dijous, 6 d’abril de 2017

De Sant Joan de Palamós a Hamburg, notícia gràfica d'una migració





Situació de la ciutat d'Hamburg en el context de la RFA i els països veïns.




Brasseniana

La vida és un seguit
de joies que no troben dit.
La vida és un ruixat
de ventres que clamen un plat.

Ovidi Montllor

Cf. TORMO, Jordi:
Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula.
Sembra Llibres. Carcaixent, 2015, p. 71




Amb destinació a la RFA

En el trànsit de la dècada dels cinquanta i seixanta del segle XX dos fets varen empènyer la migració econòmica: l’entrada en vigor del Pla d’Estabilització i Liberalització de 1959 i la demanda de mà d’obra propiciada per l’expansiu Wirtschaftswunde, el «miracle econòmic alemany».

El 29 de març de 1960 el govern de Franco i el de la República Federal Alemanya (RFA) varen establir un acord sobre migració, contractació i col·locació de treballadors. Els Gastarbeiter «treballadors convidats» signaren contractes per un o dos anys, renovables. De 1960 a 1974 fins a 600.000 espanyols varen anar a a treballar a la RFA, dels quals 80.000 entre 1960 i 1961.

Aquest és el context socioeconòmic que explica la partença d’homes joves amb la finalitat de tenir un sou i transferir divises a les més que malmeses economies domèstiques.

El treball rigorós, l’allunyament de la família i viure en una societat, cultura i llengua desconegudes eren les dificultats a acarar. A canvi, les relacions laborals, el salari i l’hàbitat eren correctes.

Els migrants que varen tenir una mirada oberta i receptiva conegueren formes de vida, usos i costums que no tenien res a veure amb l’Espanya del subdesenvolupament i la manca de llibertats. L’alternatiu barri de Sankt Pauli era inimaginable al sud dels Pirineus.

La cinematografia espanyola, però, va maltractar l’emigració a Europa. Els guions defugiren la realitat i optaren per la caricaturització de l’emigrant. El «landisme» posà les pantalles al servei d’un acrític franquisme sociològic que se’n reia grotescament dels obrers que s’havien vist forçats a sortir nord enllà per guanyar el pa de cada dia.

Sobre el fenomen de l’emigració d’ara s’ha estrenat, amb gran reconeixement, el film de Sebastian Schipper «Victoria» amb Laia Costa de protagonista.


Paco Sapena i tants altres

El meu pare va ser un d’aquests treballadors. Va marxar el 1960 amb un contracte de dos anys. Ell i la mare en tenien trenta i jo dos.

L’anada a Hamburg va ser per carretera. Els expedicionaris de Sant Joan i rodalia tenien per davant 1.765 Km. D’aquell viatge iniciàtic en autocar consten dues fotografies fetes en ocasió de la parada tècnica a Perpinyà. Una, amb el Castellet de fons. Llavors era una imatge de precepte pels catalans del sud de l’Albera que quedaven embadalits veient onejar una gran senyera a la teulada. L’altra, al pont Joffre, sobre la Tet, lloc de pas cap al nord. A diferència d’Alemanya, França no tenia una xarxa d’autopistes.

El lloc de treball assignat era d’operari del torn de nit en la divisió de manteniment i reparacions d’embarcacions d’una indústria auxiliar del port d’Hamburg.

L’empresa oferia el contracte de treball en origen, trasllats, seguretat social, vestuari, habitatge i un crèdit d’hores i professorat per a l’aprenentatge de l’idioma. Una emigració normalitzada.

El pare sempre va recordar l’experiència viscuda aquells dos anys de manera positiva i va guardar respecte i admiració per Alemanya i els alemanys.

Conservava el seu mini diccionari de butxaca i a mi me va ensenyar a comptar fins a deu. Moltes de les cartes les acabava amb un «Auf Wiedersehen (adiós).»

Conservem fotografies i postals que enviava a casa cada setmana. Ara esdevenen documents per a la història familiar però també per la general del país. Una selecció representativa dóna cos als àmbits de continguts que segueixen.


El dia a dia

A través de la correspondència es poden seguir fets, circumstàncies i anhels. Els neguits es dissimulaven o directament s’amagaven. Les notícies sempre eren positives i els comentaris anodins. La consigna implícita era no preocupar el destinatari.

Gaudir de salut era i és sentir benestar anímic i capacitat de treball. No tenir impediments era la preocupació principal de la família. « (...) Nosotros estamos bien y tú te cuidas, no vayas a ponerte enfermo. Y sin nada más, besos y abrazos de los dos. Lolita Aznar (...).» Malgrat tot, el pare va tenir que ingressar a un hospital del qual va marxar tan aviat com va poder sense esperar l’alta. Tant va ser així que pràcticament es va donar a la fuga que es va veure frustrada pocs carrers enllà quan va ser identificat per una patrulla mòbil de la policia d’Hamburg que havia rebut l'avís. El varen convidar a pujar al cotxe per retornar-lo al centre mèdic a completar el tractament.

La transferència de diners era periòdica i atesos els mitjans del moment sempre calia assegurar l’operació:

« (...) Querido esposo, acabo de recibir el giro de 72 marcos y me han dado 1.025 pts. Con fecha de Hamburg 16 lo he recibido el 23 septiembre (...).»

« (...) hace un momento te he mandado 144 marcos fecha 29 de julio. Cuando lo recibas me lo dices.» Aquells 144 (DM) en data 27 de març de 2017 tenien un valor equivalent a 463,88 EUR (77.183,50 PTA).

El contrast tèrmic era notable i en un país tan avesat a parlar del temps el tema va sorgir ni més ni menys que en ple estiu (10 juliol 1960): «Lola, sabrás que aún continúa el mal tiempo. Aquí la gente va con abrigo y gabardina. Hace un frio como en España el invierno y ya he perdido la memoria del último día que vimos el sol. No te puedes hacer idea de lo que se encuentra a faltar. Con razón les gusta a los alemanes el sol de España.»

El pare va conèixer els Harlem Globetrotters a Hamburg i va quedar meravellat. Sempre més va ser un entusiasta de l’espectacularitat d’aquest equip de bàsquet americà. Però era aficionat al futbol i a la ciutat del riu Elba va poder viure un esdeveniment inesperat: «Hoy estamos en la habitación y tampoco salgo. Quería ir al circo que hay uno muy bueno pero me da ansia, aún no sé si iré. Lo que si iré y perderé un día de trabajo y los compañeros igual, el 3 de septiembre es a ver el futbol el Barcelona-Hamburg que viene a jugar aquí. Por fin veré el Barcelona y será en Alemania a 1.400 kilómetros. Y pensar que nunca lo he visto. » (7 agost 1960).

El resultat del partit va ser Hamburg SV, 2 – FC Barcelona, 3. Imagineu l’ambient al camp i l’alegria dels seguidors blaugranes. L’alineació de l’Hamburg va estar formada per Schnoor, Krug, Meinke, Werner, Kurggunn, Esleer, Neisner, Dehn, U. Seeler, Sturner, Dorbal. La del Barça: Ramallets, Olivella, Gensana, Gracia, Verges, Segarra, Tejada, Kocsis, Evaristo, Suarez, Czibor. Varen marcar Evaristo 1, Czibor 1, Kocsis 1.

Mentre el Mundo Deportivo va dedicar l’espai suficient a la notícia, el diari Los Sitios ho feia d’una manera més que escarransida. Qualsevol diria que el redactor d’esports del diari de Girona era periquito o que la consigna de la cadena de premsa del Movimiento era minimitzar els èxits del Barça.


La indústria naval



Drassanes. El pare va enviar aquesta fotografia el 27 d’agost de 1960: « (...) Lola, dónde hay el andamio de hierro es donde trabajo. Se construyen barcos. Los que se ven están de reparación pero es muy grande y no se ve bien. Trabajamos 18.000 obreros.»



Equip de treball. Integrants d’un grup del torn de nit. El pare és el tercer començant per la dreta. L’octubre de 1960 comentava: « (...) Trabajo de noche y valiente la gracia que me hace, pues hace un frio que pela. Desde luego voy bien abrigado y trabajamos con guantes pero todo y esto hace frio. El sol ya no me acuerdo de cuando lo vi por última vez. Esta noche no hará frio porque llueve. Cuando el traje que llevamos se moja vamos al almacén y lo cambiamos tantas veces como convenga. El traje y los guantes son de lana. En el trabajo nunca se pasa frio por mucho que haga y llueva.»



L’hàbitat




Alberg-hostal de treballadors. Funcionava a manera d’aparthotel. Cada apartament era compartit per dues persones i disposava de cuina, bany, sala-menjador i dormitori amb dos catres. A la planta baixa de l’edifici hi havia un bar-restaurant, botiga i sales d’esbarjo. També rentadores en règim d’autoservei.



A hores d’ara l’edifici es conserva perfectament. Google Maps ha permès verificar la localització exacta: Gaststätte Werner Raphael. Hamburg-Rothenburgsort,. Billhorner Mühlenweg, 1.















Escenes de la vida quotidiana a l’apartament. A la paret del llit i a tocar del llum tenia penjada una fotografia de la mare i meva feta a la plaça de la Vila de Palamós davant de la botiga de teixits Puiggròs.



La família




«Salutacions des d’Hamburg». Postal enviada als cunyats i als avis de Sant Martí Vell. « (...) Cuando termine de escribir ya me iré para el trabajo porque por el camino me pasaré a comprar unos zapatos que ayer fui y no estava mi numero y me dijeron que fuera hoy. Estan forrados de piel de cordero. Son las 5 de la tarde y empiezo a las 7 hasta las 6 y media de la mañanna. Bueno que les vaya bien por aquí. Ya se que el avi està muy enfadado porque llueve mucho según dijo la Cari. Besos y abrazos de su hijo. Adiós abuela Cridanera. Supongo que aún tiene el genio igual. Cuando venga ya nos pelearemos. » (21 octubre 1960).




Esposa i fill al sortidor del passeig de Palamós. A Hamburg rebia imatges familiars renovades que li permetien veure com creixia el fill. « (...) Hoy hace 5 meses que no te veo y tengo muchas ganas de verte a ti y a la mama. Si la mama aún no ha comprado la bicicleta cuando vayáis a ca la abuela, ella irá a Gerona y te la comprará muy bonita. Bueno hijo, besos y abrazos y también le das muchos a la mama de parte mía y a ver si eres muy bueno que ella te comprará muchos juguetes.» 7 agost 1960.





L'esposa i el fill un any més tard. Fotografia de l'estudi Pallí de Palamós. « (...) Bueno yo esta Navidad si me dejan venir por poco que pueda vendré a verte que ya no me debes conocer. Besos a la mama. Adiós, hijo. Besos a ti. » 21 octubre 1960.





La mascota Mecki. « (...) Apreciado hijo, te mando esta postal porque dice la mama que te gustan mucho pero si no crees no te mandaré. Así que sé muy bueno. Besos a la mama y tu recibe muchos de tu papa que piensa mucho en ti y ella. » 15 agost 1960.





Ambient animat i festiu a l’autocar en el primer viatge de permís a casa. Nadal de 1960. El pare és el tercer començant per la dreta i dret.





El pare amb una família amiga. A les drassanes va fer amistat amb un encarregat que per les festes assenyalades el convidava a dinar amb la companyia dels seus. Sempre portava com a present un ram de flors a la mestressa de la casa.

Quan ja era retornat, un estiu varen venir de vacances. René Matas els va llogar un apartament a tocar del despatx de la Catifa. Recordo que vàrem anar d’excursió a Aiguablava a bord del seu Mercedes. Sopaven al Niàgara, un restaurant que en Pitu Vergonyós –íntim del meu pare- va muntar davant mateix de l’Ajuntament de Palamós.

D’ells conservem una postal: «Viele Grüsse von/Famielie Parpart/warum schreibst/Du nicht wir/warten alle Tage Du/Fehlst uns sehr!». Molts de records de la família Parpart. Per què no ens escrius? Ho esperem cada dia. Et trobem molt a faltar. (Traducció de Daniel Vivern).



Passat i present

De la Transició ençà, els successius governs no han aplicat una política migratòria igual de digna que aquella que va acomboiar Paco Sapena i altres milers i milers de treballadors fa més de mig segle.

Els emigrants que han vingut a les Espanyes han estat condemnats a viure la marginalitat i tot darrere les noves generacions de nadius obligats a emigrar a Europa a resultes de l’economia salvatge, la privatització i la desregulació.

La política d’ocupació ha consistit en reduir la tributació de les empreses sense contraprestacions en la contractació laboral. Les bonificacions empresarials no s’han finançat amb el Pressupost General de l’Estat sinó amb càrrec a la Seguretat Social sense que els sindicats hagin impedit el saqueig del fons de cotitzacions que ha quedat exhaust. 

El Ministeri d’Hisenda fa jocs d’il·lusionisme com també feien bancs i caixes amb la benedicció dels censors jurats de comptes, les auditores «de prestigi» i en darrer terme el Banc d’Espanya. A més, el deute públic és de pronòstic reservat. 

Capítol a part és el de les jubilacions anticipades dels treballadors dels grans sectors estratègics: banca, energia i telecomunicacions. El govern ha finançat el redimensionament de les plantilles d'empreses sanejades també a costa de la Seguretat Social. Una maniobra que ha propiciat les portes giratòries de les que participen els partits polítics i sindicats a quota.

De tot plegat, cínicament, en diuen servir l’interès general. La gran injúria.

Els governants i els empresaris han destacat per la manca d’escrúpols i la pràctica del capitalisme més indecent. Què és pot esperar dels artífexs de la corrupció extensiva i la impunitat dels delinqüents de coll blanc?

Han fet malbé persones, famílies i generacions. Han retallat fins l’extrem les prestacions socials, sanitàries i educatives. Han convertit el país en un bosc espès d’administracions d'opereta caracteritzades pel desori, el malbaratament i la injustícia. 

Willy Brandt, alcalde de Berlin quan es va construir el Mur, va dir que permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.




COMENTARI

El post del tiu Paco és emotiu. Saps, les cares amb el temps es desdibuixen i jo ja gairebé no el recordava. Una generació de postguerra que va patir i lluitar per a sobreviure. Molts es van quedar pel camí; i si no fos per aquestes entrades al post o a referències d'altre mena ningú s'en recordaria. Com diu el poeta: «Que solos se quedan los muertos.»

Treure a la llum la seva memòria és acompanyar-los en la seva solitud. No estan sols, estem amb ells, sempre. No deixarem que morin, almenys fins que ho fem nosaltres.

Josep Maria Becerra







dimecres, 29 de març de 2017

Memorial al mercat






"Un magatzem d'àngels", Miquel Bohigas




Amb la mare sempre anem a visitar la tia Maria que viu en un dels blocs que la Cooperativa Sant Martí va edificar al Pla de Nau de Palamós. Després solem acabar d’arribar fins les parades a comprar o badar. La darrera vegada va ser just abans de començar la primavera.

Al mercat cobert vàrem trobar Ester Vilanova, muller de l’amic Pere Trijueque, l’historiador de la vila i incondicional amic de + Mn. Josep M. Marquès. Immediatament, me va dir: « - Ets en Paco Sapena, eh? ». Me va enorgullir poder respondre: « - Sóc el seu fill! ». Llavors va rememorar que quan en Pere feia la mili s’escrivien a diari i que ella venia a recollir la carta a casa quan el pare va substituir per malaltia en Jaume Rosselló, el carter de Sant Joan. També que era cunyada d’en Paco de les Saques, Francesc Gubert (1932-2005) amic d’adolescència del pare i fill de la senyora Änchen Sanner Wenzel (1902-1980). Tanmateix, la senyora «Henche» va ser com una padrina pel meu pare. Sempre vaig guardar com un tresor el regal que me va fer al néixer: l’estoig que contenia un servei de coberts de postres de plata.

Encara no havien passat dos minuts del comiat de l’Ester que ens va saludar en Joan Llambrich. Havien estat íntims amics amb el pare. Ens vàrem abraçar amb emoció. Recordo el meu pare i ell dalt d’una bastida al carrer de l’Allada cantonada Pagès Ortiz just a sobre de la perruqueria on treballava qui esdevingué la seva dona i alhora mestra en el trànsit de la reorientació professional fins esdevenir un reconegut perruquer de senyores a Girona. Com una confidència, confessà que quan va al cementiri de Sant Joan sempre ret visita als seus familiars difunts i el pare. Creu que com més gran se fa més se retira al seu avi Joan. El recordo de quan s’estava temporades a casa d’una filla al carrer Major de Sant Joan, entre ca la Lola Camila i l’Avel·lino. Érem veïns. Sempre anava vestit de dol rigorós: gorra, marinera, pantalons, faixa i espardenyes. Mai mitjons. Quan feia bo es passava les hores fumant una catximba assegut en una cadira de balca a peu de vorera. Avui, qualsevol diria que era un cretenc tret d’una novel·la de Nikos Kazantzakis.

Aquests dies, just quan el meu nét Pau té un mes i mig de vida, fa quaranta-tres anys que va morir el meu pare. Per això -encara més- les escenes viscudes, amb senzillesa i autenticitat, un matí de dissabte al mercat de Palamós me reconforten feliçment.






divendres, 17 de març de 2017

Biblioemocions







Connexió Papyrus és una iniciativa promoguda per treballadors de biblioteques i altres amics de les lletres i la cultura que aconsegueix donar més vida als llibres; tan els descatalogats de les biblioteques públiques com els provinents de donacions particulars.

El fons és a l’abast públic en un lateral de la Fàbrica de Celrà cada dissabte de 16:00 a 19:00h.

Allà s’hi pot trobar aquell enyorat conte infantil, el poemari i la novel·la que va marcar l’adolescència, els còmics de joventut, la història del rodatge d’una pel·lícula de culte o biografies. També llibres d’arts, ciències i temàtiques variades: jardineria, cuina, viatges, etc. Disposa de racons de lectura per a infants i adults. Papyrus és una llibreria i una biblioteca social.

En la darrera visita vaig tenir l’oportunitat de retrobar el vell amic i company Jordi Artigal, que forma part de l’equip de Connexió. En Jordi ha dedicat la seva vida als llibres. Fa anys que treballa a la biblioteca d’en Massagran de Salt després de rodar la de Sant Gregori i haver estat llibreter a la Llibreria 22 de Girona. En la seva joventut en distribuïa de clandestins per Barcelona fins al punt que els monjos de Montserrat el varen refugiar quan la policia política li anava al darrere. D’aquella estada recorda les sessions de cinema que compartia amb els monjos i altres hostes forçosos. Una experiència que ha estat documentada per Arnau Olivar, el seu impulsor: Els cinefòrums de Montserrat. Sempre els llibres.

Quan vaig ullar les lleixes vaig tenir una gran sorpresa al trobar un quadern entranyable i ple de records: Crónicas del Ampurdán de Pere Juandó Arboix. (Ediciones Biblioteca Palacio de Perelada, 1969). Aquest llibret senzill de cinquanta-cinc pàgines va descobrir-me la història local quan jo tenia tretze anys. Recordo que va ser per via de Joan Bardella i Trinch de Peralada, company de curs al Seminari. Llavors fèiem tercer de batxiller. En Joan era fill d’una casa pagesa i també va ser per ell que vaig conèixer el cuixot cuit amb os. El pernil dolç de veritat. Una delícia. Fa relativament pocs anys ens vàrem tornar a trobar al parador de l’Obra Social del Palau de Peralada, ara El Grill del Celler. Hi feia de cambrer els caps de setmana. Al final no va poder materialitzar la seva vocació de Corresponsal de banca. A hores d'ara, però, la indústria ha bandejat la carn del pernil, els hereus de Miquel Mateu el paternalisme benèfic i els bancs les corresponsalies rurals.

Dies després, una nit vaig llegir l’article necrològic "En memòria de Josep Casas i Busquets" que el meu antic mestre i amic Antoni Romero va publicar al darrer número de la Revista del Baix Empordà (55). Vaig conèixer Josep Casas quan era el biciclista de Sant Joan de Palamós. Home polifacètic, va fer aportacions en el camp de la història cinematogràfica local  i la realització amateur, el sardanisme, la poesia i la il·lustració. Els caps de setmana treballava d’operador de cabina al Cinema Arinco de Palamós.

L’endemà a la tarda ho vaig comentar a l'amic Francesc Puntas, el nét de l'avi Sarrinat, i me va informar de circumstàncies recents d’en Josep, que era fill de Torroella de Montgrí.

I vet aquí que el matí següent vaig trobar a la bústia el llibre Poemes a Palamós de Josep Casas (Agrupació Sardanista Costa Brava, 1997) amb una presentació d’Antoni Romero. L’amic Àngel Rodríguez el va trobar a Papyrus de Celrà i el va adquirir per regalar-me'l.

Ja veieu que Connexió Papyrus també pot arribar a ser un obrador d’emocions. Biblioemocions, és clar.









dissabte, 25 de febrer de 2017

Narbona

El Canal de la Robina travessa el bell mig de la ciutat i n'esdevé l'eix.
Fotografia de Joan Biarnés.
El dimecres vaig anar a Narbona amb els amics Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep M. Borrat. Per tots quatre va ser el viatge inaugural de l’AVE-TGV direcció París.

Feia dos anys que no compartia una de les seves sortides fotogràfiques bimensuals. La del 22-F va ser la 216. Les fotografies les pengen a Flickr. En Joan Biarnés aquell mateix dia en tenia registrades 11.855.

Aquests homes han trepitjat pas a pas les terres de Girona i la Catalunya del Nord. L’Empordà, però, se’n porta la palma. I cadascun d’ells amb el seu particular locus amoenus: En Joan, l’Estany de Banyoles; en Miquel, la Vall de Llémena; i en Josep Maria, el seu Estartit nadiu. Un grup que recerca i documenta el paisatge humà i natural més immediat. Us recomano vivament que visiteu els seus àlbums.

Al vestíbul de l’estació de l’AVE de Girona vaig trobar Josep M. Amargant, el Cary Grant de la Diputació a parer de l'estilista Patrycia Centeno. El funcionari provincial anava a preparar la Festa Major del Circulo Catalán de Madrid. Quan en Josep Maria no porta corbata allò que més li agrada és conrear la seva fília ferroviària, que tan vol dir col·leccionar trenets com anar a passar el dia a les estacions de Portbou, la Tor de Querol o Vilafranca de Conflent. Ser fill de factor del tren d’Olot imprimeix caràcter. Salvant les distàncies, el professor Josep Clara i el periodista Ramon Iglesias afirmen la mateixa filiació i simpatia per aquest mitjà de transport.

El viatge d’anada va ser puntual: una hora i vint-i-un minuts. El tren era RENFE. Entre Figueres-Vilafant i Narbona una patrulla policial va creuar el vagó fins a quatre vegades. Era composta per cinc homes. Tres agents de la Police Aux Frontières i dos de la Policia Nacional. Comanava un capitain. Mentre ells anaven amunt i avall, nosaltres vàrem tenir ocasió de veure el Canigó nevat per diferents angles i perspectives. La muntanya atrau.


Parada d'un tren regional a la gare. Fotografia de Miquel Bohigas.

Racó senzill i delicat al barri vell narbonès. Fotografia de Miquel Bohigas.
Passat Ribesaltes el trajecte reprén interès. Passem just a tocar del castell de Salses, ullem la Porta Catalana i ens commou el pas pel congost de Fitó que manté inalterable una enginyeria de camins històrica: la Via Domícia (que unia Roma i Hispània), la ruta nacional, el ferrocarril i l’autopista. A llevant, l’estany de Leucata i a partir d’aquí fem quilòmetres entre dues aigües: el mar i els estanys de la Palma, Sijan i l’Airola (Parc Natural) a les envistes de la ciutat. Narbona, la onrada ciutat occitana (50.000 hab.), esdevé un enclavament geogràfic de primer ordre. Cruïlla estratègica entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlàntic; i d’Europa amb el continent africà per la península Ibèrica i l’Estret de Gibraltar. Això l'ha convertida en objectiu logístic a controlar en les conteses.

Arribats a lloc ens vàrem dividir a efectes de conciliar l'embranzida d'uns i la mobilitat reduïda dels altres. En Miquel i en Josep Maria marxaren a peu cap al centre històric. En Joan i jo vàrem cercar l’autobús urbà. El lloc de trobada convingut va ser el Palau dels Arquebisbes. Els del bus vàrem parar al mercat (les Halles) i per això ens vàrem sadollar amb els colors i olors de la diversitat de productes alimentaris. També aprofitàrem per esmorzar. Com passa, al bar ens serviren el café au lait però el croissant el vàrem tenir que proveir a la boulangerie que era a la parada del costat. Un costum gavatx persistent i extemporani. Cada terra fa sa guerra.

Seguidament creuarem un pont sobre el canal de la Robina (Patrimoni de la UNESCO) per anar a parar pràcticament davant la catedral dels sants Just i Pastor, la quarta més alta de França; les voltes tenen una alçada de 41 metres. La província eclesiàstica Narbonense va ser metropolitana. Els bisbes d’Elna, Girona, Barcelona, Vic i Urgell n'eren sufraganis fins el 1116 que varen passar a ser-ho de Tarragona.

L’entrada a la basílica és lliure; un contrast entre la República Francesa i el Regne d’Espanya. La laïcitat militant dóna accés gratuït a la casa de Déu. El catolicisme hispànic fa pagar entrada; els mercaders del Temple.

Pel casc històric només circula La Citadine, un microbús gratuït amb una freqüència de deu minuts. Desprès d’una passejada pel conjunt anàrem a dinar a l’Auberge des Jacobins. Unanimitat en la tria. Vàrem fer cas al suggeriment de l’ardoise (la pissarra): Suprema de pintada amb castanyes, xampinyons, pastanaga i parmentier. 9 €. Tria de begudes: aigua, cervesa Heineken i vi de la terra AOP Corbières Boutenac. Ens sumem a la impressió general: “espace simple et joli... restaurateur tres sympa... rapport qualite prix super.”

Placa d'homenatge als fills predilectes de la ciutat escrita en llengua occitana.
Pati del Palau dels Arquebisbes. Fotografia de Josep Maria Borrat.
L’hora oficial de sortida era les 14:35h. però hi va haver un retard de vint minuts que ocupàrem en observar els moviments de trens. L’estació de Narbona té un camp de maniobres extens i una varietat de locomotores que hi feinegen. El primer comboi anava carregat amb material radioactiu vers Perpinyà. La seva destinació era al sud de les Alberes?. Sortida d’un regional Languedoc Roussillon encara pendent de canviar la denominació per la flamant Occitanie. El regionalisme administratiu francès s’ha reordenat a la baixa. Un replegament sense miraments geogràfics, històrics i -encara menys- lingüístics. Aquesta mesura juntament amb la supressió anunciada dels consells departamentals (diputacions) menarà a una nova territorialitat.

A l’Hexàgon, però, no han esquarterat el sistema ferroviari com a les Espanyes. La SNCF és l’administració i operadora exclusiva. Els seus empleats llueixen una uniformitat pompier més pròpia d’acomodadors del Circ Raluy que d’agents ferroviaris. Donen la sortida als trens amb xiulet i els factors de circulació van abillats amb una gorra de plat. La tradició perviu.

El retorn a Girona va ser amb un TGV que va dotat amb vagons de dos pisos. Ens va tocar el de dalt i així vàrem gaudir encara més al passar pels estanys. Parada breu a l’estació de Perpinyà, el centre del món segons expressió feliç de Salvador Dalí. A l’Empordà, les perspectives sobre Pont de Molins i Bàscara són formidables. L'indicador arribà als 280 quilòmetres/hora.

Tot plegat, una matinal excel·lent a la ciutat petita i delicada de l’Aude que ara és de bon anar per experimentar un ambient serè, bell, culte, equilibrat i net.

Satisfets de la visita a la ciutat de Charles Trenet, a l’arribar a Girona ja es barrinaven noves destinacions de futur: el port de Seta al nord i el modernisme de Canet de Mar al sud; la ciutat de Cervera de la Segarra a l’oest i la Vall de Santa Creu i la Selva de Mar a l’est. Que no manqui la salut i l'ànim per a gaudir del següent dimecres, el 217è. Per molts anys!





La verticalitat singularitza la seu narbonense. Fotografies de Miquel Bohigas.

dissabte, 7 de gener de 2017

Lliçons pràctiques de congressisme






y así quedo
sufriendo aquello que decir no puedo.
Canción II, 4.






























Josep López de Lerma
Cuando pintábamos algo en Madrid
ED Libros. Barcelona, 2016. 249 pàgs.




Josep López de Lerma* ha publicat un seguit de records significatius de la seva carrera parlamentària a Madrid. Des de posicions diverses -al grup parlamentari de CiU i als òrgans de govern del Congrés dels Diputats-, López de Lerma ha estat coadjutor de la història legislativa de les Espanyes en el decurs d’un quart de segle.

El pas per l’escó, la Mesa i la vicepresidència de la cambra li va permetre conèixer les xarxes de poder tradicional de l’administració de l’Estat, un quadre extens d’apoderats de la sobirania popular, tutejar quatre presidents del govern i complaure’s de la «campechanía» del sobirà Juan Carlos I. El poder legislatiu és confortable.

López de Lerma sap moure’s transversalment i còmoda per les disciplines que porta inoculades: la docència, el periodisme i el dret. Les instrumentalitza a conveniència per a major glòria de la política. El tribú entén la praxi legislativa com un exercici permanent de negociació, contrapesos i acords: l’esgrima controlada pel Reglament del Congrés.

El títol del llibre -tan implacable com cert- té el dring necessari del màrqueting. El subtítol, però, és canònic i sosté el caràcter: «Breviario crítico de un diputado en la Carrera de San Jerónimo». Una cinquantena d’episodis palatins són dosificats amb traça i plasticitat. El text és un contínuum de revelacions sucoses sobre les seves connexions amb davanters de diferents forces quan la doctrina del peix al cove esdevingué dogmàtica. I això ho fa amb un repertori de recursos: del regateig curt a la finezza. Sempre temperat amb dosis d’astúcia i empatia per a trenar complicitats.

Cada capítol aporta un ensenyament i quan cal el serveix amb sorna. Tanmateix, l’anecdotari no és aleatori i encara menys frívol. I no està per romanços: reconeix amics i els que no ho són. I si té proves pertinents les fa públiques. El llibre també mira cap endins per a pouar en els tractes interns -personals i partidaris- de la bombolla convergent: «Las relaciones entre Jordi Pujol y Miquel Roca siempre fueron las de dos accionistas de una mercantil: frías, profesionales, interesadas, cortoplacistas, tensionadas y distantes.» (p. 81).

Jordi Pujol va impedir que cap dels seus (CDC i UDC) fos ministre, malgrat rebre oferiments dels presidents Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo i Felipe González. López de Lerma ho atribueix a l’ego: ningú podia tenir una prelació protocol·lària superior a la seva. Així blindava la pujolatria. Al PNB tenen una recepta infal·lible per a la supèrbia: els càrrecs institucionals i de partit són incompatibles. Marca Deusto. Contràriament, la convergencianitat es sadollava a les deus montserratines-escarrerianes.

En el decurs de les pàgines de «Cuando pintábamos algo en Madrid» es fa evident que va reverenciar Ramon Trias i Jaume Ciurana. Sintonitzà especialment amb Miquel Roca i va ser lleial a Jordi Pujol. El cerimonial de l’amo per comunicar a López de Lerma que encapçalaria per primera vegada la llista per Girona pertany al domini de la psiquiatria i/o el maquiavel·lisme més reconsagrat.

Dóna detalls sobre diferents espècies endèmiques que praden a les canongies i benifets de la Villa y Corte, que tan agraden de mantenir criats com els uniformats amb entorxats que mouen amb unció calculada el tron excessiu de la presidència del Congrés. Molts episodis que narra havien estat inèdits i d’altres cuegen pels papers i les ones com el selectiu Manuel Prado y Colón de Carvajal actuant de corredor de negocis privats del cap de la casa reial o el clam pocavergonya de la senyora Rahola (fusió freda de Golda Meir i Pilar Careaga) respecte el jutge Estivill: «Lo sabia toda Barcelona», que era tan com reconèixer l’omertà catalana i dir babaus als sants innocents. Més endavant, però, la cara d’imbècils se’ns va acabar d’afaiçonar quan l’oasi va explosionar amb la deixa de l’avi Florenci que va ser la primera pedra del càrtel Pujol Ferrusola. Molts ciutadans varen apostatar.

Interessant el Requiescat in pace dedicat al finat Grup Parlamentari dels Socialistes de Catalunya -perpetrat per l’ínclit Eduardo Martín Toval- que tanca així: «La política de la imperial Roma sigue llevándose a cabo en la que fuera provincia suya, Hispania, donde sí se paga a traïdores.» (p. 73). Precisament Martín Toval va portar la veu cantant en un històric míting del PSC-Congrés  al teatre del Centre Excursionista Montclar de Sant Feliu de Guíxols. Un dels escassos mítings als que he assistit.

Altres actors de repartiment són Luís Roldán, corrupte director general de la Guàrdia Civil; el CESID, que li reportà sentir-se espiat, seguit i protegit alhora; l’assumpció d’una missió delicada que havien bloquejat els diplomàtics de carrera per desesperació d’Abel Matutes, contrincant polític, ministre d’afers exteriors i banquer pitiús; el vaticanisme practicant del M. Hble. Joan Rigol; o la química amb Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde i l’incombustible Francisco Álvarez-Cascos Fernández, Paco pels amics.

Queda clar per què atorga el paper de figurants a Artur Mas, Pere Esteve i Carme-Laura Gil.

López de Lerma va posar punt i final a la seva carrera política d’aquesta manera: «Me despedí personalment de los presidentes Aznar y González. De nadie más. Lo hice público en una rueda de prensa celebrada en Girona y convocada por mí mismo, pues vete a saber qué ocurre si lo encargo al partido. Me acompañó solo mi mujer, dándome su apoyo como siempre lo hiciera. En solitario. No escondo que detrás de todo eso, entre las cortinas de mi despedida, anduvo el cansancio del vigilante. (...) Nunca escondí que CiU debía entrar en el Gobierno de España. Pujol en persona lo impidió tantas veces como fue llamado a corresponsabilizarse de la gobernación. Siempre lo rechazó en beneficio de Cataluña, dijo, però nunca me lo creí. Hoy, menos. El vigilante se hartó, y simplemente se fue. Hoy ya no hay vigilantes.» (pp. 246-247). No s’ha fet membre de la Asociación de ex Diputados y ex Senadores de las Cortes Generales, que presideix Carlos Robles Piquer. Si ho és de l’Orde d’Isabel la Catòlica que reconeix els «Servicios a la Nación».

Es trobava còmode en el poder legislatiu però les cambres només garanteixen la perdurabilitat als taquígrafs-estenotipistes, els uixers i  els integrants de l’elitista cos de lletrats de les Corts; la casta. Els diputats sempre tenen al damunt dels seus caps l’espasa de Dàmocles del partit que graciosament els manté en la pole position a les llistes tancades.

Una vegada fora de la situació va treballar al bufet Roca Junyent fins la jubilació. En la joventut va iniciar-se en l’ofici de periodista com corresponsal de premsa i ara manté viva la vocació al Diari de Girona amb una columna d’opinió. En els seus anys de congressista les intervencions parlamentàries no es gravaven en imatges però si es conserva un arxiu d’àudio que permet escoltar les seves intervencions a les comissions i el plenari que també es poden seguir mitjançant el Diari de Sessions.

Viu retirat a la santjoanista vila d’Avinyonet de Puigventós; una decisió residencial francament tramuntanada. No sé si enyora poc o molt la Ganxònia però un dia el vaig veure esmorzar al «snack» de Medinyà vestit amb roba vella -a prova d’esgarrinxades- prest per a la cacera micològica. Inevitablement, devia  fer ruta cap a les Gavarres o l’Ardenya. Ara rai, únicament s’exposa a les bardisses boscanes. Els trencs els va rebre «Cuando pintábamos algo en Madrid».


Montserrat Nebrera i Josep López de Lerma en un dels actes de presentació del llibre.





*Josep López de Lerma i López (Sant Feliu de Guíxols, 1950), mestre i advocat. Militant de Convergència Democràtica de Catalunya (1976-2011). Regidor ganxó (1979-83 i 1987-91) i diputat a Corts per Girona (1980-2004).




dimecres, 14 de desembre de 2016

Un(s) instant(s)




Jordi Dalmau va crear i mantenir l’espai mensual «Un instant» al Full Parroquial de la diòcesi de Girona (2003-2011). Triava una fotografia i redactava un peu que expressava la reflexió que li suscitava la imatge.

Ara s’acaba d’editar un aplec d’aquells textos amb el mateix títol «Un instant» però amb una singularitat: Miquel Bohigas és l’autor de les fotografies. També del disseny gràfic i l’edició.

Ha estat una experiència interessant: en Jordi havia posat textos a unes imatges i ara en Miquel ha posat imatges als textos d’en Jordi. La conjunció transparenta inspiració i qualitat tan per la imatge com per la lletra. Tanmateix, el llibre està ben acabat i estampat a Baviera.

Jordi Dalmau i Miquel Bohigas coincideixen en un mateix compromís cívic; encara que un cerca en l’espiritualitat i l’altre indaga en l’expressió plàstica. Contemplació i imaginació, ideals de dos homes lliures que s’han avingut amb predisposició tot respectant les seves creences.

Un dels textos d’en Jordi ve referit a les figures del pessebre. Al Full va ser il·lustrat amb les peces que es conserven a la cripta del monestir de Cuixà. Al llibre, en Miquel –que coneixia el text però no la fotografia-, va optar per les figures d’argila cuita del ceramista Serge Castillo que porten per títol Camí de l’Exili i formen part del fons del Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera.

Estem davant un pessebre representatiu de molts ciutadans de Catalunya i Sepharad perseguits a resultes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Josep, Maria i Jesús també eren perseguits a les terres de Judea fa dos mil anys. Les figures de Camí de l’Exili són una (sagrada) família de perdedors de la guerra que va dirigir un cabdill que deia ser-ho per la gràcia de Déu.

Ara us presentem la imatge i el text a manera de nadala per agrair els afanys d’uns amics fraterns i alhora recordar els humans que pateixen violència: Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. (Mt 25, 42-43).

Bon Nadal a tots!



«Chemin de l’Exil», de Serge Castillo (2008), formada per dues figures d’argila cuita. Escultura 1 (Home): 91 x 34 cm. Escultura 2 (Dona i nen): 87 x 32 cm. Museu Memorial de l’Exili (MUME), la Jonquera. 



Amb la seva credulitat les figures del pessebre enrasen igualtats, colors, escalons socials. Tots som del mateix fang. Tots som com infants que manegen humilitats i poders, pastors i reis. Passats Nadal i Reis, si fóssim coherents amb aquesta senzillesa, no hauríem de desmuntar una escenografia tan humanista.



Text de Jordi Dalmau. Fotografia de Miquel Bohigas.