura tremenda que podria servir de túmul en un futurible panteó de la beautiful people veïnal. Un llustre (més) al servei del màrqueting i els preus (desorbitats) del mercat immobiliari (local).

El dimecres és el dia del mercat d’Illa; trobar una plaça d’aparcament lliure és una feinada. Per orientar-nos, pregunto a un vianant què hem de fer per anar a l’església parroquial. L’home me diu que és ateu i que per això no m’ho indicarà. És ben bé que cadascú per on l’enfila. La qüestió és que -sense saber com- anem a parar a l’aparcament que hi ha fora muralla al costat del safareig, el portal i la font de la Vila.

Resseguim el pany de cellera i acabem davant mateix de l’església de Sant Esteve del Pedreguet: «La façana severa d'un granit ben aparellat, gris blau i ple de raigs segons el dia, erigeix bles de pedres damunt el seu entaulament. S'il·lumina d'un portal de marbre rosa amb brancals de balustre. El conjunt és monumental" [Pons 1991:39].

En Joan i en Miquel s’endinsen pel carrer dels carmelites per anar fins l’Hospici. En Josep Maria i jo optem per la recollida i refinada plaça de la Palma (del Ram), centrada per una treballada i rica creu de terme de marbre gris (s. XIV). J.S. Pons hi rep homenatge en un angle agraciat amb una font i una làpida esculpida. L’ideòleg devia recordar vivament el poema que el poeta va dedicar a la font de Montoriol:« Voldria l’oir sempre, el degotall, / i refrescar la mà en l’aigua gelada. / Una font tan petita, i tant que diu! / Quin exemple més net per a un poeta / de la fidelitat al lloc nadiu / i de contentament i pau secreta! ».[Pons 1990:153]. En canvi, figura inscrita la tercera estrofa: «Quin raig més prim per refilar el seu cant! / Vindràs a seure una mica a la vora, / i ja veuràs com te va penetrant / d’una tendra bondat inspiradora».

Illa és terra d’arts i lletres. J.S. Pons considerava que mossèn Josep Bonafont, el rector, era el millor poeta del Rosselló. Per Josep Pla ho era Pons (que el va incorporar als seus Homenots). Dit això, permeteu-me una opinió no autoritzada: m’interessa més la poesia de Simona Gay, la germana petita de Josep Sebastià. Dona i folklorista d’empenta, també va ser la primera nord catalana que va escriure en la seva llengua.

Finalment, els quatre excursionistes ens trobem al peu de la Torre de l’Alexis. Sobta el carrer de la muralla amb un seguit de cases petites encastades a la paret de defensa. Anant cap al cotxe passem davant d’una casa familiar que té el garatge obert i dins hi ha una taula ben parada amb trumfes joves, cebes morades (de Toluges), albergínies, mongeta tendre, enciams, cogombres i tomàquets. Al mig hi ha un esquellerinc i el faig dringar igual que feia amb la campaneta quan era escolà de Santa Eugènia de Vila-romà. A manca de picarol, hauríem proferit la jaculatòria «Oh Maria?».

Mme. Montoya ens atén amb simpatia i un desimbolt rossellonès. Els productes són excedents de l’horta familiar. Compro patates i cebes per fer-ne una truita per sopar. En Miquel tria mongeta verda. No ens adonem que en Joan i en Josep Maria retraten l’escenari. Amb els fotògrafs, si bades ja has begut oli.

Corre la brama que els millors préssecs del Riberal són els d’Illa i Corbera. Pregunto a Mme. Montoya com és que no té fruita per vendre. Diu que ja els han abastat tots. Llàstima. Penso en la plantació que Francis Baills i la Ivona tenen a Corbera i que a hores d’ara mena el seu fill Pierre. En Francis és originari de Morellàs i ella d’Estagell.

El pare de l’Ivona era en Pere Sureda Costa, nascut a Can Corretja (avui Mas Font) del Raval de Sant Gregori. Maria Alsina, la muller, era filla de Can Tarrés de Bescanó. Va fugir a França per no anar a la guerra del Rif. Les guerres colonials espanyoles sempre varen ser carnisseries comanades per un exèrcit incompetent posat al servei dels interessos de l’oligarquia madrilenya. Fill d’una nissaga de picapedrers, va explotar una mina de pedra calcària a cel obert i una planta de tractament al peu de la carretera D 117, entre Cases de Pena i Estagell. En Josep, el meu sogre, sempre s’hi referí com en Peric; la Quimeta, amb un admiratiu i efusiu «oncle de França».

A la sortida d’Illa, ullem d’esquitllentes l’exhibicionisme geològic de les Orgues (no els Orgues).




Font de Josep Sebastià Pons a la plaça de la Palma d'Illa. © Josep M. Borrat, 2017.



Dinem a Can Pau de Cantallops. Menú diari plausible. El vi de la casa és un jesuític Costers del Segre; l’aigua, del Montseny. Penso en Can Ribas de Sant Gregori on el vi de la casa és de la vall del Cinca i l’aigua de l’Empordà.

Hi ha restauradors que semblen no tenir sensibilitat pel terrer. Deuen creure que de Km. 0 només n’hi ha un i és a la «puerta del Sol» de Madrid. Just davant de l’edifici de l'antiga «Dirección General de Seguridad» on varen torturar el president Lluís Companys i tants antifeixistes.

A Can Pau i a Can Ribas podrien servir vi de l’Empordà; i les aigues de les Creus («l’aigua de l’Empordà») i Sant Aniol, respectivament. Tan difícil és?

Això em fa recordar el president d’un organisme de promoció turística de les terres de Girona que per dinar bevia únicament Priorat. Exactament, Llicorella. Malgrat això, no es va ruboritzar quan va subscriure la Declaració d’Empúries sobre la Denominació d’Origen Empordà (2009). Al discurs va fer constar «el compromís de la institució amb el territori i també els productes de la terra». El ministre d’Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, no l’hauria atrapat.

Al marxar ens adonem que a la rocalla de l’aparcament hi ha una capelleta amb una làpida que conté la llegenda: «Reina del Cel. Salut dels Malalts». A dins es troba una imatge de la mare de Déu i de santa Bernadeta Sobirós. La pastoreta gascona s’adorna amb la inscripció «descendent del poble de Cantallops». Carai! Ho hauré de comentar a l’amic Àngel Rodríguez Vilagran, periodista i expert hagiògraf.

Als Aspres d’Empordà acabem la sortida als Aspres del Rosselló. Certament, tenim tirada cap a la Catalunya àrtica, que diu Joan Daniel Bezsonoff.



Entremaliat encastat en un carrer d'Illa.
© Miquel Bohigas, 2017.





*«S'usa tant el topònim Aspre en singular com en plural, Aspres, com passa amb l'Albera i les Alberes, tot i que en aquest cas, el plural es deu avui a la francesització»[Peytaví 2010:27].



BIBLIOGRAFIA


ANGLADA, MARIA ÀNGELS. Poesia completa. Vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2009.

BEZSONOFF, JOAN DANIEL. Guia sentimental de Perpinyà. Pòrtic. Barcelona, 2015.

CATALÒNIA RELIGIOSA. Ed. Claret. Barcelona, 1991.

CATALUNYA ROMÀNICA. El Rosselló. Vol. XIV. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1993.

CAZEILLES, ADRIANA. «Serrabona: símbol d’un retrobament». Avui, 9 de maig del 1982.

CERDÀ, JORDI PERE. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1988.

DELFONT, JULES. «Corrigudes rosselloneses». La Creu del Montseny, núm. 5. Barcelona, 16 d’abril de 1899.

FEBRÉS, XAVIER. A tres quarts d’hora de Perpinyà. Eds. 62. Barcelona, 2006.

GAY, SIMONA. Obra Poètica, a cura de Miquela Valls. Columna. Barcelona, 1992.

GRAU, R. «Sobre l’Aspre». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

GUITER, ENRIC. «Aspres» a Pere Verdaguer, Lectures escollides rosselloneses. Barcino. Barcelona, 1979.

PEYTAVÍ DEIXONA, JOAN. Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2010.

PLA, JOSEP. Viatge a la Catalunya Vella. Destino. Barcelona, 2004.

PLADEVALL, ANTONI. Els monestirs catalans. Destino. Barcelona, 1968.

POISSON, OLIVIER. «Un lleó de Serrabona torna d’exili». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

PONS, JOSEP SEBASTIÀ. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1990; Prosa completa. Columna. Barcelona, 1991.

SUSANNA, ÀLEX. Filtracions. Proa. Barcelona, 2016.

VIDAL, PIERRE. Guide historique et pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales. Alte & Fau, editeurs. Perpignan, 1899.

ZARAGOZA PASCUAL, ERNESTO. Catàleg dels monestirs catalans. Scripta et documenta: 55. Abadia de Montserrat, 1997.





dissabte, 12 d’agost de 2017

El consolat de Gomorra






 Cartell Los Nacionales, 1937.
Obra del pintor Juan Antonio Morales (1909-1984).

Biblioteca Nacional de España.




Un prohom de l'Empordà ha arremès contra la força parlamentària catalana d’esquerra-esquerra. La raó no és altra que retreure-li que sigui conseqüent amb els seus postulats de sempre: voler esbandir el statu quo i transformar la societat. Temps enrere vaig tenir una relació sovintejada amb aquest home de prosàpia. El considerava liberal i per això tolerant. Els anys, però, li han fet treure el carlí repatani que tenia endins. Ai las! S'ha evaporat la fragància mítica del republicanisme empordanès. 

De manera semblant, el cònjuge d’una honorable senyora que havia estat a l’escambell governatiu em va comentar que no pot parlar de política amb el seu fill. El jove segueix els postulats de la mateixa força que bescanta l’home que sap de memòria els goigs de la Mare de Déu del Mont. El pare també malparla de la tria filial tot i que personalment s'identifica amb una ignota ideologia «de progrés».

Els mitjans de comunicació han donat a conèixer el cartell de la referida candidatura on gràficament s’escombra allò i aquells que volen fer desaparèixer del mapa social i polític. Ni més ni menys que la monarquia i els poders fàctics. Una il·lustració reiterada d’ençà de la Revolució Industrial. Només cal ullar La Campana de Gràcia, el Papitu o El Bé Negre; capçaleres històriques del periodisme satíric.

El referèndum del 1-O no ha de comportar -per ningú- una renúncia de les pròpies conviccions; la qual cosa exigeixen imperativament determinades forces de l'establishment, l'opinió publicada i no pocs comentaristes amagats en l'anonimat de les edicions digitals (un vesper dels serveis d'intoxicació). Amb Estat propi o sense, cada ciutadà i cada opció política han de defensar els seus postulats. Si no fos així, la deriva seria totalitària.

L'endemà, casualment, vaig llegir L’orgia diplomàtica. Ambaixadors i cònsols al descobert, de Rafa Burgos (Pol·len edicions. Barcelona, 2017). Vaig quedar garratibat. Pensava que trobaria una glossa sobre les glòries i excel·lències de la tasca consular a Barcelona. Pobre de mi! Els consolats honoraris són un vedat de la pijocràcia barcelonesa, practiquen el tràfic d’influències (Business are business) i -amb escassíssimes excepcions- estan a l’abast del millor postor (es compren). Fins i tot s'hereten. Jordi Pujol júnior també va anar al darrera d'una agència consular de l'Àfrica negra però se'n va desdir; un disgust que va estalviar a la seva mare. Aconseguida la prebenda (privilegis i immunitats diverses) s’utilitza descaradament en benefici propi. Tot plegat, una infàmia legalitzada pels Estats; inclosos dictatorials i paradisos fiscals reconeguts per l'OCDE.

Si David Agrio, autor del cartell, en fa una nova edició ja cal que no s’oblidi d’escombrar també els cònsols honoraris d'aquesta casta. De Miss Coca-Cola a un meu company d'armes que utilitza pels seus negocis la representació consular d’una república de l’Oceà Índic. 

El bouer jubilat d’una gran finca de la plana riallera -propietat d'una cònsol honorària- m’explicava com es feia servir de punt logístic per a l’evasió de moneda cap al Principat de Mònaco. En cas de ser interceptats al pas fronterer del Pertús (per delació o infortuni) hagués rebut el xofer que portava els calers en un vehicle d'avançada. El delicte sempre és a càrrec del manxaire.

Catalunya serà lliure de gàngsters institucionalitzats o serà un país qualsevol. La profilaxi comença per acabar amb la professionalització de la política; l'entrant que predisposa pel gran banquet de la corrupció i el caciquisme. Altrament, ja podem llençar el barret al foc.




Podem fer-ho!.
Cartell propagandístic de la Segona Guerra Mundial, 1943.
Obra del dissenyador J. Howard Miller (1918-2004).

The National Museum of American History.







dilluns, 31 de juliol de 2017

Sant Martí del Canigó



Aquarel·la de Jules Formigé (1879-1960).
 Ministère de la Culture (France). Médiathèque de l'Architecture et du Patrimoine.





El Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada.


Fragment del Cant II: Flor de neu,1886.



A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
-gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
també a França!


Signat a Vernet el 26 d'agost de 1923.
Publicat pòstumament a Pont Blau,
 núm. 26, Mèxic D.F., desembre de 1954.



Abadia de Sant Martí del Canigó. © Miquel Bohigas, 2017.




Tot és camí

Amb Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat, a mitjans juliol vàrem pujar a Sant Martí del Canigó, un dels monestirs més significatius de Catalunya.

A Perpinyà enllaçàrem amb la N116. Després de passar el coll de Bula Terranera, a l’estret de Rodés vàrem veure el senyal informatiu: deixàvem enrere la plana del Rosselló per endinsar-nos al Conflent.

A Rià la carretera passa pel mig del poble on cada dia hi transiten prop de vint mil vehicles. Qualsevol reclam té el ressò assegurat.

D’antuvi, sota el rètol indicatiu de la comuna (Rià i Cirac, 1.309 hab.) n’hi ha un altre amb la inscripció Pays Catalan. Aquesta és la marca comercial del sindicat de turisme dels Pirineus Orientals que ara té un nou significat: rebutjar el canvi de nom de la regió que ha passat de ser Llenguadoc-Rosselló a Occitània. El capteniment republicà contra les reivindicacions del país resta immutable. Recordem la manca absoluta de complicitat del barceloní Manuel Valls quan va ser primer ministre de França. A vegades -fins i tot- apareixen personatges sinistres com el batlle de Montpeller, Georges Frêche, que en una aula universitària va proclamar: «-Les Catalans me font chier». Literalment, els catalans em fan cagar. El Galinsoga francès.

La sorpresa va aparèixer, però, al bell mig de la travessa del vilatge: una pancarta en llengua catalana i una altre en francès ens feien saber que la localitat era el bressol de Catalunya. Fins llavors estàvem convençuts que l’honor era exclusiu i pertanyia a la comtal vila de Ripoll.

L’eslògan propagandístic igualment comporta una doble lectura: posar en valor la llegendària naixença de Guifré d’Arrià (Cirà), pare de Guifré el Pilós; i protestar pel desdeny a la gent i el repudi a la història que va perpetrar l’assemblea regional.






Senyalització regional i municipal; l'oficial i la real. La Mairie de Rià i Cirac deixa clar que el vilatge és català: fins arribar a Occitània el camí és molt llarg. Fotografies: ROPM i comuna de Rià i Cirac.



Vers els cims

A l’arribar a Vilafranca de Conflent –congost del Saorra, el Vernet i la Tet- deixàrem la carretera que mena a Cerdanya per prendre la D116, que passa per Cornellà de Conflent, Vernet i acaba a Castell de Vernet (133 hab.), ja dins el Parc Natural Regional del Pirineu Català. El domicili de M. Cases –a tocar de l’església- hostatjà Verdaguer en les seves recerques excursionistes (1877-1901).

Per arribar al monestir hi ha dues opcions: trescar dos quilòmetres amb un desnivell de tres-cents metres o fer-ho dalt d’un Land Rover d’una de les companyies autoritzades. En previsió, havíem fet la reserva.

La pista té l’amplada de carro. Precisament, l’Institut Jean Vigo de Perpinyà conserva la pel·lícula d’una ascensió automobilística dels anys trenta (s. XX) on es constata que el traçat és el mateix i l’únic canvi és que el sòl ja no és terrer sinó de ciment. Sobta, però, el contrast paisatgístic entre abans i ara; llavors pelat i avui amb una frondositat vegetal exuberant. El pas de la silvicultura i l’explotació del bosc a l’abandó forestal.

Mentre dura l’ascensió els comentaris són continuats sobre la dificultat del trajecte, la perícia del conductor i l’admiració pels excursionistes valents que transiten els corriols. Els castanyers ombregen l’ascens; n’hi ha que són gegantins.

En un revolt a l’esquerra ullem la capella de Sant Martí Vell. Des de la sortida a l’arribada hi ha tres temples dedicats al bisbe de Tours. El seu culte fou molt popular i estès. Entre giragonses perilloses i precipicis de vertigen em ve a la memòria el best-seller del Pare Claret: Camí dret i segur per arribar al cel.

Vaig rememorar la vegada que no m'espantà la pujada per les dreceres ben fressades amb el meu fill Aniol a collibè. Hi havia molts esquirols i l’Aina va trobar una salamandra en un bassal. Entre altres (moltes) parades celebràrem trobar la font del Comte i després la font de Mn. Cinto, decorada amb un bronze de Gustau Violet«Font viva i votiva / als claríssims cantor i restaurador de Sant Martí de Canigó, / los hi dedica en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, Figueres, cor de l’Empordà / XXIV de juliol MVCCCCXXXII». La data en què la campana Martina tritllejà de nou al vell monestir.



El Banc d'Espanya edità un bitllet dedicat a Jacint Verdaguer i el Canigó. 
No varen estar al cas, però, a l'hora d'il·lustrar la muntanya: varen optar per una panoràmica presa en territori de la República Francesa. El poble és Vernet. La imatge de Verdaguer és treta d'una fotografía de la qual en va ser autor el gironí Heribert Mariezcurrena Congost.


La vista característica de Vernet que va ser reproduïda en paper moneda espanyol.
Fotografia de la Mairie de Vernet.



Els entorns

El 4x4 ens deixa a costat d’una font que encimbella una figura fosa de sant Miquel arcàngel.

Oliba, bisbe d’Elna, va consagrar el monestir en honor de sant Martí, Santa Maria i sant Miquel arcàngel, en la vigília de Sant Martí del 1009. Tots els cenobis que professen la Regla de sant Benet estan dedicats a Santa Maria. Sant Martí va ser servit per monjos benedictins des de la fundació fins la secularització del segle XVIII. El lloc fa bona la dita sobre la tria dels emplaçaments monàstics: els benets als cims de les muntanyes, els cistercencs a les valls i els ordes mendicants a les ciutats. L’establiment va cristianitzar i colonitzar aquella part del Pirineu.

Els voltants són abruptes i encinglerats però amables. A Castell de Vernet un cap de núvol havia deixat anar quatre gotes que comportaren un augment de la sensació de xafogor. En canvi allà dalt, a 1.065 m d’altitud, la fresca reportava confort.

Mentre fèiem temps fins l’hora de la visita guiada –no són possibles les lliures- aprofitàrem per a passejar i copsar els espadats rocosos que encapçalen la vall de Cadí. En Miquel trescà fins el mirador elevat que atalaia una bona perspectiva del conjunt. Abans de l’aparició dels drons aquell era el punt des d’on es feia la fotografia aèria.

També vàrem fer el badoc per la botiga on s’expedeixen els bitllets de la visita. Llavors l’atenia un monjo que va ser rellevant per una laica. L’assortiment és generós en objectes diversos: records, llibres, teixits, melmelades, vins, begudes artesanes i músiques. Fan difusió d’un taller d’adoberia artesanal que les Benaurances tenen al municipi de Cuc (departament del Tarn). Només vénen per Internet. Potser l’any que ve me regalaré unes sandàlies; l’aniversari serà rodó.

Me va sorprendre l’existència d’una discografia de Teresa de Lisieux. També que s’exposés l’àlbum Vivre d’amour, que aplega poemes de la carmelita musicats per Pierre-Étienne Albert amb arranjaments de frère Ephraïm (Gerard Croissant); ambdós factòtums màxims i diaques permanents de les Benaurances fins la separació i reducció a l’estat laïcal. Més endavant farem referència a les circumstàncies.

Al sortir, m’assec en un banc i arriba un 4x4 de butxaca conduït per una monja. Obre la porta de darrera i tragina paquets cap a un magatzem annex. Sense dir res, quatre homes madurs s’acosten al vehicle i desembalen més caixes. Una senyora que seu al meu costat me comenta que aquest gest espontani a Barcelona és impensable.



Espai exterior d'accés públic.  © Joan Biarnés, 2017.


Galeria superior del claustre (d'accés prohibit a les visites). © Joan Biarnés, 2017.



La visita guiada

Formem un grup de més de vint persones. Una guia jove ens dona la benvinguda i comença la narració de l’itinerari que transcorre pel claustre, la cripta i l’església abacial.

El conjunt va ser fundat a l’entorn de l’any 1000 per Guifred II de Cerdanya, germà d’Oliba. Tanmateix, l’abat dels monestirs senyers de la Catalunya Vella també hi prestà el seu impuls. El comte s’hi va retirar els darrers anys de la seva vida i hi és enterrat amb la seva muller.

Una monja segueix en silenci i prenent notes. Quelcom que es repeteix en el grup que ens seguirà. Les germanes es preparen per assumir la tasca o han arribat de fora i aprofiten per conèixer el lloc?


Capitell amb una iconografia de quatre lleons rampants i alats, s. XIII.  
© Josep M. Borrat, 2017.


L'església inferior -d'una absoluta contudència pètria- és de tres naus amb un sostre
 de volta de canó de mig punt. © Josep M. Borrat, 2017.


El claustre actual pren la forma d’un quadrilàter irregular a dos nivells. La única galeria s’orienta al sud i queda enfonsada. Columnes i capitells han sobreviscut els efectes de la natura, l’abandó i la incúria: el terratrèmol de 1428 (6,5 graus a l’escala de Richter amb epicentre a Camprodon), l’exclaustració i els efectes devastadors de la Revolució Francesa. S’ha reconstruït idealment una ala claustral amb els pocs elements arquitectònics recuperats. Sant Martí esdevingué una pedrera apte per a la requisa. Presideix la galeria una escultura d’Oliba d’autor desconegut. Res a veure amb les emblemàtiques de Manuel Cusachs a Montserrat, Domènec Fita a Vic i Francesc Fajula a Ripoll.

La cripta i l’església, aguantaren els embats i ofereixen la sobrietat del romànic pirinenc. El campanar és de gust llombard. Sens ha advertit que dins el temple no són permeses les fotografies. Un monjo ret adoració a l’eucaristia que s’exposa en una custòdia de fina orfebreria. Els canelobres han estat substituïts per la Memorà ritual del judaisme. Detall litúrgic que dóna pistes sobre el sincretisme que caracteritza la comunitat.

Sant Galderic, patró dels pagesos – també del Rosselló, Conflent i Vallespir-, és recordat amb una figura que omple un gran fornícula a la paret esquerra de la nau. Jaume Gabarró, monjo de Solius, li va dedicar la lletra d’uns goigs. D’antuvi, també s’exposava un reliquiari que es va portar a la catedral de Perpinyà quan s’abandonà la vida regular a la muntanya. L’any 2008 en foren restituïts uns fragments i s’emplaçà la imatge barroca.



Monument funerari del bisbe Juli (Jules) de Carsalade du Pont
www.stmartinducanigou.org


A la dreta -i dins la fossa que ell mateix es va cavar- resta soterrat «el bisbe dels catalans». Les restes funeràries queden cobertes per un túmul on s’exposa una efígie estatutària -amb mitra i capa pluvial- que podria ser obra de Gustau Violet. El bisbe Morgades reconstruí el monestir de Ripoll i allà reposa; Carselade seguirà el mateix patró a Sant Martí. El poeta Josep Sebastià Pons en una necrològica el va arribar a comparar, però, amb sant Ermengol.

Quan a poc a poc tothom començà a sortir vaig consignar l’estada al llibre de visites: «Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Carles Sapena, de Sant Gregori, amb Josep M. Borrat, de l’Estartit, hem vingut a retre visita i homenatge a aquesta casa pairal. Ho fem manllevant els versos del poeta: Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,/ mes resta sempre el monument de Déu;/ i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no esbrancaran l’altívol Pirineu. 19 de juliol de 2017».



El gascó Juli de Carsalade du Pont (Cimòrra, 1847- Perpinyà, 1932), va ser bisbe de Perpinyà del tombant de segle fins a la mort. Només arribar al Rosselló, la primera tasca que s’imposà va ser aprendre a parlar i escriure català alhora que restablí la predicació i el catecisme en la llengua de la terra. Esdevingué així un precursor de la inculturació de la fe; quelcom que l’Església institucional no referencià doctrinalment fins el pontificat de Joan Pau II. La catalanitat del bisbe també s’ha interpretat com una presa de posició enfront la modernitat i el laïcisme.

Cinc anys abans de ser promogut bisbe, Carsalade va conèixer casualment Jacint Verdaguer en una llibreria de  Barcelona. Llavors havia llegit Canigó en francès i estava al corrent de l’obra verdagueriana a través de les revistes literàries de París. La relació s’afermà i esdevingueren amics. Resten immortalitzats als jardins de la Miranda de Perpinyà.

Amb l’impuls del poeta, Carsalade va emprendre l’obra de la seva vida: restaurar l’abadia de Sant Martí del Canigó per fer-ne un estendard de la religiositat popular. Els reptes satisfeien els seus afanys en tant que bisbe, historiador i arqueòleg. Es confessava «enamorat del Rosselló i d’eix cantó dels Pirineus» i així ho materialitzà. El capteniment episcopal també s’explica per la revelació  sobrenatural que li va transmetre una religiosa moribunda.

L’any 1902 serà determinant: el juny mor Verdaguer i el desembre el monestir aixoplugà els Jocs Florals que havien estat prohibits a Barcelona. La nombrosa concurrència va provocar un sotrac polític que arribà fins a les Corts de Madrid i comportà l’animadversió governamental. La millor publicitat que podia rebre Sant Martí del Canigó li varen proporcionar els seus detractors.

Com a gest d’agraïment, Francesc Matheu, president del consistori literari, va concebre la restitució de la campana Martina a l’abadia canigoguenca. La Revolució Francesa comportà l’espoliació del cenobi i aquella nola -fosa el 1484- va anar a parar a Figueres on va ser comprada amb destí al santuari de la Mare de Déu del Tura d’Olot. Varen ser moltes les dificultats i vicissituds que impediren la consecució en el decurs dels anys. Cal anotar també l’oposició de certa sagristanesca però comptà amb el decidit suport de fra Basili de Rubí, caputxí i historiador de caràcter.

Finalment, però, el bisbe Juli va celebrar el seu 85è aniversari amb el millor regal que podia rebre: la Martina. El nou temps polític instaurat per la Segona República Espanyola i les intervencions de Claudi Ametlla, governador de Girona, i Miquel Santaló, diputat a Corts, varen materialitzar un propòsit entrebancat durant trenta anys. Allò que havien impedit catòlics, apostòlics i romans varen materialitzar-ho republicans que havien aprovat una constitució que declarava l’Estat aconfessional i reconeixia com a drets fonamentals el matrimoni civil i el divorci. El prelat ho va tenir clar: « - Una revolució ens la prengué; una revolució ens la torna. ¡Alabat sigui Déu!».

La comissió de lliurament estava formada, entre d’altres, per Joan de Garganta, alcalde d’Olot, Miquel Santaló, els germans Darius i Carles Rahola, el diputat Laureà Dalmau, Ramon Sanllehí i Rafel Cardina, redactor de l’Autonomista (pseudònim de Rafel Sot-Delclós), que gaudia de la confiança més íntima del prelat; pels seus mèrits de propagandista va ser designat Paborde Majoral de l’abadia del Canigó. Carsalade va agrair el gest manllevant la lletra de La Santa Espina d’Àngel Guimerà: «Sapigueu tots els catalans que, en volar de Nostra Dona del Tura a son estatge de Sant Martí del Canigó, la campana no surt de Catalunya; al Rosselló, també som i serem gent catalana».

Darius Rahola que tan contribuí des de les pàgines de l’Autonomista va confessar públicament: «– Estic emocionat –deia-. Amb un bisbe així no sé com m’ho faria per a ésser anticlerical. Sort que allà no n’hi ha que siguin així». 

La Martina repicà de nou al campanar de Sant Martí del Canigó. Com a deure de gratitud, Carsalade va donar el calze de la seva missa nova al santuari del Tura. El Dr. Joaquim Danés el salvaguardà l’any 1936.

A la mort del prelat les manifestacions de dol es varen transmetre de cap a cap del país. La premsa barcelonina se’n feu ressò i també la de les ciutats com Girona o Vic.

A hores d’ara, al cloquer de Sant Esteve d’Olot hi penja una campana forana: és de Narbona i data del segle XIV.



Pau Casals en el decurs de l'homenatge que va rebre de la colònia d'exiliats a Prada l'any 1942.
Fotografia de Jean Ribière.


La sardana de l’exili

El mestre Pau Casals va viure el primer exili a Prada, vila veïna de les abadies de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, escenaris de l’elegia verdagueriana Los dos campanars«Doncs ¿què heu fet, superbes abadies, / Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel, / i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies / aqueixes valls de salms i melodies, / la terra d’àngels i de sants lo cel?».

A Prada també s’hi exilià Pompeu Fabra que hi va morir i està enterrat. He pensat en ell tot just fa una estona. A la ràdio han informat que l’Advocacia de l’Estat espanyol s’oposa a que la Generalitat Valenciana s’adreci en català a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear. Afirma que la llengua cooficial només regeix dins els límits de l’autonomia i per això justifica que les relacions interinstitucionals s’hagin de fer imperativament en castellà. La raó (!?) d’Estat nega el sentit comú, la filologia i la sociolingüística. Coneixerem un Estat de la raó?

Al Conflent, Pau Casals va composar l'oratori El Pessebre i també la sardana Sant Martí del Canigó, de la qual el seu germà Enric en va fer una versió per a orquestra de violoncels. També n'hi ha d'instrumentals per a guitarra o piano, entre d'altres. La particel·la es fa ressò del diàleg entre els campanars de Sant Martí i Sant Miquel. 

El mestre també és l'autor de la música del Misteri de Sant Pere Urseol (o de Sant Miquel de Cuixà) de Josep Sebastià Pons. La dramatúrgia es va estrenar al claustre de Cuixà dins el Festival de Prada (1952).



El P. Bernard de Chabannes treballant a l'aeri que enllaça Castell de Vernet amb l'abadia.
www.stmartinducanigou.org



La Comunitat de les Benaurances

Els primers monjos de Sant Martí eren de Cuixà. L'abaciologi l’encapçala l’electe Esclua (s. XI) i el tanca el comendatari Jean-Marie Grumet de Montpié (s. XVIII). Tanmateix, dom Bernard de Chabannes, monjo de Sant Benet d’en Calcat (departament de Tarn), va tenir cura del monestir de 1952 fins a 1982 quan va retirar-se per motius d’edat. Va ser el continuador -en solitari- de la tasca rehabilitadora del bisbe Carsalade. Compaginà el treball manual amb la redacció de textos de catequètica sagramental. L’aeri per càrrega que va instal·lar continua en servei.


Monja de la Comunitat de les Benaurances al claustre de Sant Martí del Canigó.
© Miquel Bohigas, 2017.



L’arquebisbe Jean Chabbert, bisbe de Perpinyà-Elna, l’any 1988 confià la custòdia i cura a la família espiritual del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat, que amb posterioritat passà a dir-se Comunitat de les Benaurances.



Fundada el 1973, a hores d’ara compta amb 737 membres que habiten 52 cases en 28 països. S’inscriu en el corrent dels nous moviments carismàtics que es caracteritzen pel seu integrisme, definició ambigua, control canònic tou i una economia sanejada. Les associacions contra sectes denuncien sovint les derives punibles i la comissió d’il·lícits penals per part de dirigents i membres d’aquestes organitzacions confessionals. L’afer de les Benaurances esclatà abans que el dels Legionarios de Cristo.

Davant l’escàndol –no abans- la Jerarquia imposà un comissari pontifici amb la missió de fer endreça. Malgrat la tatxa, les Benaurances no es dissolen. Els Legionarios de Cristo, tampoc. L’estatus eclesiàstic es rebaixà passant del reconeixement pontifici al diocesà i es remogué el responsable eclesiàstic: la tutela passà de l’arquebisbe d’Albi a l'arquebisbe de Tolosa de Llenguadoc. L’episcopat no assumí responsabilitats ni demanà perdó a les víctimes.

Ara mateix, a Sant Martí del Canigó hi ha una responsable, set germanes, dos religiosos preveres, un religiós germà i tres laiques. Un matrimoni resideix a Castell encara que al servei del monestir.


Els adéus

Acabada la visita el xofer ja ens esperava per baixar a Castell. La davallada la vàrem fer amb la companyia d’una família castellana. Pare, mare i filla  de Palència. Els sorprèn que coneguem la ciutat més arbrada de la península Ibèrica i el romànic que atresora el nord de la província. Fa dos anys que venen de vacances a l’Empordà; primer a Roses i enguany a Palamós. Els recomanem que no marxin sense visitar Cotlliure. La senyora ens va assegurar que Sant Martí del Canigó és un lloc energètic garantit; ho va comprovar amb el seu pèndol. Josep Pla anava encertat: "El Canigó és la força còsmica més important que tenim en el país". (Escrits empordanesos, p. 75).

Ens acomiadem i tornem a casa. Al vespre rellegiré els poemes que Josefina Pons, Anton Carrera i Ramon Alabau han dedicat al Conflent i que ens ha descobert recentment l’amic -i també poeta- Florenci Crivillé, custodi durant anys del Museu Etnogràfic de Ripoll i del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.



Etiqueta del licor de l'abadia. Disseny d'Eugène Ogé (1861-1936).
Gallica, Bibliothèque Nationale de France.