divendres, 26 de gener de 2018

Martí Carreras Biarnés, el graduat social propagandista







Martí Carreras Biarnés, juny de 1989. 
Ajuntament de Girona. CRDI Fons El Punt - Manel Lladó.





Martí Carreras va néixer a Pont de Molins l’any en què esclatà la Gran Guerra i allà fou sepultat vuitanta-dos anys després. Morí a l’Asil Vilallonga de Figueres el 9 de febrer de 1996. Físicament era una perxa i tenia un posat airós. Hagués pogut passar com el Quixot de la Muga. 
Es feia amb la judicatura i l’alt funcionariat ministerial destinat a Girona. Sentia una debilitat especial pels distingits i influents representants del centralisme. Pràctic de la vida social, impartia amb vehemència «abrazos» i «queridos». Concorria les preses de possessió i les diferents faramalles rituals de l’encorbatada burocràcia de l’Estat. Aquella sociologia de missionistes del règim assistia als oficis litúrgics que els pares dominics celebraven al Sagrat Cor del carrer Albereda. El temple expiatori encomanat a l’Orde de Predicadors era el preferit dels cossos estatals; l’identificaren com el punt de trobada del nacionalcatolicisme.
Empordanès sense exercici, era solter i vivia a dispesa a la Fonda Barnet del carrer de santa Clara. Tenia llogat un pis que feia servir com despatx al carrer Nou (Primo de Rivera). Als baixos exhibia una placa que l’identificava com delegat provincial del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. El seu reconegut empeny va fer possible la creació i la continuïtat del Seminari d’Estudis Socials de Girona.

Corria la brama que havia estat voluntari de la «División Azul». Sobre els expedicionaris el professor Xosé M. Núñez s’hi referí dient que «Es un tema, a priori, atractivo por exótico, por su marchamo de aventura, de europeos meridionales y más o menos carpetovetónicos perdidos en la inmensidad de un paisaje helado.» Tot i que conegueren la cruesa extrema: «Los simpáticos meridionales en tierras frías y exóticas creían en 1941 embarcarse en una fugaz aventura militar; muchos la veían como una continuación de la guerra civil española. Pero participaron, a menudo sin saberlo, en un conflicto que no era como la mayoría de los que lo habían precedido. Era una guerra de exterminio».

El mite de Carreras al front rus referia la seva participació en una operació que li comportà seqüeles de congelació. Hem intentat contrastar la llegenda a l’Arxiu General Militar d’Àvila però no ha estat possible l’accés. Tanmateix, el periodista Josep Víctor Gay no l’inclou al llistat provisional de combatents oriünds de les terres de Girona. Carreras va lluitar a la batalla de Vólkhov?

També s’explicava la facècia de fatxenda que protagonitzà quan va ser hospitalitzat després de la concessió de la Medalla al Mèrit en el Treball. S’enxirinava com un sant Ferriol si el personal sanitari el tutejava, fent valer el tractament reglamentari d’il·lustríssim senyor.



Estat de la Fonda Barnet i el carrer de santa Clara 
en les inundacions d'octubre de 1982.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)


Als alumnes s’adreçava com un vertader prebost i sempre parlant castellà. Els joves el percebíem intricat i confús.

Els interessos públics de Carreras prenen la forma gràfica d’un triangle on cada vèrtex l’ocupa un dels seus quefers: el Sindicat Vertical, el Seminari d’Estudis Socials de Girona i el Col·legi de Graduats Socials.

M. Carreras tenia cinquanta anys quan aparegué la primera notícia publicada de la seva incumbència a la Delegació de Sindicats de Girona; la reporta una gasetilla que informa del seu càrrec de secretari assessor de Seccions Socials (1964). Aquell mateix any, el Col·legi de Graduats Socials de Catalunya i Balears va designar Carreras delegat a Girona i Lluís Pla Margarit (Palamós, 1927 - Ciutat de Mallorca, 2004) delegat a les Illes.

La data esdevé cabdal en el registre de M. Carreras. Qualsevol activitat anterior resta desconeguda. Col·loquialment es pot dir que de la seva vida no en sabem de la missa la meitat.

El març següent dictà una conferència al «Hogar de Juventudes» d’Olot amb el títol «Exposición del contenido de la carrera de Graduado Social y objeto de la misma» que adreçà als garrotxins que estaven matriculats com alumnes lliures a l’Escola Social de Barcelona i altres possibles nous estudiants. La intenció era fer prosèlits. Encara haurien de passar cinc anys fins que el Seminari d’Estudis Socials de Girona tingués una existència reconeguda.

La seva posterior ocupació de secretari de l’Escola Sindical li comportà trepitjar el territori i ser conegut. La labor es fa pública a Figueres i Olot (1967). L’entitat impartia rudiments doctrinals sobre el «Fuero del Trabajo» i la normativa laboral als enllaços sindicals i vocals dels jurats d’empresa. Originàriament ubicada a la Casa Sindical de Girona es va traslladar a les Voltes d’en Rosés (ara Centre Cívic Barri Vell-Mercadal) on va ampliar tímidament l’oferta encara que la seva funció va ser sobretot ambulant per les delegacions comarcals de Sindicats i les poblacions amb empreses amb gruix de plantilla.



Cloenda del curs de dret processal del Treball. Lliurament d'un certificat a mans del director del Seminari d'Estudis Socials de Girona, Martí Carreras Biarnés. Al seu costat s'identifiquen el magistrat de Treball, Carlos Sobrino Lafuente (primer), el delegat provincial de Treball, Joaquín Echevarri Ruano (segon), el president del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona, Josep Gregori Presas (tercer) i el fiscal de l'Audiència Provincial de Girona, Augusto Morales Bañon (quart). 17 de març de 1980. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)


En el si del Sindicat Vertical coexistia una barrija-barreja de personal d’extraccions diverses que menava a la promiscuïtat administrativa entre militants, funcionaris i «mandos» de FET y de las JONS, la matriu. Carreras no va normalitzar la seva relació de servei fins els cinquanta-vuit anys i va ser pels pèls. Va poder presentar-se a les proves especials restringides per a l’ingrés al «Cuerpo Especial de Técnicos Sindicales» que s’adreçaren a «aquellas personas que prestan Servicio a la Organización Sindical en concepto de colaboradores, interinos, temporeros o eventuales». Això va ser el 1972. En feia dos que s’havia inaugurat el Seminari d’Estudis Socials de Girona i ell n’era el secretari. El Caudillo no duraria gaire i era qüestió de deixar les coses arreglades abans que es produís el «hecho biológico» inevitable.

L’any 1975 s’ocupà de les direccions tècniques provincials de l’Obra Sindical «Previsión Social» i de «Estudios Sociales», respectivament. Aquesta darrera suggereix la vinculació orgànica amb el Seminari d’Estudis Socials.

L’any següent va acumular l’assessoria tècnica de l’Associació Sindical de Veterans i Accidentats del Treball però vet aquí que se li conferí un «importante cargo» a l’Institut d’Estudis Sindicals. El diari del «Movimiento» a Girona, però, no explicità quin era aquest «cargo». Sorprenentment, encara no havia passat un any i ja corria de nou per Girona «después de una fructífera labor en su último destino en Madrid». Llavors va portar la direcció provincial de l’Obra Sindical «Educación y Descanso» alhora que va recuperar la direcció del Seminari d’Estudis Socials que en la seva absència la va avocar el cap provincial de Sindicats. Una avocació tàctica significativa: la titularitat i direcció del Seminari estava en mans de la jerarquia que la delegava –si volia- a un funcionari de confiança.




Comiat i homenatge al delegat provincial de les Mutualitats Laborals, Enric Massaguer Bach, a l'hostal Ribot. Retrat del delegat provincial de Treball, Alfonso Vázquez Blanco i el director del Seminari d'Estudis Socials de Girona, Martí Carreras Biarnés. Vilobí d'Onyar, 25 de juny de 1976. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Martí Carreras amb la Medalla al Mèrit en el Treball en el decurs del sopar
d'imposició a l'Hotel Fornells Park. A la seva dreta el periodista Josep Víctor Gay.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats)


Finalment, l’any 1977, amb 63 anys, queda en situació d’excedent especial per invalidesa. Aquell era temps de tombs i canvis i ell va acabar la seva vida administrativa en el trànsit dels Sindicats a l’AISS. No seria transferit a l’Administració Civil. Una diferència en l’aplicació dels drets passius va comportar que posés un plet a l’Estat
Finida la seva vida activa es va mantenir en la direcció del Seminari d’Estudis Socials de Girona. L’any 1981 va rebre la Medalla al Mèrit en el Treball. Aprofità el discurs d’agraïment per a demanar públicament una Escola Social a Girona. Quan el Seminari d’Estudis Socials va ser extingit per inanició legal va rebre l’homenatge del Claustre de l’Escola Social de Barcelona. El Col·legi de Graduats Socials de Barcelona el nomenà delegat honorari.

Cal assentar la trajectòria del funcionari sindical Martí Carreras Biarnés per a en un post futur adonar-se del seu rol determinant en la configuració successiva de la titularitat del Seminari d’Estudis Socials de Girona: la Central Nacional Sindicalista, la hibridació en el trànsit del sindicalisme d’Estat al sindicalisme lliure per via de l’Administració Institucional de Serveis Socioprofessionals i el darrer estadi sui generis de privatització de fet en la Transició; la que va tenir que deixar perdre els estudis de relacions laborals a la demarcació per la desídia tenaç de la Universitat de Girona.


Martí Carreras al seu despatx particular al carrer Nou de Girona, 1985.
Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona - Autor desconegut).


BIBLIOGRAFIA


AMPURDÁN: semanario comarcal de F.E.T. y de las J.O.N.S. Figueras. «Clausura de un Cursillo de la Escuela Sindical», 21/06/1967, p. 13.
¡ARRIBA ESPAÑA!: semanario de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. Olot. «Conferencia», 27/03/1965, p. 8; «Curso de la Escuela Sindical de Gerona en Sant Joan Les Fonts», 04/02/1967, p. 14.

CARRERAS BIARNÉS, MARTÍN. «Panorama actual del graduado social». Los Sitios de Gerona, 22/04/1971, p. 4; «El graduado social y la universidad». Los Sitios de Gerona, 28/02/1973, p. 4.


GAY, JOSEP VÍCTOR. «Don Martín Carreras Biarnés pide una Escuela Social para Girona», Los Sitios de Gerona, 14/06/1981, p. 4; «Els gironins de la División Azul», Revista de Girona, núm. 215, novembre-desembre de 2002, pp. 39-47.

JUANOLA, ISABEL. «Martí Carreras, director del centre. Graduat Social, uns estudis amb futur», Punt Diari, 26/09/1979, p. 8.


NÚÑEZ SEIXAS, XOSÉ M. Camarada invierno. Experiencia y memoria de la División Azul (1941-1945). Crítica. Barcelona, 2016, pàgs.13 i 15.

RIPOLLÈS, EL. «Vida sindical», 05/09/1964, p. 3 [185].




Agraeixo a l'amic PERE TRIJUEQUE I FONALLERAS, Fill Predilecte de Palamós, la informació sobre la nissaga palamosina de Lluís Pla Margarit, graduat social a la Ciutat de Mallorca.



Escut professional dels graduats socials.




dilluns, 6 de novembre de 2017

Aprenents. Socialització i treball a l'Escola d'Hostaleria de Girona



Cartell de promoció editat per la
Junta Provincial de Información y Turismo y Educación Popular.


Quim Curbet


En el post L’Escola d’Hostaleria de Girona en el tardofranquisme, es descriu la vivència com alumne intern del centre de formació professional de l’«Organización Sindical Española».

En aquest, es relata l’entorn sociocultural que configurà la docència i el treball en l’itinerari dels dos cursos que menaven al «Título de Oficial Industrial en la Rama Hostelería y Especialidad de Ayudante de Servicio».


Els alumnes de segon curs de cuina i sala de visita a la fàbrica de cerveses Damm.  Al centre de la segona fila, drets, la Srta. Maria Dolors Reynés, flanquejada pel mestre de cuina, Sr. Barbarà (d) i  el mestre de sala, Sr. Andreu (e). Als extrems, personal de relacions públiques de la marca. Barcelona, 1974. 



Els sabers de la restauració

La tecnologia professional impartida s’orientava a la divulgació de nocions útils per a la praxi de l’ofici: des de discernir els ingredients d’un plat, salsa o guarniment a partir de la denominació fins a la localització d’una geografia primària de productes. Encara que no es va donar cap apunt sobre la manipulació d'aliments o la cadena de fred. Vés a saber quina llumenera havia perpetrat el pla d'estudis.

Cal remarcar, però, que llavors no es preveien les innovacions culinàries de laboratori. Menys encara, que la restauració esdevindria un fenomen sociològic amb la instauració d’un Star System o la penetració universitària: graus i càtedres de «ciències» gastronòmiques, cuiners mediàtics investits com a doctors honoris causa o industrials cafeters dictant lliçons d’apertura de curs. El Quixot ja va advertir l'escuder: «Cosas veredes, amigo Sancho, que farán fablar las piedras».

A l'aula es varen tractar les aportacions d'Ignasi Domènech i Auguste Escoffier, cuiners escriptors de referència per a la cuina catalana i francesa del s. XX. L'assignatura, però, no contemplava la cultura de l'alimentació.

Sí vàrem tenir ocasió de conèixer personalment Josep Lladonosa, gran xef i tractadista. Va dirigir les cuines dels restaurants Jacques Borel, de Maçanet de la Selva i Els Escuts, de Llagostera. Ambdós establiments adquiriren notorietat.



Alfredo Sánchez Bella, ministre de Información y Turismo, discurseja en la inauguració del restaurant panoràmic Jacques Borel de l'AP-7 a Maçanet de la Selva, 27 de juny de 1971.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Els alumnes que s’encuriosien en ampliar els continguts de les classes havien de recórrer a la lectura de la única publicació periòdica que arribava a l’Escola: «Los Gorros Blancos». Fundada a començaments de 1973, immediatament esdevingué una revista de referència. El gallec Rafael Trigo Menlle (1933-2011) va ser l’editor. Va fer forat per la qualitat dels continguts, disseny i fotografia. Me va entusiasmar tant que m’hi vaig subscriure.

Trigo també va promoure la primera agrupació de cuiners i pastissers de l’Estat espanyol, forçosament dins l’estructura del «Sindicato Nacional de Hostelería». La sociabilitat va ser remarcable, instituint certàmens i guardons a la manera de la francesa Chaîne des Rôtisseurs i posant els fonaments de l’academicisme gastronòmic peninsular. L’artífex va prosseguir com a promotor de premsa especialitzada dins el sector esdevenint un protagonista d’excepció en la comunicació d’hostaleria i turisme.

Número 1 de Los Gorros Blancos, febrer de 1973.

A través de «Los Gorros Blancos» els aprenents vàrem conèixer la literatura de cuina de Josep Pla, Nèstor Luján o Manuel Vázquez Montalbán. També l’existència de Paul Bocuse, el precursor de la «nouvelle cuisine» i un cuiner molt popularitzat pel franquisme: Cándido, «Mesonero mayor de Castilla», propietari del «mesón» que porta el seu nom a Segòvia. Un relacions públiques que deixava els fogons a càrrec de Tomàs Urrialde.

L’antecedent immediat de «Los Gorros Blancos» havia estat la revista «El Gorro Blanco» que va dirigir Ignasi Domènech i va tenir de col·laborador el remarcable mestre cuiner Teodoro Bardají, nat a Binèfar (la Llitera).

Una altre via d’aprenentatge no formal la constituïa la visita a fabricants, productors i establiments. Les invitacions obeïen a intencionalitats diverses: des d’empresaris que volien quedar bé amb el Sindicat Vertical a la fidelització de potencials prescriptors a curt i mitjà termini.

Cada novembre s’assistia a Hogarotel, la fira d’equipament per a l’hostalatge i la decoració. L’alcalde Porcioles va reeixir en la generació de capitalitat comercial amb l’eslògan «Barcelona, ciudad de ferias y congresos».



El Saló de Descans del Teatre Municipal va ser un escenari sovintejat per a la celebració de banquets de significació política. A la imatge, el Sr. Antoni Xuclà Bas, president de la Diputació, llegeix el discurs de comiat a Victorino Anguera Samsó, governador civil de la província. Darrera i sota l'àliga franquista, amb uniforme, Pere Quevedo, el meu amic de sempre, company de curs i de fatigues. Al seu costat Pere Piferrer Vilagran, cerimonier i company de la Diputació. 16 de novembre de 1974. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Altres destinacions acostumades eren les caves Mont-Ferran de Blanes, que llavors guanyaven prestigi amb el cava Blanes Nature; els Cellers Torres de Vilafranca del Penedès; i la fàbrica de cerveses Damm de l’Eixample de Barcelona. 

El Sr. Amadeu Barbarà, també ens va acollir al restaurant de Vallirana on treballava. L’ofici xuclava les vides. Barbarà tenia el domicili familiar a Barcelona, es passava la setmana a Girona (s'hostatjava a l'internat) i els dissabtes i diumenges treballava en un restaurant del Baix Llobregat. Pels treballadors d’hostaleria la «frase històrica» de Jaume Perich a Autopista no era una broma: «Hay que dar al César lo que es del César, a Dios lo que es de Dios, y a la empresa en la que trabajamos todo lo demás». A taula, el mestre es delia per les carxofes de temporada al forn i en tot temps la carn de bou a la planxa «bleu».

Punt i a part varen ser les incursions empordaneses: el celler Oliveda de Capmany de la mà del Sr. Josep Oliveda, impulsor de l'època contemporània, i la seva brillant filla Anna Maria que ha posicionat el grup amb nivell i projecció; l’Hotel-Restaurant España de Figueres on ens acollia el «Sr. Paco», Francesc Masquef, propietari, cap del Sindicat Comarcal d’Hostaleria i president de la Cooperativa Hostalera Santa Marta; també Els Banys de la Mercè, propietat del xef Lluís Duran de Figueres. Finalment, però, l'Hotel la Mercè Park s'ha (re)convertit en el puticlub Gran Madam’s



Publicitat del Nacional a l'Auca Comercial de Girona, 1959.


The Girona Connection

L’hostaleria de Girona tenia per factòtum Juli Lara, marit d’Assumpció Nicolazzi, filla del propietari de l’Hotel Peninsular, el Bar Savoy i el restaurant La Rosaleda. D’ençà de 1966 també foren socis de L’Arcada, que substituí l’històric cafè de Can Norat, rebatejat desprès de la guerra com «El Nacional», del qual n'era propietari Ernest Gussinyé, president del Sindicat Provincial d’Hostaleria. A hores d’ara, l’Arcada pertany al Grup Boira, empori local del ram.



Juli Lara Sitjar, 1983. Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Comalat).

L'hoteleria moderna de la ciutat la varen forjar italians exiliats, alguns fins i tot abans del Risorgimento; d’aquí que Narcís Jordi Aragó afirmés que «la història de l’Hotel Peninsular de Girona és com una cançó d’amor i de guerra». 

Lara rellevà el sogre, Ramon Nicolazzi, en l'organització de banquets de societat. Tant el contractaven els jerarques de la Girona grisa i negra com els caps de brot de la Ciutat petita i delicada. No tenia competidors.

També existia un borsí oficiós de treballadors d’hostaleria amb seu a l’Hotel Brindis; el propietari del qual actuava com síndic. Aquella llotja sense papers proveïa mà d’obra els establiments del ram. Els treballadors ocasionals se’ls anomenava «extres». Tot plegat, al marge –i en connivència- del «Servicio Nacional de Encuadramiento y Colocación de la Organización Sindical».

La relació entre el patró Lara Sitjar i aquella ETT avant la lettre, anava com una seda. Els contractes per obra i servei o els falsos autònoms els varen inventar els ministres de treball del règim del 78 amb l’aquiescència dels sindicats «de classe».



Terrassa de l'Hotel Brindis, situat a l'avinguda Ramon Folch. L'establiment fou el centre d'una important timba. Ajuntament de Girona CRDI (Miquel Morillo).


El Sr. Vicent Andreu, tenia estrets lligams amb «els Nicolazzi», com s’hi referia ell. Des de feia molts anys estava vinculat a l’Hotel Alga de Calella de Palafrugell, vaixell insígnia costaner de la nissaga. Alhora, Lara, gendre del patriarca, tenia una cadira al Patronat de l’Escola. Quan el Sr. Andreu oficiava de maître a l’Alga o en banquets de compromís oferia feina als alumnes de menjador a qui feia confiança. La coneixença i respecte que s’havia guanyat entre els patrons d'arreu de la província, també possibilitava que li demanessin alumnes quan els professionals mancaven. Entre una cosa i l’altra, així va ser com uns quants vàrem anar a fer bolos a Girona i el rerepaís.

Sempre es cobrava i si el servei era per dos dies l’empresa donava allotjament. La manutenció era consuetudinària. El transport anava a càrrec nostre. Ens desplaçàvem amb el cotxes de línia de la Sarfa, la Renfe i amb autoestop o a peu quan el lloc quedava fora dels itineraris regulars com era el cas de l’Hostal El Pou del Glaç, de Sant Pol, a la carretera de la Ganga. El preu dels taxis era prohibitiu.





El pis de les cotxeres de la Sarfa era ocupat per la Pensión Rio, 1978.
Ajuntament de Girona. CRDI (Sebastià Martí).


Tenir ocupats els caps de setmana i festius permetia uns ingressos indispensables per a no penalitzar les depauperades economies familiars que estaven més blaves que una geneta. A més a més no teníem temps per gastar. Si no érem a l’escola, treballàvem, i pràcticament mai fèiem festa. Fora de l’internat seguíem interns.

Segons com anava preníem una habitació a la «Pensión Rio» de Girona. Era l’allotjament més econòmic de la ciutat. Ocupava el pis que hi havia sobre les cotxeres de la Sarfa al xamfrà del carrer de Jeroni Reial de Fontclara i el passeig de José Canalejas, que avui és la seu de la sala independent de teatre la Planeta. Si te tocava una habitació interior, la finestra donava a un rober. Quan era temporada s’hi allotjaven els «novilleros» que actuaven a la plaça de braus. Al migdia assajaven amb el «capote de brega, la muleta» i el «estoque» al mig del carrer en companyia del seu «mozo de espadas» i badocs ocasionals. Per als residents esdevenia una atracció gratuïta. Com que a la pensió no feien dispesa, si convenia anàvem a menjar un entrepà de salsitxa de Frankfurt, que llavors es va popularitzar tant com ara el kebab. Menjar calent, econòmic i ràpid, marca no t’hi fixis.

Els companys amb els qui feia més colla eren Pere Quevedo, Gregori Canalias i Quim Basieras, encara que sovint me tocava anar sol als llocs. No venia d’aquí. El mapa de treball es va circumscriure al triangle Girona – Figueres - l’Empordanet.

Gregori Canalias sempre més ha treballat al sector. Aquest garrotxí, de Sant Joan les Fonts, ha arrelat a les Terres de Ponent: maître del Parador de Vielha i director de l'Escola d'Hoteleria i Turisme de Lleida.



Gastrolletres gironines

L’escriptor Josep Maria Gironella -de qui ara es commemora el centenari- va ser un dels fautors i membre del jurat d’un premi de l’Ajuntament de Girona que Jaume Ministral va retratar lúcidament: «Em sembla lluny aquell 1967, quan vaig demanar que el “Premio de Novela Inmortal Ciudad de Gerona” (que en realitat hauria d’haver-se anomenat “Premio de Novela Tres Veces Inmortal Ciudad de Gerona”) acceptés obres escrites en català. -En català, no! En català, no! –fou la unànime contesta que vaig rebre per part dels qui anys més tard aplaudirien el Rei quan va parlar en català a la plaça del Vi».


Sopar de gala de concessió del Premio de Novela Inmortal Gerona de 1968. Darrera la taula presidencial el Sr. Vicent Andreu habillat amb frac en el seu rol de primer maître.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Sopar del Premi Prudenci Bertrana. Teatre Municipal de Girona, 1 de juny de 1968.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


La concessió del premi és festejava de manera oficialíssima i per això la corporació hi posava el millor escenari que tenia: el Teatre Municipal. Es desmuntaven les butaques i la platea es convertia en un menjador.

En el sopar de gala de la concessió del «Premio» de 1974 me va tocar servir la llotja que presidia el general Alfonso Rodríguez Cullel, «Jefe de la Brigada de Infanteria Defensa Operativa del Territorio número cuatro y Gobernador militar de la plaza y provincia de Gerona». Quan anava a servir-li aigua l’home em va interrompre: « - ¿Usted ha visto nunca un soldado que beba agua?».

Aquell sopar escènic va ser complicat de gestionar. El lloc condicionava la logística i per això un nombrós equip de sala havia de transitar enmig de zones opaques amb risc de topades i accidents. Entre el personal hi havia personatges singulars com un cambrer veterà de la brigada d’extres del Brindis amb qui coincidíem sovint. N’havia passat tantes que era difícil prendre’l desprevingut. Quan obria l'interior de l’esmòquing exhibia una col·lecció de pinces i coberts perfectament arrenglerats per tamanys. També anava proveït de sobres de sucre, escuradents, tallacigars, fill, agulla, botons i útils íntims per a senyors. El professional era guerxo. Quan veig l’actor Enrique Villén penso en ell.

Allà vaig coincidir, per primera vegada, amb el Sr. Lara. Després el trobaria repetidament al restaurant La Rosaleda de la Devesa, ara seu de l’Oficina Municipal d’Escolarització.

Els cambrers ateníem les ordres del maître i les indicacions del xef mentre Lara deambulava escrutant i renegant quan quelcom no li anava a l’hora. Gastava una mala llet impressionant. Acabada l'atenció al públic es repartien sandvitxos per recuperar forces abans d'endreçar. Mentre tothom menjava, a peu dret o estintolat on podia, Lara s'exhibia fatxendament amb un cubalibre de whisky a la mà. La seva fila era d'esnob classista i provincià.

La imatge que retenia d’ell ha estat confirmada pel testimoni de Guillem Terribas que hi va tenir relació directa els anys 1965-1969: «Vaig deixar els estudis quan tenia catorze anys i vaig entrar a treballar d’aprenent de comptable a l’hotel Peninsular, al carrer Nou, al centre de Girona. Era un hotel molt emblemàtic en aquella època. Tenia un restaurant i un bar que eren punts de trobada de la burgesia gironina, el Savoy. Vaig aprendre la disciplina d’un horari i d’una responsabilitat. Hi vaig conèixer el senyor Juli Lara, que n’era el director. Va començar sent client de l’hotel i amb el temps es va casar amb la filla de l’amo, l’Assumpció Nicolazzi, tota una senyora. El senyor Lara, que era un personatge, em va marcar. Podia ser tot un cavaller i alhora la persona més grollera. Sé que amb els anys em va apreciar i em va tractar gairebé com a un fill. Vaig aprendre molt d’ell».

Quan va morir una necrològica informà que durant la Guerra Civil (1936-1939) havia estat al front amb les Brigades Internacionals. El periodista Josep Victor Gay esmenta fugisserament la circumstància al llibre de l’Hotel Peninsular. Que un soldat de lleva anés a parar a aquella unitat és dubtós. També que no se citi expressament la unitat canadenca on pressumptament va servir: el Batalló Mackenzie-Papineau.

Juli Lara va organitzar els sopars del «Premio Inmortal» i del Prudenci Bertrana. Oficialistes o no, a Girona havien d’anar a parar a ell. Ah! els seguidors del premi d’iniciativa «popular» també es varen donar el gust d’ocupar el Teatre Municipal i amb els anys han esdevingut tan oficialistes com aquells que bescantaven. 


Diploma de pioner de l'hostaleria gironina
 de Francesc Masquef, de l'Hotel España de Figueres.


Fondistes històrics

El cuiner i hoteler Lluís Duran, prohom de la batllia Girona-Costa Brava de la Chaîne des Rôtisseurs, va organitzar un sopar-homenatge a les empreses i empresaris més antics del ram. L’efemèride coincidí amb l’estada a l’Escola; una representació d'alumnes vàrem anar a Figueres per donar-hi suport. L'esdeveniment va tenir un convidat d'excepció: el periodista Jean Valby, cofundador i president internacional de la Chaîne.

Els protagonistes individuals o els establiments tenien acreditada una antiguitat d’almenys trenta-cinc anys, la qual cosa els reconeixia com a degans de l’hoteleria i la restauració de les terres de Girona. En realitat, era un reconeixement paraoficial als hotelers i restauradors que salvaren el negoci en la Guerra Civil (1936-1939). La continuïtat els atorgava un plus. El trauma històric marcà un abans i després en tot.

A la senyora Maria Gratacós, de l’Hotel Llevant de Llafranc, se li va atorgar el tractament de «Gran Dama de l’Hostaleria».

El palmarès complet era format per les persones i establiments següents:

  • Pere Adserà Tomàs, Hotel Adserà, La Molina.
  • Joan Alcober López, Hotel La Terrassa, Platja d’Aro.
  • Roser Amat Frou, Hotel Marina, Palamós.
  • Enric Armendares Pacreu, Hotel Armendares, Figueres.
  • Isabel Barnet Sala, Fonda Barnet, Girona.
  • Joaquim Bartis Berenguer, Fonda Bartis, Figueres.
  • Salvador Bordas Costa, Hotel Comerç, el Port de la Selva.
  • Josep Bosch Cruañas, Hotel Japet, Platja d’Aro.
  • Josep Bronsoms Nadal, Fonda Bronsoms, Girona.
  • Francesc Brugués Ruhí, Hostal Brugués, Sant Hilari Sacalm.
  • Esteve Burcet Pijuan, Casa Patacano, Blanes.
  • Jaume Buxó Prat, Hotel Casa Buxó, Sant Feliu de Guíxols.
  • Ramon Castellà Brufau, Hotel Miramar, Lloret de Mar.
  • Emili Calvet Amat, Hotel Miramar, Castell d’Aro.
  • Jaume Calvet Homs, Fonda Sant Elm, Sant Feliu de Guíxols.
  • Salvador Capdevila Mari, Hotel Central Park, Sta. Coloma de F.
  • Clareta Capella Corredor, Hotel Aigua Blava, Begur.
  • Maria Caritg Puig, Hotel Costa Brava, Palafrugell.
  • Glòria Clua Viladrich, Hostal Santa Cristina, Lloret de Mar.
  • Josep Colomer Trias, Hotel Trias, Palamós.
  • Pilar Comas Brugada, Hostal els Caçadors, Ribes de Freser.
  • Josep Costa Cotrina, Catalunya Park Hotel, Ribes de Freser.
  • Miquel Costa Salarich, Hotel Payet, Ripoll.
  • Joan Duran Camps, Restaurant Duran, el Pertús.
  • Lluís Duran Camps, Hotel Duran, Figueres.
  • Josep Ensesa Gubert, Hostal de la Gavina, S'Agaró.
  • Àngela Estarriol Montada, Hotel Marina, Roses.
  • Càndida Frigola Teixidor, Hotel Tamariu, Tamariu.
  • Honorat Gotanegra Vila, Hotel Terraza, Roses.
  • Maria Gratacós Lluensí, Hotel Llevant, Llafranc.
  • Francesca Guillot, Vda. Ballester, Ca la Neus, l’Escala.
  • Concepció Jordà Güell, Hotel Planas, Lloret de Mar.
  • Pere Mallol Guitart, Hotel les Noies, Sant Feliu de Guíxols.
  • Joaquim Margalef Cedo, Hotel Europa, Olot.
  • Francesc Masquef Cornado, Hotel España, Figueres.
  • Mercè Matarrodona Guitart, Hotel Celimar, Llafranc.
  • Salvador Mestres Oliveras, Hostal Estrella, Olot.
  • Joan Mimo Font, Hostal Mimo, Sant Hilari Sacalm.
  • Francesc Mitjà Serramitja, Hotel Mundial, Banyoles.
  • Josep, Francesca i Maria Moré Casas, Hotel Tonet, Tossa de Mar.
  • Miquel Murlà Bosch, Hotel Murlà, Sant Feliu de Guíxols.
  • Josep Negra Corretger, Hotel Terramar, Llafranc.
  • Ramon Nicolazzi Barrera, Hotel Peninsular, Girona.
  • Carles Paradís Bosch, Hostal Empúries, l’Escala.
  • Gil Pau Robiro, Hotel Prats, Ribes de Freser.
  • Xavier Picañol Peirato, Hotel Suís, Sant Hilari Sacalm.
  • Francesca Plaja Gou, Hotel Plaja, Begur.
  • Leopold Prats Laberti, Hotel Costa Brava, Platja d’Aro.
  • Lluís Pujolràs Serra, Restaurant Pujolràs, Girona.
  • Pere Reixach Torner, Restaurant la Deu, Olot.
  • Josep Reus Travé, Fonda Reus, Arbúcies.
  • Joan Riera Pumarola i Lluïsa Moxó Morer, Hotel Sala, Puigcerdà.
  • Lluís Rigat Regis, Hotel Rigat, Camprodon.
  • Narcís Ribot Roura, Hostal Ribot, Caldes de Malavella.
  • Antoni Rodríguez Martínez, Hotel Platja de Canyelles, Lloret de Mar.
  • Alfons Roger Vila, Hotel Pirineus, Maçanet de Cabrenys.
  • Genís Serra Castany, Hotel Serra-Falet, Sant Antoni de Calonge.
  • Antoni Serrat Puig, Fonda Finet, Sant Feliu de Pallerols.
  • Manuel Suquet Martinell, Hotel Janó, Tamariu.
  • Lucien Taulere, Hostellerie Phillipe V, el Pertús.
  • Rosa Teixidor de Ventura, Fonda Siqués, Besalú.
  • Àngel Terna Nogué, Hostal Salvi, Olot.
  • Josep Maria Terradas Malagelada, Hotel Flora, Banyoles.
  • Rita Timoneda Duran, Fonda Rita-Hotel Roma, Sant Hilari Sacalm.
  • Josep Viarnés Bosch, Restaurant Viarnés, Figueres.
  • Montserrat Viladrich Torredeflot, Hotel Santa Cristina, Lloret de Mar.





Cartell del Certamen de les Fires de Sant Narcís de 1974 
on vàrem treballar els companys de curs de cuina i sala.


El Tour de França

El Sr. Vicent Andreu era el responsable del viatge d’estudis que feien els alumnes de segon de cuina i sala. Tot començava convocant els interessats a una assemblea on exposava diferents opcions i destinacions. Sotmeses les possibilitats i feta la tria, més endavant presentava un pressupost i el pla de finançament que es nodria de l’explotació del bar del recinte del «Certamen Agrícola y Comercial» de les Fires de Girona i les butlletes del sorteig d’un magnetòfon de casset. D’aquesta manera l’hivern de 1974 i dalt d’un autocar de can Roca de Salt vàrem anar a la descoberta de les regions vitivinícoles de més nomenada de França, seguint l’orientació contrària de les busques del rellotge. Acompanyaven els alumnes –tot nois- el Sr. Andreu, el Sr. Amadeu Barbarà, i el Sr. Ramon Saura, guardià de l’internat, que abans havia estat pare guardià del convent de framenors de Vila-real (la Plana Baixa).



Mapa de les AOC de la República Francesa.

Érem jovenets -per sota de la majoria d’edat- i teníem l’oportunitat de respirar aires nous i conèixer llibertats que eren vedades als adults del nostre país, que romanien escapçats per la dictadura i el catolicisme imperants.

Transitàrem per carreteres nacionals. Només ensopegàrem un parell de trams d’autopista en construcció vers París i de tornada a l’entorn de Tolosa de Llenguadoc. Sempre més he recordat que tot just quan érem als revolts d’Orriols i de baixada cap a Bàscara a la ràdio va sonar la cançó «Please Mr. Postman» en la versió dels Carpenters.




Amb en Ramon Riera a Seta, satisfets després del primer dinar del viatge.

A la imatge inferior la tarja de l'Hotel-Restaurant La Conga que vaig agafar de record.

L'establiment continua en servei. 




Vàrem fer una parada a Seta i dinàrem en una parador de carretera arran de mar per a continuació arribar al vinater Châteauneuf-du-Pape (Castèunòu dau Papa) i enfilar la vall del Roine fins Lió on ens vàrem allotjar en un hotel a tocar de l’estació Part Dieu, l’entrada principal de la qual veiem des de la finestra de l’habitació.

Després d’una breu marrada a la regió del Beaujolais, els dos dies següents vàrem dedicar-los a visitar vinyes i cellers de reconegudes marques de la Borgonya i la Xampanya. Admirable la saviesa atresorada pels segles. Quan vàrem arribar el nostre bagatge es limitava a la memorització de definicions i –sobretot- a identificar les denominacions d’origen per les formes de les ampolles i les de les copes. També la particularitat del xampany; la Nabucodonosor era el tamany superior encara que més tard va ser superat pel Salomó. Aquesta voluminosa ampolla té un mal destí: ruixar el públic dels esports de motor.

Una vegada a París -la destinació més esperada- vàrem dedicar una jornada completa a conèixer les instal·lacions, equipaments i activitat del Lycée des Métiers de l’Hotelerie Jean Drouant, l’escola d’hostaleria pública degana de París. D’entrada, ens varen sorprendre els alumnes de cuina: portaven un joc de ganivets dins una funda que penjava a la cintura.

El matí següent coneguérem el funcionament dels diferents departaments del més emblemàtic hotel parisenc de la cadena Sheraton Hotels & Resorts. En aquell establiment hi sojornà el president Josep Tarradellas la vigilia del seu vol a Madrid el 26 de juny de 1977; el seu habitual a la capital era el Mont Thabor, el propietari del qual era santceloní. A la tarda la mateixa activitat respecte la Tour Montparnasse. Un infortuni familiar va provocar el retorn precipitat del Sr. Saura a Barcelona. Amb l’autocar el vàrem portar a l’aeroport d’Orly.


En Sapena sempre ha tingut vocació de pilot mercant. A París, a bord d'un bateau sobre el Sena.

Un altre dia l’ocupàrem visitant el palau de Versalles i la Manufacture Nationale de Sèvres. Els professors i algun alumne varen comprar figuretes de porcellana.

Es probable que també visitéssim algun museu però el record se m’escapa. Segur que vàrem pujar a una nevada tour Eiffel i amb l’autocar férem passejades panoràmiques diürnes i nocturnes a l’entorn dels espais monumentals. Fent via vàrem passar per davant de dues basíliques gastronòmiques de fama mundial: Chez Maxim's i la Tour d'Argent.

En petits grups també vàrem tenir ocasió d’anar a la nostra en trams horaris de dia i de nit: Quartier latin, Notre-Dame, Sacré-Coeur i les Galeries Lafayette Haussmann. Escoltar una cançó de Lluís Llach en ple Montmatre em va colpir; l’any anterior havia debutat a l’Olympia.

Encara que res podia comparar-se amb la descoberta de les nits de Pigalle. Només arribar i frisosos com estàvem per campar-la, el professors proposaren un pacte: dues hores lliures i retorn al punt de trobada. Es varen formar colles de tres o quatre i començàrem a dispersar-nos. Els del meu grup vàrem decidir entrar a un cinema porno, gènere totalment desconegut i prohibit a l’Estat espanyol. La pel·lícula era començada i l’acomodador ens va conduir amb una llanterna. Quan es va acabar la projecció i s’il·luminà la sala, la sorpresa va ser majúscula: alumnes i professors havíem anat a parar tots allà mateix. El fart de riure va ser sonor. 

I ja posats a fer, decidírem anar tots plegats a un cabaret per veure un espectacle de striptease integral que era igualment prohibidíssim i inèdit al sud dels Pirineus. A les portes dels establiments els porters animaven a entrar fent tot d’ofertes i vet aquí que vàrem anar a parar a un saló tronat d’estètica kitsch que dirigia un trompetista de Barcelona de cognom Vidal. Ens va oferir un passi exclusiu de l'espectacle i una copa de champagne que a l'hora de la veritat va ser una còpia del dominical Viprase, el cava dels pobres de casa nostra.

Als anys de la Transició s’aixecà la balda de la falsa moral, Barcelona esdevingué la capital del gènere i la stripper Christa Leem ,icona dels temps nous.

Au revoir, Paris! Prosseguírem viatge cap a la vall del Loira i la ciutat de Cognac per conèixer el procés de destil·lació al qual la ciutat dóna nom. Concretament, la casa Rémy Martin.

Al vespre voliem sortir a algun lloc i si pogués ser canallesc, millor. Per això vàrem demanar informació al recepcionista de l'hotel. Dos o tres intentàrem fer-nos entendre. L'home veia la dificultad i ens deixava fer, mostrant-se atent. Quan esgotàrem els recursos lingüístics, ens va respondre en un castellà sense màcula: era un emigrant de la Manxa.

El Sr. Andreu no anava a dormir fins que havia arribat el darrer alumne. Ens tenia tan apamats que no li calia passar llista. S’esperava assegut a la recepció de l’hotel tot i que a vegades el son el vencia i acabava pesant figues.

El nou destí va ser Saint-Émilion ja al cor de la prestigiosa denominació d’origen Bordeus. L’arribada a la capital de la Garona sobre el pont atirantat d’Aquitània va ser impactant; quelcom mai vist. Un vertigen que anys més tard experimentaria de nou al pont de Normandia, sobre el Sena, que uneix Honfleur i Le Havre.

A Bordeus gaudirem de l'estuari de la Gironda i des d’allà emprenguérem el retorn a Girona. Ens quedava una nit a Montalban (en francès: Montauban). No sabiem que al cementiri reposaven les despulles de Manuel Azaña, president de la Segona República Espanyola. Tampoc que ens allotjàvem al mateix hotel on va viure els seus darrers dies encalçat per la Gestapo, la policia de Franco i la prefectura francesa. Va morir sense violència mercès a la la ferma protecció de Mèxic. L’Hotel du Midi ara és l’Hotel Mercure.


De Lió a Cognac la neu fou present. 
A la imatge, jugant -riallers i sorollosos- als jardins del palau de Versalles.

Era un diumenge ensopit i plumbi. Aquella tarda, un grup va decidir entretenir-se a l'hotel; altres escamparen cap als environs del riu i encara tres o quatre vàrem sortir a la descoberta amb ànim de batedors.

En un carrer del mateix centre històric topàrem amb un portal que tenia una placa daurada amb la inscripció «club privé». A fora arribava una música esmorteïda. Vàrem pensar que el local era una boîte i premérem el timbre. Una senyoreta -a la ratlla de la trentena- ens va informar que una colla d’amics celebraven una festa. L’explicació del nostre desencís recreatiu va resultar tant convincent que ens va fer confiança i ens convidà a passar. L’ambient era animat, la decoració elegant i la beguda gratuïta. Ballar abraçat a una destra veterana que a cau d'orella xiuxiuava dolçament la llengua de Molière, em pertorbà tant, que no trobava paraules per dir-li el que li volia dir. Aquell captard -que augurava condemnat al tedi- esdevingué propici per a la voluptuositat. 

L’endemà al matí ens acomiadàrem amb recança del Tarn i anàrem fent via a Carcassona per recórrer la ciutadella. Complimentàrem el darrer repàs honorant el caçolet, el plat senyer de la cuina occitana, que marca territori: a Castell Nou d'Arri es troba el caçolet Déu el Pare; a Carcassona es troba el caçolet Déu el Fill; a Tolosa es troba el caçolet Déu l'Esperit Sant. Era la darrera parada a França. 

Al control de passatgers del Pertús (Los Límites, en la toponimia imposada) i a la duana de la Jonquera teníem els nervis continguts: qui més qui menys portava cartells i revistes prohibides. La roba bruta de la maleta feia d'amagatall. La llibertat de premsa era una quimera. El general Franco i els seus sequaços havien aniquilat els drets civils trenta-vuit anys enrere i no els retornarien pas.



Cartell de publicitat turística referenciat a Tossa de Mar.



BIBLIOGRAFIA 

ARAGÓ, NARCÍS JORDI. Protagonistes de la història econòmica gironina. Cambra de Comerç i Indústria de Girona. Girona, 1980, p. 68.

CURBET, QUIM. «Terra d'estiueig». Barretades.cat, 2 d'agost de 2017.

GAY, JOSEP VÍCTOR. El Peninsular (1853-2003). Memòria d'un hotel de Girona. Hotel Peninsular. Girona, 2002, p. 171.

MINISTRAL I MASIÀ, JAUME. «Carta a l'alcalde de Girona». Presència, 1 d'abril de 1979, p. 17.

PERICH, JAUME. Autopista: cuando un bosque se quema, algo suyo de quema, señor Conde. Estela. Barcelona, 1970, p. 21.

TERRIBAS, GUILLEM. Demà serà un altre dia. Ara Llibres. Badalona, 2007, p. 23.



Emblema dels Oficials i Mestres Industrials
de Formació Professional.