dimarts, 27 d’octubre del 2015

Tots Sants


 
 
 
Representació iconogràfica del Tempus fugit, el temps s’escapa:
un rellotge de sorra amb unes ales incrustades.
Portal del cementiri de Palamós.
 
 
 
 
 
 
Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front
fins que tornis a la terra d’on vas ser tret:
perquè ets pols, i a la pols tornaràs.

Gènesi 3, 19
 Bíblia Catalana Interconfessional




Sant Narcís i Tots Sants són els dies que ens introdueixen de veritat a la tardor. Hi ha una data astronòmica, però aquestes festes són les viscudes com a realment certes a les terres de Girona. Després de la festivitat del sant bisbe mosqueter el cicle festiu del nord-est català s’extingeix i per això s’emfatitza el reclam: «Per Tots Sants, a Girona».

L’olor de les castanyes i el moniatos torrats es fa present als carrers, i els panellets omplen els aparadors de les pastisseries. També la fragància de les flors tardorals per excel·lència: els narcisos casolans i els crisantems que senyoregen els cementiris d’ambdues vessants de l’Albera.

Un altre senyal del temps de maduresa és el començament de la poda d’arbrat i la celebració immediata del dia dels morts. L’Església catòlica té instituïda la data del dos de novembre per commemorar la festivitat dels fidels difunts, que al País Valencià també és coneguda com a Dia de les Ànimes.

Com cada any, he acompanyat la mare als cementiris de Palamós i Sant Joan a netejar els nínxols de l’avi Pitu i del meu pare i portar-hi flors, i a visitar el de la besàvia Consol Montllor. Uns dies abans havia conegut el de Santa Coloma de Farners amb la companyia d’en Xicu i en Felipe.

Santa Coloma té un cementiri concebut com un jardí. Pla, ample, cartesià, còmode. Es fa evident el tremp artístic de la ciutat en algunes làpides.

A Palamós és tota una altra cosa. Els cognoms de la burgesia s’hi fan notar de manera sumptuària. Els panteons esdevenen monuments funeraris que fan ostentació d’estatus.

El de Sant Joan, en canvi, és un cementiri net i polit: completament discret i senzill: tothom és igual, sense distincions ni diferències.
 
Aquest fossar popular, democràtic, sense presumpcions, bé podria acollir un simple còdol de riera a manera de monòlit clavat a la terra que fes memòria dels homes i dones de Sant Joan i Palamós ―d’ahir i de sempre― que han mort lluny d’on varen néixer: refugiats, exiliats, deportats, executats, emigrats, accidentats, exclosos, malalts, desapareguts, desplaçats... per tal que el seu record resti en pau entre la seva gent.



Ceràmica enclastrada a l'entrada del cementiri de Santa Coloma de Farners
 



Relleu escultòric en un nínxol del cementiri
de Santa Coloma de Farners.
 
 
 

Una parella d’adolescents abraçats visiten i fan companyia a una persona enterrada de poc.
Hi ha col·locades dues corones de flors: una al nínxol i l’altra a sobre teulada.
Santa Coloma de Farners, 19-X-2015.



Àngel que encimbella un mausoleu del cementiri de Palamós.
Sota el collarí, un crismó. Els serafins sovint són representats a les tombes:
se’ls atribueix la protecció dels difunts en la promesa de vida eterna.
 
 
 
Sant Miquel Arcàngel al cementiri de Palamós.
La llança amb què triomfant sotmetia el dimoni ha desaparegut.
 
 
 
Escultura de marbre que adorna un panteó del cementiri de Palamós.

És una Desolació serena de gust modernista.
   




Entrada al cementiri de Sant Joan de Palamós.
La capella és al fons, al capdamunt d’un pla escassament inclinat.
En aquest recinte de ressonància republicana els religiosos
fossors dificilment hi tindrien posada.




 


 

diumenge, 18 d’octubre del 2015

En Quim va tornar a la Pietat




El mas Vilanova de la Pietat.
 

 
Seguint les passes i els afanys de Josep Olivé, el dia del Pilar vàrem viure la segona passejada «de treball» per Sant Joan de Palamós, que en aquesta ocasió va estar dedicada a recórrer els masos emplaçats entre el veïnat del Figuerar, la riera de Vall-llobrega i el torrent de Belitrà.
 
Entre una i altra en Josep en va fer una d’especial amb la seva àvia Maria: «Fa uns dies vaig repetir la ruta amb la meva àvia, asseguda en una cadira, gràcies al Google Maps. Va poder passejar pels carrers del nucli antic de Sant Joan amb l'ajuda de l'Street View: un èxit! Els records fluïen fàcilment i va estar molt contenta amb la passejada virtual.»
 
El punt de trobada va ser el pi d’en Xana, fita del Vila-romà terrassà. En aquesta ocasió ens aplegàrem en Josep, l’Antoni Romero, en Quim Puig i família, la meva mare i jo mateix.
 
En Josep coneix Sant Joan pam a pam. Amb la recerca sistemàtica que mena aconseguirà bastir un recull onomàstic excepcional. Fent honor al rigor que caracteritza el seu treball, tornava a anar proveït de fitxes, gravadora de veu i cartografia. I llapis i goma.
 
L’Antoni Romero conserva la memòria de generacions d’alumnes amb noms, cognoms, nissagues i vides. Sant Joan, les sardanes, l’atenció als discapacitats infantils i els masos són els eixos que han ocupat la seva maduresa i omplen la seva jubilació. Sempre tenia a mà les fotografies de la col·lecció de maquetes dels masos que ha fet.
 
En Quim Puig va aportar el coneixement directe de la pagesia amb els ulls del vailet dels masovers de la Pietat. La seva família –l'Angelina, la Teresa, en Joel i la Laia— varen poder conèixer sobre el terreny l’entorn i el paisatge d’infantesa de l’avi.
 
La meva mare va recordar els pagesos del Figuerar que anaven a vendre a plaça com ella (la Remei, en Fernando, en Pere, una dona que criava colomins i ella li’n comprava per a l’arròs...).
 
Per a mi va ser l’oportunitat de tornar a trepitjar els camins i reveure els masos que havia descobert fent d’escolà de mussan Domingo quan anàvem a practicar l’exorcisme del Salpàs i les dones ens «pagaven» amb ous.
 
Vàrem començar per cadascuna de les cases de pagès del Figuerar i la visita exterior de Can Grassot (antigament Gallart). Un edifici noble les vicissituds del qual ens va comentar una llogatera amable.
 
A partir de llavors el recorregut va ser amb cotxe i fent parada a cada mas, fins a Can Pere Tià, des d’on vàrem enfilar cap al santuari de Bell-lloc, fent atenció especialment llarga al mas (Vilanova) de la Pietat, que és on va néixer i viure fins als tretze anys en Quim Puig. Eren tres fills a la casa i la finca no era prou gran i per això el propietari va oferir als seus pares la possibilitat d’anar a un mas amb més vessanes que tenia a Granollers de Rocacorba: la Coromina. I així va ser.
 
El punt darrer d’observació va ser el pont Eiffel que salva el pas de l’Aubi davant el Mas Gorgoll. En Quim va intervenir en el desmuntatge a Girona. Palamós té un pont de segona mà i renom universal. Llàstima que s’està rovellant i cap plafó informa de la seva història. No s’ho mereix.
 
La cloenda de la trobada la vàrem celebrar amb un dinar al restaurant Vall-llobrega (sense malícia i per a la gent del país, Ca la Bruta). A taula s’hi varen fer presents la Mercè i l’Otger, la muller i el fill d’en Josep, i la senyora Romero. Entre plat i plat i a la sobretaula vàrem tenir la possibilitat de seguir fent-la petar.
 
El balanç no pot ser més positiu: bon ambient i confraternització. Una oportunitat esplèndida per conèixer persones en la proximitat i (re)descobrir la terra.
 
Gràcies!
 


En Josep atent a les explicacions d'en Quim.
L'Antoni contrasta in situ el mas i la foto de la maqueta que li va dedicar.


En Josep i en Quim comentant el pou i els usos de l'aigua.
 
 
Els exploradors. D'esquerra a dreta: Quim Puig, Laia Casas, Angelina Fontanella,, Joel Casas, Lolita Aznar, Carles Sapena, Antoni Romero, Josep Olivé i Teresa Puig.
 






 
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 17 d’octubre del 2015

El Vapor de la Burés

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
El Vapor de la Burés. (web de l'Ajuntament d'Anglès).

El cap de setmana del 9 a l’11 d’octubre Anglès era una festa. Celebraven el Remei amb un atapeït programa d’activitats entre els quals hi havia la participació local a les Jornades Europees del Patrimoni, que enguany estaven dedicades al patrimoni industrial. Quelcom que Anglès té en quantitat i qualitat.

El dissabte, una colla de Sant Gregori vàrem formar expedició per anar a visitar el Vapor de la Burés. Érem en Miquel Bohigas, l’Esperança Vendrell, en Pep Caballé i jo mateix.

Férem ruta per Constantins, Calders, Bonmatí i Sant Julià del Llor. Un recorregut suau, serè i plàcid, i més en aquest temps de tardor. El dia s’havia aixecat radiant.

Ens hi esperaven l’Emili Rams, arxiver municipal, i en Miquel Tarrés, del Grup d’Estudis de la Vall d'Anglès, amb qui vàrem tenir temps de saludar-nos just a temps per iniciar la visita guiada del torn de les onze.

L’Emili ens va introduir a la història industrial de manera clara i amena, i va suscitar el nostre interès en tot moment. Sap empeltar ―amb fi encert― el coneixement amb la vivència. I quan cal, l’anècdota i l’humor. Guillerenc.

També va detallar el què i el perquè del Vapor –el cor de la industrialització local― i les circumstàncies que varen portar in extremis a la salvaguarda d’aquell valuós patrimoni que condensa el mitjà de treball de centenars de famílies i explica el progrés socioeconòmic que va experimentar Anglès i rodalia. També els daltabaixos brutals que ha suposat la divisió internacional del treball.

A tots ens va impactar l’enginyeria del Vapor i les seves dimensions. També la ubicació en un vertader saló. S’ho mereix!

En el decurs de la visita es va fer possible la interacció entre els assistents, cosa que va animar la participació.

En acabar vàrem poder ampliar el recorregut i, així, conèixer la col·lecció d’arqueologia industrial que es va aconseguint mitjançant donacions d’empreses i particulars, i que haurà de donar cos al projectat museu de la industrialització. Ens va acompanyar i donar tota mena d’informacions en Lluís Pont, mecànic d’ofici i voluntari entusiasta. En Miquel Bohigas va anar fotografiant peces.

Fem vots perquè el poble d’Anglès pugui anar completant successivament un equipament de característiques úniques que ha de permetre fer memòria del passat, però també posar les bases per a un nou desenvolupament local. El suport del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya no els ha de mancar. N’hauran de ser l’antena al territori.

Tots vàrem tornar a Sant Gregori, excepte en Miquel Bohigas, que es va quedar a Anglès. Havia de participar en el muntatge de l’obra de teatre InfidelitI, que aquell vespre portava a escena IncreiXendo i a la qual varen assistir més d’un centenar de persones.

En un temps d’espera, va aprofitar per fer un volt, i la seva creativitat innata es va concretar en el dibuix de dos elements del vell Anglès. En unes hores en Miquel va fer créixer el patrimoni: l'artístic i l’immaterial (el somriure dels espectadors). Sensibilitat i felicitat.




Vàrem quedar amb els amics d’Anglès que un dia ens tocaria a nosaltres fer-los de cicerones per Granollers de Rocacorba, bressol de Pere Joan Sala, cap remença, que conserva un element patrimonial rellevant i poc conegut: el comunidor.

Fins aviat!

divendres, 16 d’octubre del 2015

Hispanidad? No, gràcies.



«La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 15 octubre 1942.




«Serra es el símbolo del colonialismo, de la supremacía blanca
y del genocidio de personas nativas de estas tierras.
Fue el arquitecto de las misiones,
en donde sucedían cosas horribles,
como la esclavitud, el sometimiento y el robo».

Olín Tezcatlipoca



El 12 d’octubre hi ha qui s’entesta a celebrar un ritual esotericopolític doblement anomenat «la Hispanidad» i «Fiesta Nacional» (la mateixa denominació que la de les corridas), que abans també se n’havia dit «la Raza». Quina? Res més que l’orgull de l’aplicació del dret de conquesta a sang i foc a tot un continent a l’empara de la creu catòlica i la bandera dels reis –també― catòlics.


 «La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 1 abril 1943.


Per fer-ne orgullosa memòria el rei d’Espanya presideix la desfilada de la Victoria que va instaurar el general Franco en el Tercer Año Triunfal. Enguany per visualitzar com van les coses el descendent del Felip anterior ―de fama― va saludar els ministres a manera de fer-ne via (elles li feien genuflexió submisa) fins arribar al ministre de la policia, que va delerar especialment. Va quedar clar el missatge. Cordialitat i entesa amb un fanàtic. Tan perillós com el ministre de la injustícia. Ambdós semblen gaudir sàdicament de la seva tasca: se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Bravo. 

El Borbó arribà i marxà amb el mateix Rolls Royce que feia anar el dictador. Les monarquies són així de poca-soltes. D’altra banda, els creadors d’opinió no paren de llançar arguments (suats) perquè tot déu participi de l’aquelarre. Punxen: mentre Espanya segueixi essent excloent, menystingui i maltracti les cultures i les llengües de la Pell de Brau serà impossible sentir-se còmode en una festa que ―a més a més― és exclusiva del poder: els convidats al Palau Reial. És curiós que essent dos mil els convidats, només paressin compte amb els tres que no hi varen anar. Al poble petit, com sempre, ens reserven el paper de cornuts i ens fan pagar el beure.

I això de fer el passerell tant val a Madrid com a Girona. Fa pocs dies la premsa va presentar un dinar d’expresidents de la Diputació com si fos una cimera de líders de l’Organització per a la Unitat Africana o un comitè d’experts de l’OCDE, i a sobre ens volien fer creure que es tractava d’una reunió de treball. Que no ens facin combregar amb rodes de molí: els mitjans tiren de notes de premsa institucionals sense sentit. El periodisme s’ha fos. Visca el becariat! A veure si a la propera roda de premsa algú pregunta quant va costar el tiberi. La fotografia al peu de l’escala del temple del Sagrat Cor de Girona dóna pista del restaurant. Però que carai es pensen que és la Diputació? Proposem que un altre dia vagin a dinar a la Sopa per conèixer de primera mà els exclosos, o a l’alberg Cerverí per saber què senten els joves sense perspectives. I que el senyor Pere Vila vingui de Llançà a Girona un parell de cops a la setmana amb tren i autobús i conegui com va el transport públic i com són els usuaris. Ja està bé de fer el fatxenda amb xofer amunt i avall. Això és el que aconsellen els assessors? Segueixen instal·lats damunt el ficus. I ens costa car. Molt car. Injustificadament.

Mentre la dreta extrema i els deliris imperials espanyols s’esplaiaven a la Castellana entre la cabra Pablo de la Legión, les tropes regulars indígenes (com és que el Marroc no n’ha demanat la dissolució?) i peces d’artilleria de col·leccionista, resulta que a Brussel·les anaven per feina. Aquell mateix dia varen fer saber al govern Raxoi que els números no quadren i que hi tornin. I un apàtic i xulesc registrador de la propietat nat a Pontevedra i erigit en tenidor major de llibres de comptes de l’Estat els respongué que les columnes del Debe i l’Haber són correctes. La seva suficiència en la matèria em va recordar altres dos conspicus personatges: l’«expert en economia» (així es presentava) que va ensorrar Caixa Girona i un «habilitat mercantil» de llarg recorregut polític que fa ostentació d’un títol que no apareix al catàleg de cursos del CCC. Així ha anat el pujolisme de la multiplicació dels pans, els peixos i els coves.
Igualment, cal posar en evidència que un dels més preclars incondicionals dels capteniments d’Espanya (Una, Grande y Libr€) és el cardenal Cañizares i els seus col·legues de la Conferència Episcopal Espanyola, de la que formen part els bisbes catalans, tot i que ho dissimulen tant com poden. Per això el prelat de València va tenir la bona pensada d’organitzar una vetlla de pregària per demanar a Déu que no deixés expressar lliurement els catalans. Amén. Com que Déu no li ha fet cas, sa eminència hauria de presentar la dimissió, oi?


Sa eminència no passarà pas fred a l'hivern; se n'ha ben assegurat. Pornografia tridentina.

Els bisbes són propietaris de mitjans de comunicació tan ultres com l’emissora COPE i el canal 13 TV, fronts permanents de catalanofòbia. Menteixen quan diuen que defensen els idearis que fan públics. Bla, bla, bla. Són extrema dreta. La versió postmoderna dels mitjans informatius del Glorioso Movimiento Nacional. I aquesta Església és finançada per un Estat no confessional (?) amb unes prerrogatives insultants que es perpetuen mercès a la labor incondicional d’una bona colla de parlamentaris de tots colors i procedències a les Corts Espanyoles. I pensar que Azaña l’any 1931 va dir allò de «España ha dejado de ser católica, a pesar de que existan ahora muchos millones de españoles católicos, creyentes».

Tanmateix, sobre la Hispanidad els eclesiàstics tenen acreditat un bon currículum. La conquesta d’Amèrica va ser feta a cops d’espasa, a cops de creu i a cops de cigala (amb perdó). D’aquestes certeses els espanyolistes en diuen la «Leyenda negra», que titllen de calumnia inventada pels anglosaxons. I un be negre amb potes rosses.

L’Església catòlica, com sempre, no escolta i va a la seva. Només caldria! Manar és això. Ella es pot ficar en tot, pertot i amb tothom, però ella és intocable. N’és una mostra recent la canonització de Juníper Serra, que ha suscitat protestes a Califòrnia. Un procés sotmès als interessos eclesials de mercat i als institucionals afegits, obviant els crítics: els indígenes sotmesos. Bergoglio s’ha ben lluït.

Altres hooligans de l’statu quo hispanòfil són els amics de les portes giratòries: Endesa, Telefónica, Abertis i altres amos de l’Ibex 35. A vegades semblaria que tenen ànima d’onegé quan es mostren tan generosos acollint refugiats de la política als consells d’administració i als llocs directius d’aquestes empreses que varen privatitzar. Els polítics friends pertanyen a tots els governs formats a Espanya després de la mort del general (i d’abans, també). Partitocràcia, amiguisme i empresa. Quin catipén!


El Consell d'Estat de sempre ha estat una casa de repòs (i guany) pels polítics a la retreta.
Ara no en fan prou i els lobbis i empreses beneficiàries els acullen. Canongies hispanes.
Tots plegats, immaculats procuradors de l’Espanya constitucional, la Hispanidad, la Nacional i la Raza. Tot al mateix sac, i com va dir el seu mestre: «Todo está atado y bien atado».
El poeta, escriptor i amic Josepmiquel Servià, en el seu deliciós llibre Granissat de cafè, explica l’anècdota d’un periodista de Madrid que volia fotre el president Tarradellas:

«- Señor presidente, ¿qué opina de Francisco Franco?

A la qual cosa Tarradellas contestà:

- ¿Franco...?, ¿Franco...? No le conosco, joven. A mi, siempre me ha vestido Pellisser en el Paseo de Grasia. Muy buen sastre, por sierto. Fíjese en mí ¡Con mis medidas y mire qué chulo que voy! Pelliser, joven, Pelliser.»

Ara la cosa podria anar així:

- Señor presidente, ¿qué opina de La Hispanidad?

- Connais pas, joven. Pregunte en Madrit. Seguro que se lo sabrá desir el señor Fernándes Días o el señor Rafel Català, que de esas cosas saben un nido.

L’estadant (forçós) del Clos de Mosny de Saint-Martin-le-Beau sí que en sabia.




«La Frase Quincenal», FET y de las JONS de Barcelona, 1 julio 1948.


dilluns, 5 d’octubre del 2015

Vaimadors

 
 
 
 
L’agricultura fa els homes forts i els dóna el més honrat profit.

Marc Porci Cató (234-149 aC).



Us beneïm, Senyor, Déu de l'univers, per aquest vi que hem rebut
 de la vostra bondat i que és fruit de la vinya i del treball dels homes.
  
Litúrgia eucarística (Ordinari de la Missa).


 

En qüestió d’una setmana he conegut diferents noves de la verema d’enguany a l’Empordà.

Primer va ser en Josep Parés, de Sant Gregori, que em va explicar que havia anat a vaimar a la vinya del seu amic (i antic veí meu) Josep Condom, de Sant Joan de Palamós. I que mentre feinejaven hi va passar una persona que els va recordar l’avi. Me’n recordo perfectament de l’avi Arturo quan m’omplia l’ampolla de la bóta.

Uns dies després, en Josep Olivé, de Sant Joan, em va fer arribar la fotografia de família del grup d’amics que varen participar en una mateixa experiència. Em deia: «Dissabte passat, mentre veimàvem una vinya que treballa en Jordi Margarit de Mont-ras, vaig poder parlar amb en Xicu de Can Maiorca (Mallorca) que s'havia estat al carrer de la Rutlla Alta (em va dir que també se'l coneixia amb el nom de carrer dels suros). Li vaig comentar la jornada que havíem celebrat el 15S i va dir que quan recorreguéssim el carrer de la Rutlla també s'hi afegiria: en sap tots els noms. En Xicu (a la imatge, el primer començant per la dreta), juntament amb altres dels participants a la veimada del diumenge, començà a desgranar renoms amb facilitat i vaig aprofitar per recollir-ne alguns. Amb tot plegat ja hem arribat a 100 referències. No està gens malament, no?».
 



Més tard, en Miquel Bohigas m’enviava el reportatge que va fer a Garriguella i que el dia de sant Francesc d’Assís un empordanès va conèixer a Anglaterra.

Divendres passat al matí vam estar parlant amb en Narcís Camps, del magatzem Agro Cos de Sant Gregori, sobre el most que ja tenen a punt per vendre: blanc i negre. Ara resulta que està prohibit parlar de lledoner i que hem de dir-ne garnatxa blanca. L’enopoder també imposa norma i llenguatge. Qui ho havia de dir!

En Miquel m’explicava: «Per si de cas, he de dir-te que l'amo de la vinya (el que menava el tractor) ens va dir que el raïm era carinyena. La majoria dels veremadors eren marroquins, sud-americans o subsaharians, com diuen ara, llevat de l'amo i la seva mare, una dona de 85 anys que era qui manava la colla i que treballava més que tots plegats. Això era a prop de Garriguella, al tros de les Vinyasses, al costat d'una granja, entre la GI-603 i la C-252. T'adjunto el mapa de situació».


 
 
Les imatges d'en Miquel -com sempre- són un compendi de poesia i tècnica.

 
 
 
 
 
 
 



















 
 
Els enòlegs, els celleristes i els lobbistes de la vinya i el vi que diguin el que vulguin, però als profans no ens calen punyeteries glamuroses: tenim a l’abast el treball ben fet de generacions de pagesos. També la sensibilitat dels poetes, els músics, i la Bíblia, referent cultural que supera (amb escreix) tots els «creatius» publicitaris.
 
Visca els vaimadors!
  
Visca la terra!