Paraules de pas: Jaume Valls Pi

Jaume Valls en plena joventut.

Recordo el meu oncle Jaume a la casa dels avis de Sant Martí Vell, a Cal Bonic, el mas on l’avi Pau tancava el ramat, i a les cases del carrer de Corominas i Calderón de Sabadell, decorades per unes pintures que llavors em varen fascinar i que molts anys després vaig associar a l’estil de Paul Gauguin i la seva obra a Tahití.

L’oncle Jaume, la tia Llúcia, la cosineta Maribel i els cosinets Josep Maria i Ricard, sempre arribaven dalt del seu Citroën 2 CV; eren esperats amb expectació i curiositat. L’oncle Jaume va ser un incondicional de la marca i el model de la furgoneta. Els petits ignoràvem que era un dels cotxes més econòmics del planeta; el que ens divertia era aquella suspensió que esdevenia còmica.

L’anecdotari dels dies i nits viscuts tots plegats a casa dels avis de Sant Martí són inacabables i tots els recordem de manera entranyable.

La nostra família de Sabadell era de ciutat; els altres vivíem en viles i pobles de l’Empordanet. Aleshores aquest fet era una circumstància distintiva. L’oncle Jaume llegia unes novel·les de gruix i premi, i els oncles de Girona, de més primes i preferiblement del Far West. Sempre va ser obsequiós per als seus cunyats, i a cada trobada tenia a punt els cigars Rössli, tan aromàtics i "contrabandistes", i les selectes holandes del Torres 10. Quan els grans feien sobretaula, als menuts ens encantava pujar al seu cotxe i engegar el casset: un enginy increïble. Màgic.

En aquell temps, una cita anual va prendre lloc al calendari de trobades familiars: la pesca amb enfiles al Rissec. L’avi Sendo de Vulpellac dirigia les arrossegades que fèiem; els petits xalàvem de valent veient les bellugadisses del peix.

Pesquera al Rissec.
D'esquerra a dreta: l'oncle Pau, l'oncle Sidro, en Ricard de la Ossa, el meu pare i l'avi Sendo.

Em sembla que va ser en una d’aquestes jornades que l’oncle Jaume va presentar-nos en Ricard de la Ossa i l’Aure, i això abans de la detenció de Salvador Puig Antich de la qual va ser testimoni actiu en Ricard. Amb la naturalitat de la bona gent des de llavors i per sempre hem esdevingut família.

D’altra banda, a ca l'oncle Pau i la tia Montse ha estat l’hostal familiar des que els avis no hi són. Sempre generosos i acollidors. En Jaume era feliç a Vulpellac. I tenia delit per anar-hi a esmorzar. L’oncle Pau ha estat l’ànima de les trobades de tardor al santuari dels Àngels, l’ermita de l’Esperança de Cruïlles o la barraca de Castell d'Empordà.

L’oncle Jaume va ser un emprenedor. I va tirar endavant com a restaurador a Eivissa, paradista al Mercat Central de Sabadell, i viatjant de comerç. Les seves dots personals i la sociabilitat que conreava varen fer naturalíssima la dedicació professional.

Als nebots, l’etapa que visqueren l’oncle Jaume i la tia Llúcia als començaments de l'Eivissa hippy sempre ens ha fascinat pel que això tenia de mite i llegenda. Llavors els oncles eren ben joves i guapos. A les fotografies apareixen anant en moto i semblen dos actors italians.

El Mercat, però, ha estat el lloc de referència; és clar que més de la tia Llúcia i la Maribel que de l’oncle. Tants anys atenent generacions de sabadellencs i sabadellenques imprimeix caràcter. Són part de la petita història popular del Vallès. La Maribel ha recollit el relleu amb joia i empenta.

L’oncle Jaume va treballar durant anys de viatjant al Forn d’Urgell de Manresa (sempre sentíem parlar del senyor Call...). Recorria el país venent tortells, mones, torrons... la pastisseria tradicional vinculada al curs de l’any litúrgic.

Recordo que en un viatge a la Vall d’Aran va convidar l’àvia Isabel. També recordo la parada que muntava al carrer Parlamento (avui del Parlament de Catalunya) de Barcelona. I que ens convidava a dinar a El Pa i Trago.

De l’oncle en conservo una cautela. Una vegada li vaig dir si estava col·legiat com a agent comercial i em va dir que allò que s'obté pagant no té valor. D’ençà de llavors sempre ho he tingut present.

I no es pot evocar Jaume Valls Pi sense Aiguablava, la cala de Begur que el va captivar.

Recordo aquella seva primera barqueta pneumàtica, amb la Maribel navegant pels topants de Fornells i Ses Orats.

Josep Pla deia que Aiguablava era un somni secret. Per a en Jaume, part de la seva intimitat.

I m’agrada saber que la tia Llúcia, la Maribel, en Josep Maria i en Ricard hagin decidit que sigui Aiguablava el lloc on reposaran les cendres de l’oncle Jaume. És el millor homenatge que podien retre-li.

Gràcies per la teva generositat, Jaume.

Fins sempre, oncle.