dilluns, 6 de novembre del 2017

Aprenents. Socialització i treball a l'Escola d'Hostaleria de Girona



Cartell de promoció editat per la
Junta Provincial de Información y Turismo y Educación Popular.









Quim Curbet

«Terra d'estiueig»
Diari de Girona, 3 d'agost de 2017



Els nostres bons professionals han après l'ofici en la pràctica,
passant-les magres d'establiment en establiment, 
sofrint la misèria de l'aprenentatge.

Manuel Costa-Pau

Turistes, sirenes i gent del país
Llibres del Segle. Girona, 2019, p. 405-406.
(1a. edició Ariel. Barcelona, 1966).









En el post L’Escola d’Hostaleria de Girona en el tardofranquisme, es descriu la vivència com alumne intern del centre de formació professional de l’«Organización Sindical Española».

En aquest, es relata l’entorn sociocultural que configurà la docència i el treball en l’itinerari dels dos cursos que menaven al «Título de Oficial Industrial en la Rama Hostelería y Especialidad de Ayudante de Servicio».


Els alumnes de segon curs de cuina i sala de visita a la fàbrica de cerveses Damm.  Al centre de la segona fila, drets, la Srta. Maria Dolors Reynés, flanquejada pel mestre de cuina, Sr. Barbarà (d) i  el mestre de sala, Sr. Andreu (e). Als extrems, personal de relacions públiques de la marca. Barcelona, 1974. 



Els sabers de la restauració

La tecnologia professional impartida s’orientava a la divulgació de nocions útils per a la praxi de l’ofici: des de discernir els ingredients d’un plat, salsa o guarniment a partir de la denominació fins a la localització d’una geografia primària de productes. Encara que no es va donar cap apunt sobre la manipulació d'aliments o la cadena de fred. Vés a saber quina llumenera havia perpetrat el pla d'estudis.

Cal remarcar, però, que llavors no es preveien les innovacions culinàries de laboratori. Menys encara, que la restauració esdevindria un fenomen sociològic amb la instauració d’un Star System o la penetració universitària: graus i càtedres de «ciències» gastronòmiques, cuiners mediàtics investits com a doctors honoris causa o industrials cafeters dictant lliçons d’apertura de curs. El Quixot ja va advertir l'escuder: «Cosas veredes, amigo Sancho, que farán fablar las piedras».

A l'aula es varen tractar les aportacions d'Ignasi Domènech i Auguste Escoffier, cuiners escriptors de referència per a la cuina catalana i francesa del s. XX. L'assignatura, però, no contemplava la cultura de l'alimentació.

Sí vàrem tenir ocasió de conèixer personalment Josep Lladonosa, gran xef i tractadista. Va dirigir les cuines dels restaurants Jacques Borel, de Maçanet de la Selva i Els Escuts, de Llagostera. Ambdós establiments adquiriren notorietat.



Alfredo Sánchez Bella, ministre de Información y Turismo, discurseja en la inauguració del restaurant panoràmic Jacques Borel de l'AP-7 a Maçanet de la Selva, 27 de juny de 1971.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Els alumnes que s’encuriosien en ampliar els continguts de les classes havien de recórrer a la lectura de la única publicació periòdica que arribava a l’Escola: «Los Gorros Blancos». Fundada a començaments de 1973, immediatament esdevingué una revista de referència. El gallec Rafael Trigo Menlle (1933-2011) va ser l’editor. Va fer forat per la qualitat dels continguts, disseny i fotografia. Me va entusiasmar tant que m’hi vaig subscriure.

Trigo també va promoure la primera agrupació de cuiners i pastissers de l’Estat espanyol, forçosament dins l’estructura del «Sindicato Nacional de Hostelería». La sociabilitat va ser remarcable, instituint certàmens i guardons a la manera de la francesa Chaîne des Rôtisseurs i posant els fonaments de l’academicisme gastronòmic peninsular. L’artífex va prosseguir com a promotor de premsa especialitzada dins el sector esdevenint un protagonista d’excepció en la comunicació d’hostaleria i turisme.

Número 1 de Los Gorros Blancos, febrer de 1973.

A través de «Los Gorros Blancos» els aprenents vàrem conèixer la literatura de cuina de Josep Pla, Nèstor Luján o Manuel Vázquez Montalbán. També l’existència de Paul Bocuse, el precursor de la «nouvelle cuisine» i un cuiner molt popularitzat pel franquisme: Cándido, «Mesonero mayor de Castilla», propietari del «mesón» que porta el seu nom a Segòvia. Un relacions públiques que deixava els fogons a càrrec de Tomàs Urrialde.

L’antecedent immediat de «Los Gorros Blancos» havia estat la revista «El Gorro Blanco» que va dirigir Ignasi Domènech i va tenir de col·laborador el remarcable mestre cuiner Teodoro Bardají, nat a Binèfar (la Llitera).

Una altre via d’aprenentatge no formal la constituïa la visita a fabricants, productors i establiments. Les invitacions obeïen a intencionalitats diverses: des d’empresaris que volien quedar bé amb el Sindicat Vertical a la fidelització de potencials prescriptors a curt i mitjà termini.

Cada novembre s’assistia a Hogarotel, la fira d’equipament per a l’hostalatge i la decoració. L’alcalde Porcioles va reeixir en la generació de capitalitat comercial amb l’eslògan «Barcelona, ciudad de ferias y congresos».



El Saló de Descans del Teatre Municipal va ser un escenari sovintejat per a la celebració de banquets de significació política. A la imatge, el Sr. Antoni Xuclà Bas, president de la Diputació, llegeix el discurs de comiat a Victorino Anguera Samsó, governador civil de la província. Darrera i sota l'àliga franquista, amb uniforme, Pere Quevedo, el meu amic de sempre, company de curs i de fatigues. Al seu costat Pere Piferrer Vilagran, cerimonier i company de la Diputació. 16 de novembre de 1974. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


Altres destinacions acostumades eren les caves Mont-Ferran de Blanes, que llavors guanyaven prestigi amb el cava Blanes Nature; els Cellers Torres de Vilafranca del Penedès; i la fàbrica de cerveses Damm de l’Eixample de Barcelona. 

El Sr. Amadeu Barbarà, també ens va acollir al restaurant de Vallirana on treballava. L’ofici xuclava les vides. Barbarà tenia el domicili familiar a Barcelona, es passava la setmana a Girona (s'hostatjava a l'internat) i els dissabtes i diumenges treballava en un restaurant del Baix Llobregat. Pels treballadors d’hostaleria la «frase històrica» de Jaume Perich a Autopista no era una broma: «Hay que dar al César lo que es del César, a Dios lo que es de Dios, y a la empresa en la que trabajamos todo lo demás». A taula, el mestre es delia per les carxofes de temporada al forn i en tot temps la carn de bou a la planxa «bleu».

Punt i a part varen ser les incursions empordaneses: el celler Oliveda de Capmany de la mà del Sr. Josep Oliveda, impulsor de l'època contemporània, i la seva brillant filla Anna Maria que ha posicionat el grup amb nivell i projecció; l’Hotel-Restaurant España de Figueres on ens acollia el «Sr. Paco», Francesc Masquef, propietari, cap del Sindicat Comarcal d’Hostaleria i president de la Cooperativa Hostalera Santa Marta; també Els Banys de la Mercè, propietat del xef Lluís Duran de Figueres. Finalment, però, l'Hotel la Mercè Park s'ha (re)convertit en el puticlub Gran Madam’s



Publicitat del Nacional a l'Auca Comercial de Girona, 1959.


The Girona Connection

L’hostaleria de Girona tenia per factòtum Juli Lara, marit d’Assumpció Nicolazzi, filla del propietari de l’Hotel Peninsular, el Bar Savoy i el restaurant La Rosaleda. D’ençà de 1966 també foren socis de L’Arcada, que substituí l’històric cafè de Can Norat, rebatejat desprès de la guerra com «El Nacional», del qual n'era propietari Ernest Gussinyé, president del Sindicat Provincial d’Hostaleria. A hores d’ara, l’Arcada pertany al Grup Boira, empori local del ram.



Juli Lara Sitjar, 1983. Ajuntament de Girona. CRDI (Fons El Punt - Joan Comalat).

L'hoteleria moderna de la ciutat la varen forjar italians exiliats, alguns fins i tot abans del Risorgimento; d’aquí que Narcís Jordi Aragó afirmés que «la història de l’Hotel Peninsular de Girona és com una cançó d’amor i de guerra». 

Lara rellevà el sogre, Ramon Nicolazzi, en l'organització de banquets de societat. Tant el contractaven els jerarques de la Girona grisa i negra com els caps de brot de la Ciutat petita i delicada. No tenia competidors.

També existia un borsí oficiós de treballadors d’hostaleria amb seu a l’Hotel Brindis; el propietari del qual actuava com síndic. Aquella llotja sense papers proveïa mà d’obra els establiments del ram. Els treballadors ocasionals se’ls anomenava «extres». Tot plegat, al marge –i en connivència- del «Servicio Nacional de Encuadramiento y Colocación de la Organización Sindical».

La relació entre el patró Lara Sitjar i aquella ETT avant la lettre, anava com una seda. Els contractes per obra i servei o els falsos autònoms els varen inventar els ministres de treball del règim del 78 amb l’aquiescència dels sindicats «de classe».



Terrassa de l'Hotel Brindis, situat a l'avinguda Ramon Folch. L'establiment fou el centre d'una important timba. Ajuntament de Girona CRDI (Miquel Morillo).


El Sr. Vicent Andreu, tenia estrets lligams amb «els Nicolazzi», com s’hi referia ell. Des de feia molts anys estava vinculat a l’Hotel Alga de Calella de Palafrugell, vaixell insígnia costaner de la nissaga. Alhora, Lara, gendre del patriarca, tenia una cadira al Patronat de l’Escola. Quan el Sr. Andreu oficiava de maître a l’Alga o en banquets de compromís oferia feina als alumnes de menjador a qui feia confiança. La coneixença i respecte que s’havia guanyat entre els patrons d'arreu de la província, també possibilitava que li demanessin alumnes quan els professionals mancaven. Entre una cosa i l’altra, així va ser com uns quants vàrem anar a fer bolos a Girona i el rerepaís.

Sempre es cobrava i si el servei era per dos dies l’empresa donava allotjament. La manutenció era consuetudinària. El transport anava a càrrec nostre. Ens desplaçàvem amb el cotxes de línia de la Sarfa, la Renfe i amb autoestop o a peu quan el lloc quedava fora dels itineraris regulars com era el cas de l’Hostal El Pou del Glaç, de Sant Pol, a la carretera de la Ganga. El preu dels taxis era prohibitiu.





El pis de les cotxeres de la Sarfa era ocupat per la Pensión Rio, 1978.
Ajuntament de Girona. CRDI (Sebastià Martí).


Tenir ocupats els caps de setmana i festius permetia uns ingressos indispensables per a no penalitzar les depauperades economies familiars que estaven més blaves que una geneta. A més a més no teníem temps per gastar. Si no érem a l’escola, treballàvem, i pràcticament mai fèiem festa. Fora de l’internat seguíem interns.

Segons com anava preníem una habitació a la «Pensión Rio» de Girona. Era l’allotjament més econòmic de la ciutat. Ocupava el pis que hi havia sobre les cotxeres de la Sarfa al xamfrà del carrer de Jeroni Reial de Fontclara i el passeig de José Canalejas, que avui és la seu de la sala independent de teatre la Planeta. Si te tocava una habitació interior, la finestra donava a un rober. Quan era temporada s’hi allotjaven els «novilleros» que actuaven a la plaça de braus. Al migdia assajaven amb el «capote de brega, la muleta» i el «estoque» al mig del carrer en companyia del seu «mozo de espadas» i badocs ocasionals. Per als residents esdevenia una atracció gratuïta. Com que a la pensió no feien dispesa, si convenia anàvem a menjar un entrepà de salsitxa de Frankfurt, que llavors es va popularitzar tant com ara el kebab. Menjar calent, econòmic i ràpid, marca no t’hi fixis.

Els companys amb els qui feia més colla eren Pere Quevedo, Gregori Canalias i Quim Basieras, encara que sovint me tocava anar sol als llocs. No venia d’aquí. El mapa de treball es va circumscriure al triangle Girona – Figueres - l’Empordanet.

Gregori Canalias sempre més ha treballat al sector. Aquest garrotxí, de Sant Joan les Fonts, ha arrelat a les Terres de Ponent: maître del Parador de Vielha i director de l'Escola d'Hoteleria i Turisme de Lleida.



Gastrolletres gironines

L’escriptor Josep Maria Gironella -de qui ara es commemora el centenari- va ser un dels fautors i membre del jurat d’un premi de l’Ajuntament de Girona que Jaume Ministral va retratar lúcidament: «Em sembla lluny aquell 1967, quan vaig demanar que el “Premio de Novela Inmortal Ciudad de Gerona” (que en realitat hauria d’haver-se anomenat “Premio de Novela Tres Veces Inmortal Ciudad de Gerona”) acceptés obres escrites en català. -En català, no! En català, no! –fou la unànime contesta que vaig rebre per part dels qui anys més tard aplaudirien el Rei quan va parlar en català a la plaça del Vi».


Sopar de gala de concessió del Premio de Novela Inmortal Gerona de 1968. Darrera la taula presidencial el Sr. Vicent Andreu habillat amb frac en el seu rol de primer maître.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).

Sopar del Premi Prudenci Bertrana. Teatre Municipal de Girona, 1 de juny de 1968.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).


La concessió del premi és festejava de manera oficialíssima i per això la corporació hi posava el millor escenari que tenia: el Teatre Municipal. Es desmuntaven les butaques i la platea es convertia en un menjador.

En el sopar de gala de la concessió del «Premio» de 1974 me va tocar servir la llotja que presidia el general Alfonso Rodríguez Cullel, «Jefe de la Brigada de Infanteria Defensa Operativa del Territorio número cuatro y Gobernador militar de la plaza y provincia de Gerona». Quan anava a servir-li aigua l’home em va interrompre: « - ¿Usted ha visto nunca un soldado que beba agua?».

Aquell sopar escènic va ser complicat de gestionar. El lloc condicionava la logística i per això un nombrós equip de sala havia de transitar enmig de zones opaques amb risc de topades i accidents. Entre el personal hi havia personatges singulars com un cambrer veterà de la brigada d’extres del Brindis amb qui coincidíem sovint. N’havia passat tantes que era difícil prendre’l desprevingut. Quan obria l'interior de l’esmòquing exhibia una col·lecció de pinces i coberts perfectament arrenglerats per tamanys. També anava proveït de sobres de sucre, escuradents, tallacigars, fill, agulla, botons i útils íntims per a senyors. El professional era guerxo. Quan veig l’actor Enrique Villén penso en ell.

Allà vaig coincidir, per primera vegada, amb el Sr. Lara. Després el trobaria repetidament al restaurant La Rosaleda de la Devesa, ara seu de l’Oficina Municipal d’Escolarització.

Els cambrers ateníem les ordres del maître i les indicacions del xef mentre Lara deambulava escrutant i renegant quan quelcom no li anava a l’hora. Gastava una mala llet impressionant. Acabada l'atenció al públic es repartien sandvitxos per recuperar forces abans d'endreçar. Mentre tothom menjava, a peu dret o estintolat on podia, Lara s'exhibia fatxendament amb un cubalibre de whisky a la mà. La seva fila era d'esnob classista i provincià. Res a veure amb el personatge de Max Angély que encarna Jean-Pierre Bacri al film C'est la vie (Le sens de la fête, en el títol original).

La imatge que retenia d’ell ha estat confirmada pel testimoni de Guillem Terribas que hi va tenir relació directa els anys 1965-1969: «Vaig deixar els estudis quan tenia catorze anys i vaig entrar a treballar d’aprenent de comptable a l’hotel Peninsular, al carrer Nou, al centre de Girona. Era un hotel molt emblemàtic en aquella època. Tenia un restaurant i un bar que eren punts de trobada de la burgesia gironina, el Savoy. Vaig aprendre la disciplina d’un horari i d’una responsabilitat. Hi vaig conèixer el senyor Juli Lara, que n’era el director. Va començar sent client de l’hotel i amb el temps es va casar amb la filla de l’amo, l’Assumpció Nicolazzi, tota una senyora. El senyor Lara, que era un personatge, em va marcar. Podia ser tot un cavaller i alhora la persona més grollera. Sé que amb els anys em va apreciar i em va tractar gairebé com a un fill. Vaig aprendre molt d’ell».

Quan va morir una necrològica informà que durant la Guerra Civil (1936-1939) havia estat al front amb les Brigades Internacionals. El periodista Josep Victor Gay esmenta fugisserament la circumstància al llibre de l’Hotel Peninsular. Que un soldat de lleva anés a parar a aquella unitat és dubtós. També que no se citi expressament la unitat canadenca on pressumptament va servir: el Batalló Mackenzie-Papineau.

Juli Lara va organitzar els sopars del «Premio Inmortal» i del Prudenci Bertrana. Oficialistes o no, a Girona havien d’anar a parar a ell. Ah! els seguidors del premi d’iniciativa «popular» també es varen donar el gust d’ocupar el Teatre Municipal i amb els anys han esdevingut tan oficialistes com aquells que bescantaven. 


Diploma de pioner de l'hostaleria gironina
 de Francesc Masquef, de l'Hotel España de Figueres.


Fondistes històrics

El cuiner i hoteler Lluís Duran, prohom de la batllia Girona-Costa Brava de la Chaîne des Rôtisseurs, va organitzar un sopar-homenatge a les empreses i empresaris més antics del ram. L’efemèride coincidí amb l’estada a l’Escola; una representació d'alumnes vàrem anar a Figueres per donar-hi suport. L'esdeveniment va tenir un convidat d'excepció: el periodista Jean Valby, cofundador i president internacional de la Chaîne.

Els protagonistes individuals o els establiments tenien acreditada una antiguitat d’almenys trenta-cinc anys, la qual cosa els reconeixia com a degans de l’hoteleria i la restauració de les terres de Girona. En realitat, era un reconeixement paraoficial als hotelers i restauradors que salvaren el negoci en la Guerra Civil (1936-1939). La continuïtat els atorgava un plus. El trauma històric marcà un abans i després en tot.

A la senyora Maria Gratacós, de l’Hotel Llevant de Llafranc, se li va atorgar el tractament de «Gran Dama de l’Hostaleria».

El palmarès complet era format per les persones i establiments següents:

  • Pere Adserà Tomàs, Hotel Adserà, La Molina.
  • Joan Alcober López, Hotel La Terrassa, Platja d’Aro.
  • Roser Amat Frou, Hotel Marina, Palamós.
  • Enric Armendares Pacreu, Hotel Armendares, Figueres.
  • Isabel Barnet Sala, Fonda Barnet, Girona.
  • Joaquim Bartis Berenguer, Fonda Bartis, Figueres.
  • Salvador Bordas Costa, Hotel Comerç, el Port de la Selva.
  • Josep Bosch Cruañas, Hotel Japet, Platja d’Aro.
  • Josep Bronsoms Nadal, Fonda Bronsoms, Girona.
  • Francesc Brugués Ruhí, Hostal Brugués, Sant Hilari Sacalm.
  • Esteve Burcet Pijuan, Casa Patacano, Blanes.
  • Jaume Buxó Prat, Hotel Casa Buxó, Sant Feliu de Guíxols.
  • Ramon Castellà Brufau, Hotel Miramar, Lloret de Mar.
  • Emili Calvet Amat, Hotel Miramar, Castell d’Aro.
  • Jaume Calvet Homs, Fonda Sant Elm, Sant Feliu de Guíxols.
  • Salvador Capdevila Mari, Hotel Central Park, Sta. Coloma de F.
  • Clareta Capella Corredor, Hotel Aigua Blava, Begur.
  • Maria Caritg Puig, Hotel Costa Brava, Palafrugell.
  • Glòria Clua Viladrich, Hostal Santa Cristina, Lloret de Mar.
  • Josep Colomer Trias, Hotel Trias, Palamós.
  • Pilar Comas Brugada, Hostal els Caçadors, Ribes de Freser.
  • Josep Costa Cotrina, Catalunya Park Hotel, Ribes de Freser.
  • Miquel Costa Salarich, Hotel Payet, Ripoll.
  • Joan Duran Camps, Restaurant Duran, el Pertús.
  • Lluís Duran Camps, Hotel Duran, Figueres.
  • Josep Ensesa Gubert, Hostal de la Gavina, S'Agaró.
  • Àngela Estarriol Montada, Hotel Marina, Roses.
  • Càndida Frigola Teixidor, Hotel Tamariu, Tamariu.
  • Honorat Gotanegra Vila, Hotel Terraza, Roses.
  • Maria Gratacós Lluensí, Hotel Llevant, Llafranc.
  • Francesca Guillot, Vda. Ballester, Ca la Neus, l’Escala.
  • Concepció Jordà Güell, Hotel Planas, Lloret de Mar.
  • Pere Mallol Guitart, Hotel les Noies, Sant Feliu de Guíxols.
  • Joaquim Margalef Cedo, Hotel Europa, Olot.
  • Francesc Masquef Cornado, Hotel España, Figueres.
  • Mercè Matarrodona Guitart, Hotel Celimar, Llafranc.
  • Salvador Mestres Oliveras, Hostal Estrella, Olot.
  • Joan Mimo Font, Hostal Mimo, Sant Hilari Sacalm.
  • Francesc Mitjà Serramitja, Hotel Mundial, Banyoles.
  • Josep, Francesca i Maria Moré Casas, Hotel Tonet, Tossa de Mar.
  • Miquel Murlà Bosch, Hotel Murlà, Sant Feliu de Guíxols.
  • Josep Negra Corretger, Hotel Terramar, Llafranc.
  • Ramon Nicolazzi Barrera, Hotel Peninsular, Girona.
  • Carles Paradís Bosch, Hostal Empúries, l’Escala.
  • Gil Pau Robiro, Hotel Prats, Ribes de Freser.
  • Xavier Picañol Peirato, Hotel Suís, Sant Hilari Sacalm.
  • Francesca Plaja Gou, Hotel Plaja, Begur.
  • Leopold Prats Laberti, Hotel Costa Brava, Platja d’Aro.
  • Lluís Pujolràs Serra, Restaurant Pujolràs, Girona.
  • Pere Reixach Torner, Restaurant la Deu, Olot.
  • Josep Reus Travé, Fonda Reus, Arbúcies.
  • Joan Riera Pumarola i Lluïsa Moxó Morer, Hotel Sala, Puigcerdà.
  • Lluís Rigat Regis, Hotel Rigat, Camprodon.
  • Narcís Ribot Roura, Hostal Ribot, Caldes de Malavella.
  • Antoni Rodríguez Martínez, Hotel Platja de Canyelles, Lloret de Mar.
  • Alfons Roger Vila, Hotel Pirineus, Maçanet de Cabrenys.
  • Genís Serra Castany, Hotel Serra-Falet, Sant Antoni de Calonge.
  • Antoni Serrat Puig, Fonda Finet, Sant Feliu de Pallerols.
  • Manuel Suquet Martinell, Hotel Janó, Tamariu.
  • Lucien Taulere, Hostellerie Phillipe V, el Pertús.
  • Rosa Teixidor de Ventura, Fonda Siqués, Besalú.
  • Àngel Terna Nogué, Hostal Salvi, Olot.
  • Josep Maria Terradas Malagelada, Hotel Flora, Banyoles.
  • Rita Timoneda Duran, Fonda Rita-Hotel Roma, Sant Hilari Sacalm.
  • Josep Viarnés Bosch, Restaurant Viarnés, Figueres.
  • Montserrat Viladrich Torredeflot, Hotel Santa Cristina, Lloret de Mar.





Cartell del Certamen de les Fires de Sant Narcís de 1974 
on vàrem treballar els companys de curs de cuina i sala.


El Tour de França

El Sr. Vicent Andreu era el responsable del viatge d’estudis que feien els alumnes de segon de cuina i sala. Tot començava convocant els interessats a una assemblea on exposava diferents opcions i destinacions. Sotmeses les possibilitats i feta la tria, més endavant presentava un pressupost i el pla de finançament que es nodria de l’explotació del bar del recinte del «Certamen Agrícola y Comercial» de les Fires de Girona i les butlletes del sorteig d’un magnetòfon de casset. D’aquesta manera l’hivern de 1974 i dalt d’un autocar de can Roca de Salt vàrem anar a la descoberta de les regions vitivinícoles de més nomenada de França, seguint l’orientació contrària de les busques del rellotge. Acompanyaven els alumnes –tot nois- el Sr. Andreu, el Sr. Amadeu Barbarà, i el Sr. Ramon Saura, guardià de l’internat, que abans havia estat pare guardià del convent de framenors de Vila-real (la Plana Baixa).



Mapa de les AOC de la República Francesa.

Érem jovenets -per sota de la majoria d’edat- i teníem l’oportunitat de respirar aires nous i conèixer llibertats que eren vedades als adults del nostre país, que romanien escapçats per la dictadura i el catolicisme imperants.

Transitàrem per carreteres nacionals. Només ensopegàrem un parell de trams d’autopista en construcció vers París i de tornada a l’entorn de Tolosa de Llenguadoc. Sempre més he recordat que tot just quan érem als revolts d’Orriols i de baixada cap a Bàscara a la ràdio va sonar la cançó «Please Mr. Postman» en la versió dels Carpenters.




Amb en Ramon Riera a Seta, satisfets després del primer dinar del viatge.

A la imatge inferior la tarja de l'Hotel-Restaurant La Conga que vaig agafar de record.

L'establiment continua en servei. 




Vàrem fer una parada a Seta i dinàrem en una parador de carretera arran de mar per a continuació arribar al vinater Châteauneuf-du-Pape (Castèunòu dau Papa) i enfilar la vall del Roine fins Lió on ens vàrem allotjar en un hotel a tocar de l’estació Part Dieu, l’entrada principal de la qual veiem des de la finestra de l’habitació.

Després d’una breu marrada a la regió del Beaujolais, els dos dies següents vàrem dedicar-los a visitar vinyes i cellers de reconegudes marques de la Borgonya i la Xampanya. Admirable la saviesa atresorada pels segles. Quan vàrem arribar el nostre bagatge es limitava a la memorització de definicions i –sobretot- a identificar les denominacions d’origen per les formes de les ampolles i les de les copes. També la particularitat del xampany; la Nabucodonosor era el tamany superior encara que més tard va ser superat pel Salomó. Aquesta voluminosa ampolla té un mal destí: ruixar el públic dels esports de motor.

Una vegada a París -la destinació més esperada- vàrem dedicar una jornada completa a conèixer les instal·lacions, equipaments i activitat del Lycée des Métiers de l’Hotelerie Jean Drouant, l’escola d’hostaleria pública degana de París. D’entrada, ens varen sorprendre els alumnes de cuina: portaven un joc de ganivets dins una funda que penjava a la cintura.

El matí següent coneguérem el funcionament dels diferents departaments del més emblemàtic hotel parisenc de la cadena Sheraton Hotels & Resorts. En aquell establiment hi sojornà el president Josep Tarradellas la vigilia del seu vol a Madrid el 26 de juny de 1977; el seu habitual a la capital era el Mont Thabor, el propietari del qual era santceloní. A la tarda la mateixa activitat respecte la Tour Montparnasse. Un infortuni familiar va provocar el retorn precipitat del Sr. Saura a Barcelona. Amb l’autocar el vàrem portar a l’aeroport d’Orly.


En Sapena sempre ha tingut vocació de pilot mercant. A París, a bord d'un bateau sobre el Sena.

Un altre dia l’ocupàrem visitant el palau de Versalles i la Manufacture Nationale de Sèvres. Els professors i algun alumne varen comprar figuretes de porcellana.

Es probable que també visitéssim algun museu però el record se m’escapa. Segur que vàrem pujar a una nevada tour Eiffel i amb l’autocar férem passejades panoràmiques diürnes i nocturnes a l’entorn dels espais monumentals. Fent via vàrem passar per davant de dues basíliques gastronòmiques de fama mundial: Chez Maxim's i la Tour d'Argent.

En petits grups també vàrem tenir ocasió d’anar a la nostra en trams horaris de dia i de nit: Quartier latin, Notre-Dame, Sacré-Coeur i les Galeries Lafayette Haussmann. Escoltar una cançó de Lluís Llach en ple Montmatre em va colpir; l’any anterior havia debutat a l’Olympia.

Encara que res podia comparar-se amb la descoberta de les nits de Pigalle. Només arribar i frisosos com estàvem per campar-la, el professors proposaren un pacte: dues hores lliures i retorn al punt de trobada. Es varen formar colles de tres o quatre i començàrem a dispersar-nos. Els del meu grup vàrem decidir entrar a un cinema porno, gènere totalment desconegut i prohibit a l’Estat espanyol. La pel·lícula era començada i l’acomodador ens va conduir amb una llanterna. Quan es va acabar la projecció i s’il·luminà la sala, la sorpresa va ser majúscula: alumnes i professors havíem anat a parar tots allà mateix. El fart de riure va ser sonor. 

I ja posats a fer, decidírem anar tots plegats a un cabaret per veure un espectacle de striptease integral que era igualment prohibidíssim i inèdit al sud dels Pirineus. A les portes dels establiments els porters animaven a entrar fent tot d’ofertes i vet aquí que vàrem anar a parar a un saló tronat d’estètica kitsch que dirigia un trompetista de Barcelona de cognom Vidal. Ens va oferir un passi exclusiu de l'espectacle i una copa de champagne que a l'hora de la veritat va ser una còpia del dominical Viprase, el cava dels pobres de casa nostra.

Als anys de la Transició s’aixecà la balda de la falsa moral, Barcelona esdevingué la capital del gènere i la stripper Christa Leem ,icona dels temps nous.

Au revoir, Paris! Prosseguírem viatge cap a la vall del Loira i la ciutat de Cognac per conèixer el procés de destil·lació al qual la ciutat dóna nom. Concretament, la casa Rémy Martin.

Al vespre voliem sortir a algun lloc i si pogués ser canallesc, millor. Per això vàrem demanar informació al recepcionista de l'hotel. Dos o tres intentàrem fer-nos entendre. L'home veia la dificultad i ens deixava fer, mostrant-se atent. Quan esgotàrem els recursos lingüístics, ens va respondre en un castellà sense màcula: era un emigrant de la Manxa.

El Sr. Andreu no anava a dormir fins que havia arribat el darrer alumne. Ens tenia tan apamats que no li calia passar llista. S’esperava assegut a la recepció de l’hotel tot i que a vegades el son el vencia i acabava pesant figues.

El nou destí va ser Saint-Émilion ja al cor de la prestigiosa denominació d’origen Bordeus. L’arribada a la capital de la Garona sobre el pont atirantat d’Aquitània va ser impactant; quelcom mai vist. Un vertigen que anys més tard experimentaria de nou al pont de Normandia, sobre el Sena, que uneix Honfleur i Le Havre.

A Bordeus gaudirem de l'estuari de la Gironda i des d’allà emprenguérem el retorn a Girona. Ens quedava una nit a Montalban (en francès: Montauban). No sabiem que al cementiri reposaven les despulles de Manuel Azaña, president de la Segona República Espanyola. Tampoc que ens allotjàvem al mateix hotel on va viure els seus darrers dies encalçat per la Gestapo, la policia de Franco i la prefectura francesa. Va morir sense violència mercès a la la ferma protecció de Mèxic. L’Hotel du Midi ara és l’Hotel Mercure.


De Lió a Cognac la neu fou present. 
A la imatge, jugant -riallers i sorollosos- als jardins del palau de Versalles.

Era un diumenge ensopit i plumbi. Aquella tarda, un grup va decidir entretenir-se a l'hotel; altres escamparen cap als environs del riu i encara tres o quatre vàrem sortir a la descoberta amb ànim de batedors.

En un carrer del mateix centre històric topàrem amb un portal que tenia una placa daurada amb la inscripció «club privé». A fora arribava una música esmorteïda. Vàrem pensar que el local era una boîte i premérem el timbre. Una senyoreta -a la ratlla de la trentena- ens va informar que una colla d’amics celebraven una festa. L’explicació del nostre desencís recreatiu va resultar tant convincent que ens va fer confiança i ens convidà a passar. L’ambient era animat, la decoració elegant i la beguda gratuïta. Ballar abraçat a una destra veterana que a cau d'orella xiuxiuava dolçament la llengua de Molière, em pertorbà tant, que no trobava paraules per dir-li el que li volia dir. Aquell captard -que augurava condemnat al tedi- esdevingué propici per a la voluptuositat. 

L’endemà al matí ens acomiadàrem amb recança del Tarn i anàrem fent via a Carcassona per recórrer la ciutadella. Complimentàrem el darrer repàs honorant el caçolet, el plat senyer de la cuina occitana, que marca territori: a Castell Nou d'Arri es troba el caçolet Déu el Pare; a Carcassona es troba el caçolet Déu el Fill; a Tolosa es troba el caçolet Déu l'Esperit Sant. Era la darrera parada a França. 

Al control de passatgers del Pertús (Los Límites, en la toponimia imposada) i a la duana de la Jonquera teníem els nervis continguts: qui més qui menys portava cartells i revistes prohibides. La roba bruta de la maleta feia d'amagatall. La llibertat de premsa era una quimera. El general Franco i els seus sequaços havien aniquilat els drets civils trenta-vuit anys enrere i no els retornarien pas.



Cartell de publicitat turística referenciat a Tossa de Mar.



BIBLIOGRAFIA 

ARAGÓ, NARCÍS JORDI. Protagonistes de la història econòmica gironina. Cambra de Comerç i Indústria de Girona. Girona, 1980, p. 68.

CURBET, QUIM. «Terra d'estiueig» a Diari de Girona, 3 d'agost de 2017.

GAY, JOSEP VÍCTOR. El Peninsular (1853-2003). Memòria d'un hotel de Girona. Hotel Peninsular. Girona, 2002, p. 171.

MINISTRAL I MASIÀ, JAUME. «Carta a l'alcalde de Girona». Presència, 1 d'abril de 1979, p. 17.

PERICH, JAUME. Autopista: cuando un bosque se quema, algo suyo de quema, señor Conde. Estela. Barcelona, 1970, p. 21.

TERRIBAS, GUILLEM. Demà serà un altre dia. Ara Llibres. Badalona, 2007, p. 23.



Emblema dels Oficials i Mestres Industrials
de Formació Professional.



diumenge, 22 d’octubre del 2017

Fets d'Octubre de 2017





La càrrega. Ramon Casas. Oli sobre tela, 1899. Museu de la Garrotxa, Olot.





El Minotaure es féu present a Catalunya
 sota el seu aspecte menys confortable.

Jaume Vicens Vives

Notícia de Catalunya
 RBA. Barcelona, 2013, p. 222




 El Minotaure va donar un cop de cap
a l’arena el dia 1 d’ octubre.
Li va fer mal. Es va sentir humiliat.
Tres setmanes després, el Minotaure es disposa
a trencar els ossos dels qui l’han desafiat.

Enric Juliana

La Vanguardia, 22 d’octubre de 2017.






El govern de Madrid menysprea la realitat social, obvia l'econòmica i amenaça amb la liquidació de l'autogovern de Catalunya.

L'Estat espanyol s’ha enrocat en l'ofensa i l'absolutisme. L’estacionament de forces expedicionàries de policia i guàrdia civil per atemorir i reprimir la població és un fet.

La situació és conseqüència de l'estratègia orquestrada per la Moncloa basada en la difamació i intoxicació informativa a càrrec de la Brunete mediàtica, l'enginyeria contenciosa de la Brigada Aranzadi, les maniobres de sota mà del Servei Exterior i el sabotatge executat des de les clavagueres de l'Estat.

Paraules de pas no és un blog d'opinió política i actualitat. En aquests dies greus, però, esdevé un deure de consciència manifestar l’adhesió a les institucions del país, denunciar l’empresonament per motius polítics de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i rebutjar l’estat d’excepció que els partits dinàstics del règim del 78, amb el beneplàcit dels jerarques europeus, volen imposar per la força a Catalunya.

La democràcia està en perill. La ciutadania ha de defensar-la amb pau i fermesa.









dimarts, 5 de setembre del 2017

Serrabona, l'ànima (closa) dels Aspres



El príncep dels Aspres, de crinera encesa d'or.
© Miquel Bohigas, 2017.




Si el Rosselló fos una horta
i el Canigó un palau gran,
els Aspres al seu davant
serien terrassa forta.


[Guiter 1979:48]



Erm desolat i cel de foc,
bruc desflorit, estepa seca
i terra que es corseca;
ni un cant de font, ni una ombra enlloc.
Ha trobat l’aigua el perdigall
dintre la vall?


[Gay 1992:79]



Capitells de la galeria claustral. El de l'esquerra amb lleons afrontats i cares humanes.
A la dreta, decoració vegetal i rostres. © Miquel Bohigas, 2017.





La vall del Bulès

La primera vegada que vaig pujar a Serrabona va ser en companyia del germà Emili de Jesús, de València. Vàrem viure amb els monjos de Cuixà mentre resseguíem l’itinerari canigogenc de Jacint Verdaguer.

Aquest agost hi he tornat amb els amics fotògrafs Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat.
Vàrem prendre la RN116 (Perpinyà-la Guingueta d’Ix) fins el vilatge de Bula de Terranera (Terra Negra), topònim que ha anat derivant fins el present Bulaternera (en francès, Bouleternère). Ens trobem a la partió entre els antics comtats de Rosselló i Conflent. A hores d’ara, el rei d’Espanya s’atribueix el títol històric de comte de Rosselló. Paradoxalment, a França la noblesa va ser suprimida el 1790. És clar que el president de la República Francesa és copríncep d’Andorra. Embolica que fa fort.

El pla de Bulaternera és ric en fruites i hortalisses. A l’entrada del poble un camp de magraners ens dóna la benvinguda; manglaners en el vocabulari rossellonès. Som al Riberal. El nucli antic és construït a l’entorn de la cellera. La torre de la Ruta n’és la talaia. Tot pren un caire amable i fàcil (906 hab.). L’escola porta el nom del mestre Louis Torcatis, resistent executat pels nazis. La Llibreria Torcatis de Perpinyà –dedicada a la seva memòria- esdevingué un referent antifranquista. Recordo que me la va descobrir Pep Vila. A hores d’ara, Roger Coste, el gerent-llibreter, és veí de Bulaternera. Vet-ho aquí.

El Bulès, que neix a Vetera, travessa el poble i segueix cap a Illa i fins Millars on desguassa a la Tet. Per la seva vall serpenteja la D618 amb destinació als Banys i Palaldà (42 Km.). En aquells verals el poeta Josep Sebastià Pons s'hi va fer construir una casa per passar-hi els darrers anys de vida. D'altra banda, la família de l’escriptor Pere Verdaguer hi conreà albercoquers (abricoters).

Un senyal informa que ens trobem en el Camí de Sant Jaume de Galícia. No ho veig clar i me quedo amb el dubte. La D618 havia estat un camí de bast que enllaçava les valls del Tec i la Tet. Els camins històrics del Rosselló eren tres i sortien d’Elna, la ciutat històrica i episcopal. La via francisca creuava l’Albera pel Coll de Panissars (nexe de les antigues romanes Domícia i Augusta). El camí vallespirenc anava fins a Arles i d’allà a Ripoll pel Coll d’Ares. Finalment, l'estrada confletana que des de Cuixà pujava a Cerdanya pel Coll de la Perxa.

Després de set quilòmetres de transitar en ziga-zaga arribem a una antiga casa de peó caminer (maison cantonnière) ara seu del «Relais de Serrabona», que gestiona un grup d’interès econòmic local. Serveixen menjars i begudes i vénen queviures del país. Allà mateix hi ha l’enllaç amb la dreturera D84 que quatre quilòmetres amunt ens deixa en un aparcament ben agençat. Fa deu anys i un mes que en Joan i en Miquel varen ser aquí. En Joan és un bon fisonomista; ha reconegut el jardiner que ens dóna la benvinguda i li comenta l’avinentesa.

Emprenem una passejada de minuts tota vora d’una feixa de forest. Cada planta (arç blanc, om, alzina, lledoner, ginesta, grèvol, bruc, roure, ginebró,...) té un rètol que informa del nom científic i les correspondències en català i francès. Impecable. Sense adonar-nos-en arribem a la gran clariana pètria on s’alça Santa Maria de Serrabona (607 m.). 



Plànol cadastral de Serrabona (1840).
Ministere de la Culture (France). Médiathèque de l'architecture et du patrimoine.




Els punts cardinals

Som en un racó (amagat) dels Aspres. El paisatge és eixut, abrupte i cruent. Pissarra, garriga i alzinar. L’orònim, però, assenyala una inspiració complaent: serra bona, muntanya benigne. Sol inclement i carrisqueigs. L’ambient és més propi d'ermitans i bruixes que no pas canonges. Josep Sebastià Pons ho copsà líricament: «Terra de l’Aspre on gira escoladís / el temps callat enllà de la bruguera (...)». [Pons 1990:127].

Els roures devien haver poblat abundosament els topants. La geografia onomàstica aplega «La roureda», «la roureda del Batlle», etc. Precisament, Matilde Salvador va musicar el poema de Josep Sebastià Pons, «El roure de Serrabona». D’altra banda, l’existència de les «Vinyes d’en Bertran» informa sobre almenys un dels conreus de les terrasses que s’entreveuen. El «Cortal del Vilar», l’explotació ramadera. Es reiteren referències de terrenys situats en indrets obacs: «Bac de la Capella», «Bac del Perroquet», «Bac d’en Fina». També l’hidrònim «còrrec», torrent.

A llevant -a l’altra banda de la vall- i en un grada bosquetana albirem la petita església de Sant Martí de Casafabre.

A ponent, el pelat Coll de les Arques (1.013,8 m.). El serrat i els vorals conserven vestigis megalítics: la Pedra Escrita del Camp de l’Home Mort i el Cementiri dels Moros. La toponímia parla. Des de temps immemorials aquesta ha estat una geografia tel·lúrica i sacra.

L’antic municipi de Serrabona va ser annexionat a Bula d’Amunt en el s. XIX. Fa partió amb Glorianes (20 hab.). La geologia, però, no està per divisòries de paper. La mina de Glorianes (1902-1967) explotava dos filons dins el terme i un altre de Serrabona amb uns rendiments de 18 grams d’or i 25 de plata per tona. Un Dorado esquifit.



Cara nord de la canònica de Santa Maria de Serrabona. © Joan Biarnés, 2017.



Una clariana boscana

A primera vista, la canònica infon una sensació rude i abrusada. Ascètica. Talment un conglomerat enorme d’esquist. Sembla una baluerna tosca i rònega, edificada per un enginyer militar. L’embalum arquitectònic, però, amaga el tresor: una excepcional filigrana escultòrica obrada amb l’inconfusible marbre rosat del país pel misteriós mestre de Serrabona. Aquest artista «sense papers» també és anomenat mestre de les tribunes o dels tallers rossellonesos. El marbre, però, no és de Vilafranca de Conflent o Ceret com es pensava. Darrerament, s’ha determinat que procedeix d’una pedrera descoberta a Bulaternera.

Com si no ens atrevíssim a entrar, fem temps explorant la part més immediata. L’entorn del bé cultural és net i endreçat. A tocar de la paret nord hi ha el cementiri. Hi és soterrat el pintor i escultor Louis Mallais de Carroy (+1980), conservador del priorat els darrers vuit anys de la seva vida.

Tanmateix, contrasten les dues creus blanques que assenyalen les tombes de Pere Sageloly i Sebastià Tixador, joves parroquians morts en la Gran Guerra. Les creus són homenatge del Souvenir Français. En Tixador no està enterrat dins el clos familiar. El soldat queda apartat dels seus ancestres. La seva tomba té un pom de flors (de plàstic); els parents, no. Els noms d’aquests dos veïns dels masos de Serrabona estan gravats al monument comunal dels morts per França.

En aquest lloc esdevé oportú recuperar «Oblit a Serrabona»: «El campanar tallat de llosa dura, / finestra oberta sempre i pura./ Sembla portar a l’eternitat / el sospirar perdut dels qui han finat». [Pons 1990:281].

Contrariejant la norma, la nau té un portal a la cara nord. L’arquivolta la sostenen dos pilars amb capitells obrats amb el marbre rosat tan característic. Al costat esquerre, es representa la figura del Crist beneint. En el de la dreta, dos lleons afrontats i cares humanes. El seu color és refulgent. Enlloc es diu que hi ha trampa. Es tracta de reproduccions; els originals varen ser rampinyats a començaments del segle XXI. Les còpies fan patxoca.



Façana occidental de la tribuna de Serrabona. 
© Josep M. Borrat, 2017.



La tribuna és sostinguda sobre voltes d'ogives. 
© Josep M. Borrat, 2017.



L’endins: un tresor de marbre rosat

Traspassada la porta d’accés ens trobem a la galeria claustral (s. XII). No hi ha claustre; només una ala orientada al sud. Un balcó obert de bat a bat sobre una panoràmica de milers d’alzines. El cromatisme uniforme no cansa: equilibra i asserena.

Els vuit capitells estan ornats amb motius vegetals i animals fabulosos. Les recreacions lleonines arriben a la reiteració. Maria Àngels Anglada -la poeta empordanesa més vigatana- va quedar captivada per les figures. Tant, que va escriure «El lleó» arran d’una visita amb Joan Bastardas. Reconeix el «superb príncep dels Aspres amb corona de temps» alhora que li rendeix tribut: «(...) Però a tu, destronat i protegit monarca / de color de capvespre, crinera encesa d’or, / ja no podré trobar-te al teu imperi intacte / quan ell no coneixia fites, ni tu senyor». [Anglada 2009:108].

El corredor condueix a l’església (s. XI). La nau ampliada, el passatge claustral i el campanar són del s. XII. També la joia de la canònica: la tribuna sumptuària de color de flor de presseguer. Aquest era un element escenogràfic concebut per a donar magnificència cultual tan en el seguiment de la litúrgia de les hores com en la celebració eucarística. Àlex Susanna, en el poema «Tribuna de Serrabona» diu que és «(...) -un petit bosc de columnes / dins la nau varada als Aspres- / (...) en aquest eixam de capitells». [Susanna 2016:29].

Xavier Febrés l’ha adjectivada «voluptuosa i carnal». El color és fascinant i per això afirma: «Ni els millors marbres nacrats del Pentèlic ni els de Carrara tenen el reg sanguini gairebé tremolós que presenta el marbre rosat del Conflent». [Febrés 2006:51).

A Serrabona, doncs, el contrast entre el continent i el contingut és excepcional. Una nau tosca i irregular aixopluga un decorat petri que reprodueix -amb ressons apocalíptics- una rica i variada iconografia composta per un esplèndid bestiari fantàstic: lleons, serafins, querubins, entremaliats (piquen l’ullet i fan ganyotes). Aquesta és una peça mestre de l’art romànic. Tanmateix, s'han observat certs paral·lelismes amb Vezzolano al Piemont.


Fragment del frontal de la tribuna de Serrabona en un gravat de 1845.


Els canonges regulars agustinians

La canònica és el lloc on viuen els canonges; el monestir els monjos i el convent els frares. Hi ha dues classes de canonges: els seculars catedralicis i els regulars que viuen en comunitat. Un canonge agustinià és un clergue que viu segons la regla de sant Agustí.

Els canonges varen rellevar el protagonisme del monacat encara que després també ells foren succeïts pels ordes mendicants i aquests han estat depassats pels moviments carismàtics.

En el context de la Reforma Gregoriana, Urbà II va confiar la cura d’ànimes als canonges regulars. Quelcom que continuà impedit als monjos per a preservar el seguiment de la regla benedictina.

El seu tret definitori va ser viure en clausura però oberts al servei de la pastoral, la catequesi i l’administració dels sagraments. Un mixt de vida contemplativa i activa. Sant Ruf d’Avinyó, de Provença, va ser l’abadia mare.

El moviment canonical va tenir una gran expansió a Catalunya. En el decurs dels segles XI-XIII va arribar a assolir setanta-cinc comunitats. Al Rosselló la primera casa va ser la de Serrabona (1082) i seguiren les del Camp (Paçà, 1090), Espirà (1136), Sant Feliu d’Amunt (1142), la Real (1381) i Castellnou (1420). A l’Empordà foren notables les de Vilabertran (1069) i Lladó (1089). Sant Oleguer va ser abat general de l’orde abans que bisbe de Barcelona.

La fundació agustiniana de Serrabona va ser dotada per la noblesa de Cerdanya i Vallespir. D’entrada, toparen amb el bisbe d’Elna que pretenia tenir potestat per nomenar el prior. Finalment, el prelat cedí i deixà llibertat perquè els canonges elegissin el superior i es regissin en tot i per tot a l’empara de la Regla de Sant Agustí. Raimon Ermengol (1081-1102) va ser el primer prior i Jaume Serra (1599-1612) el darrer. Els quinze priors, que se succeïren en el decurs de cinc-cents trenta-un anys, sempre varen ostentar la condició de rectors parroquials.

La primera comunitat va ser erigida amb sis membres. Se coneix l’existència de conversos i donats (laics). Fins i tot arribà a tenir la condició de canònica doble: també hi va haver canonesses. D’altra banda, en el decurs del s. XV s’han documentat episodis d’incompliment del vot de castedat: el canonge Bernat Taillet va deixar la comunitat per anar a viure amb una dona i el prior Bernat Joer va ser deposat pel bisbe d’Elna per uns «crims enormes» (amb sentor de sodomia).

La vida regular va tenir els seus alts i baixos i el nombre d’efectius va ser variable. La Pesta Negra i les guerres varen fer estralls. Els registres oscil·len entre la vintena (1151) i només tres (1535). És evident que no tingueren possibilitats per aconseguir que el lloc fos freqüentat. No es registra l’ús dels recursos d’atracció: aparicions, relíquies, peregrinacions, sepulcres, etc. L’economia, doncs, havia de ser migrada.

Sens dubte, regnà el desert: «Aquest monestir amb sa quietud / de pedres daurades, / així com les fulles per l’aire colrades, / domina la vall i la solitud». [Pons 1990:25].

Climent VIII va disposar l’extinció pontifícia de les canòniques regulars agustinianes de Catalunya, Aragó, Rosselló i Cerdanya (1592). Els canonges varen ser secularitzats i els seus béns traspassats als bisbats respectius. L’any següent es creà el bisbat de Solsona i el capítol catedral ostentà (retroactivament) els drets de Serrabona. El bisbe d’Elna devia posar el crit al cel



Santa Maria de Serrabona en runes. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
Fons Família Cuyàs. RF 13562.




La gestió del patrimoni

A la recepció vàrem fer ús del Pass Patrimoni 66 que ens varen lliurar amb l’entrada de Sant Martí del Canigó. Aquesta iniciativa de l’Agència de Desenvolupament Turístic dels Pirineus Orientals té una periodicitat bianual i és vàlida per una o dues persones. Ofereix una tarifa reduïda a partir de la segona visita a seixanta-un indrets i equipaments patrimonials del departament: del Museu de Prehistòria de Talteüll al Memorial del Camp de Ribesaltes.

L’extinció de la comunitat religiosa, a finals del s. XVI, va comportar un procés continuat de deteriorament i abandó. L’escriptor Jules Delfont descrivia la ruïna a les darreries del s. XIX: «Aquí, a Serrabona, poca cosa hi ha que no sigui trossejat. Les parets y los portals y teulats hi son enverdissats d'eura; les voltes, arcades y capitells, hi son tapats de pedra picada; per l’hort, se veuhen cirerers y abricoters, al mitj de vinya selvatje y de carta; los claustres y la capella son muta y berma; lo cementiri cria herbes, espines y romegueres; y ab tot, hi para un segell de tanta valluría, hi volteja lo recort de tantes passades glories, que hom es sosmogut. Monjos que vinguereu á treballar eixas terres; catalans que, després, vos hi establireu, quin sentiment al veurer los recorts que son deixats!». [Delfont 1899:53].

El bé fou subjecte d’una excepció històrico-legal. D’ençà de 1612 va ser propietat del capítol catedral de Solsona i si bé la Revolució Francesa suposà la nacionalització dels béns de l’Església, la corporació va seguir mantenint el domini de Serrabona pel seu caràcter de propietari estranger.

Va ser saquejat pels Angelets de la Terra i el 1819 s’ensorrà parcialment la nau de l’església. Ferran Trullés, notari d’Illa i propietari de boscos del rodal, va comprar el conjunt als capellans solsonins el mateix any que a Espanya es promulgava la desamortització de Mendizábal. El senyor notari va comprar en el moment oportú i devia fer-ho a bon preu. Ai, els notaris!

La canònica va ser declarada monument històric «classé» (1904). Finalment, esdevingué patrimoni públic sota la cura del Departament dels Pirineus Orientals (1956). A hores d'ara es registren quasi 33.000 visites a l’any.

Jean Raynal succeí Louis Mallais com a conservador del monument. Prosseguí la tasca iniciada de restitució d’elements dispersats alhora que esdevingué animador de les Diades de Serrabona, orientades a la revalorització del patrimoni.

Actualment, Olivier Poisson és reconegut com l’historiador de l’art de Serrabona. En vida també ho va ser Marcel Durliat. Que no hagi desaparegut la tribuna és un fet increïble. Irremeiablement, l’espoliació del patrimoni nord-català va ser de gran abast: «Tothom sap que durant el segle dinou i, encara, la primera meitat del nostre segle un cert nombre dels monuments del Rosselló i de les altres comarques de la Catalunya nord-pirinenca van ésser trossejats, els claustres desmuntats i venuts, els capitells exiliats, uns en Ile-de-France, altres en Amèrica, i, fins i tot, al museu del Louvre».[Poisson 1976:20].

Malgrat tot, la situació va comportar determinades conseqüències taumatúrgiques: « A Sant Miquel de Cuixà, en descobrir als deu anys que la meitat del claustre s’havia venut a un museu de Nova York, va néixer el meu catalanisme, espontàniament, sense cap lectura o conversa prèvies. Em va indignar aquesta violació legal. Permetrien els francesos que una torre de Notre Dame de París decorés un parc de Chicago? ».[Bezsonoff 2015:100].


L’home que mima les plantes

Mentre els companys fotògrafs van fent, m’avanço i surto a fora. Passejo pel petit jardí botànic construït amb parterres d’herbes boscanes (trèvol pudent, lleteresa, farigola, albellatge, lladern mitjà, ...). En un cap de l’esplanada veig que hi ha un pedró. M’hi acosto. A la part superior, una figura de Notre Dame de France ocupa el fons d'una petita cofurna protegida per una reixa. Quel détail! Algú va tenir la pensada d’utilitzar la mare de Déu per marcar territori i exorcitzar la catalanitat?

Segueixo cap a la banda boscana habilitada com àrea de pícnic. A la font trobo el jardiner que està omplint una regadora. El felicito pel gust i netedat que exhala l’entorn. Jacques Munoz (Muñoz) va néixer i viu a Oleta: «Oleta entre dos rius, / amb un ull que plora / i l’altre que riu». [Cerdà 1988:61]. El pare havia nascut a Montagut (Garrotxa) i la mare a Millars. L’avi patern era exiliat.

Fa deu anys que treballa a Serrabona. Abans n’havia estat vint-i-tres als vivers de Sant Feliu d’Amunt. El planter departamental té una extensió de seixanta mil metres quadrats destinats a proveir plantes i arbustos per embellir els municipis. Sant Feliu d’Amunt té una situació estratègica (el travessen set carreteres) i una hidrologia privilegiada. Josep Pla ja va advertir que: «La riquesa del Rosselló és l’aigua que ordenadament escampa, i si és un rodal tan ric i tan complet és perquè el Canigó és una font que raja sense parar». [Pla 2004:585].

Parlem del Dr. René Marquès, batlle estat de Sant Llorenç de la Salanca i president del Consell General. Era un bon amfitrió. Els hostes del quai Sadi Carnot sempre eren convidats a una copa de vi de Banyuls, blanc de Cotlliure o muscat de Ribesaltes. En aquell temps el departament va treure l’eslògan Pyrénées-Orientales: L’accent Catalan de la république française. Anaven a remolc del Perpignan La Catalane que va popularitzar Jean-Paul Alduy.




L'àbsis de Santa Maria, penjat sobre el barranc. © Joan Biarnés, 2017.





Joan Daniel Bezsonoff fixa l’espai: «els Aspres són els primers contraforts del Canigó, que separen Tuïr de Ceret i davallen fins a Nils. Pollestres i Cànoes ja no en formen part, mentre que Nils i Pontellà en constitueixen els confins orientals». [Bezsonoff 2015:114].

Pere Vidal va dir que Serrabona era un «miserable hameau». El seu quadre dels Aspres podria passar per una còpia de Las Hurdes hispàniques: «Les rares habitants de la vallée ont des moeurs douces et des goùts simples. Ils sont pauvres, mais ils sont heureux. Dans ce pays reculé, triste et silencieux, il n'est pas rare d'entendre les Montanyas regaladas, le Pardal et les Goigs dels Ous. Aux jours de festa major ou fête locale, on banquète solidement, comme pour compenser les privations du reste de l'année». Ara bé, en el podi artístic prioritzà aquest ordre: el claustre d’Elna, l’església de Costoja i la canònica de Serrabona. [Vidal 1899:227-228].

El despoblament multisecular s’agreujà per la progressiva pèrdua de valor de l’economia forestal. Pel que fa a Serrabona, els fogatges anoten el nombre d’habitatges següents: sis el 1378; nou el 1497; quatre el 1553 (dos de capellans i dos de laics). La Col·lecta de Perpinyà identifica els del s. XV: lo Sacristà, Miquel Dotra, Jaume Aroles, Johan Robert, Pomareda, Francí Vilar del Munt, Pancet Pla de Sant Ponç de Candell, An Brunet de Candell i Miquel Patau. Censos més propers han registrat 73 hab. (1751) i 145 hab. (1806).

S’ha passat dels 20 hab/km2 de finals del s. XVIII als 2/3 actuals. Els masos de Serrabona han anat desapareixent i han arrossegat els bosquetans, carboners i pastors de ramats de cabres i fedes (ovelles). L’abandó ha propiciat la descurança del medi i -conseqüentment- la proliferació d’incendis que han reduït a cendra hectàrees de forest.

L’adversitat va ser la palanca que va moure un sentiment popular que prengué forma l’any 1976 (el mes de juliol cremaren 6.600 ha.) amb la constitució de l’Associació de l’Aspre al qual s’hi adherí l’elnenc Roger Grau amb convicció: «El procés d’aquest moviment el veig ben clar en el meu esperit. L’Aspre, el bell i formós Aspre és una terra nostra. De la seva mort serem nosaltres els qui en patirem més el dany i en portarem més el dol. Doncs, sem nosaltres els qui devem, els primers i amb més acudit, emprendre el treball de resurrecció i de salvaguarda». [Grau 1976:18].

La mestra i escriptora Adriana Cazeilles, defensora de les arrels culturals i el paisatge dels Aspres, cobejà aquest propòsit de futur: «Em resta expressar un desig per l'avenir. Que per les festes del mil·lenari de Serrabona, l'any 2082, quedin prou habitants a Catalunya per a dir als «fantasmes» de l'any 1082 baixats del cel per escoltar-los: «Sem» i serem gent catalana. I volem viure en pau». [Cazeilles 1982:12].

Havíem arribat puntuals a l’hora d’obertura (10 h.). Sense adornar-nos-en era migdia. A aquelles latituds vol dir que anem tard i només podrem visitar exteriors. Cap millor comiat que el del poeta: «Adéu-siau, eterna Serrabona».



Façana barroca de l'església de Sant Esteve del Pedreguet (Illa). 
© Joan Biarnés, 2017.




Illa del Riberal

Refem el camí fins Bulaternera i després anem a Illa (en francès, Ille-sur-Têt). La població (5.728 hab.) ens rep amb rotondes vegetals i un reguitzell de jardineres vistoses a les voreres de les places i carrers principals. També hi ha testos suspesos als fanals de l’enllumenat. Les decoracions es caracteritzen per la combinació elegant de varietats. Un senyal informa de l’adscripció al moviment d’art floral Villes et Villages Fleuris (amb dues flors). Penso en Sant Gregori que recentment s’ha apuntat a l’agrupament de Viles Florides amb un curriculum de tres (1,2,3) testos florits que s’exhibeixen al començament de l’avinguda de Girona. No hi falta el rètol acreditatiu a la rotonda principal que ostenta una escultura tremenda que podria servir de túmul en un futurible panteó de la beautiful people veïnal. Un llustre (més) al servei del màrqueting i els preus (desorbitats) del mercat immobiliari (local).

El dimecres és el dia del mercat d’Illa; trobar una plaça d’aparcament lliure és una feinada. Per orientar-nos, pregunto a un vianant què hem de fer per anar a l’església parroquial. L’home me diu que és ateu i que per això no m’ho indicarà. És ben bé que cadascú per on l’enfila. La qüestió és que -sense saber com- anem a parar a l’aparcament que hi ha fora muralla al costat del safareig, el portal i la font de la Vila.

Resseguim el pany de cellera i acabem davant mateix de l’església de Sant Esteve del Pedreguet: «La façana severa d'un granit ben aparellat, gris blau i ple de raigs segons el dia, erigeix bles de pedres damunt el seu entaulament. S'il·lumina d'un portal de marbre rosa amb brancals de balustre. El conjunt és monumental" [Pons 1991:39].

En Joan i en Miquel s’endinsen pel carrer dels carmelites per anar fins l’Hospici. En Josep Maria i jo optem per la recollida i refinada plaça de la Palma (del Ram), centrada per una treballada i rica creu de terme de marbre gris (s. XIV). J.S. Pons hi rep homenatge en un angle agraciat amb una font i una làpida esculpida. L’ideòleg devia recordar vivament el poema que el poeta va dedicar a la font de Montoriol:« Voldria l’oir sempre, el degotall, / i refrescar la mà en l’aigua gelada. / Una font tan petita, i tant que diu! / Quin exemple més net per a un poeta / de la fidelitat al lloc nadiu / i de contentament i pau secreta! ».[Pons 1990:153]. En canvi, figura inscrita la tercera estrofa: «Quin raig més prim per refilar el seu cant! / Vindràs a seure una mica a la vora, / i ja veuràs com te va penetrant / d’una tendra bondat inspiradora».

Illa és terra d’arts i lletres. J.S. Pons considerava que mossèn Josep Bonafont, el rector, era el millor poeta del Rosselló. Per Josep Pla ho era Pons (que el va incorporar als seus Homenots). Dit això, permeteu-me una opinió no autoritzada: m’interessa més la poesia de Simona Gay, la germana petita de Josep Sebastià. Dona i folklorista d’empenta, també va ser la primera nord catalana que va escriure en la seva llengua.

Finalment, els quatre excursionistes ens trobem al peu de la Torre de l’Alexis. Sobta el carrer de la muralla amb un seguit de cases petites encastades a la paret de defensa. Anant cap al cotxe passem davant d’una casa familiar que té el garatge obert i dins hi ha una taula ben parada amb trumfes joves, cebes morades (de Toluges), albergínies, mongeta tendre, enciams, cogombres i tomàquets. Al mig hi ha un esquellerinc i el faig dringar igual que feia amb la campaneta quan era escolà de Santa Eugènia de Vila-romà. A manca de picarol, hauríem proferit la jaculatòria «Oh Maria?».

Mme. Montoya ens atén amb simpatia i un desimbolt rossellonès. Els productes són excedents de l’horta familiar. Compro patates i cebes per fer-ne una truita per sopar. En Miquel tria mongeta verda. No ens adonem que en Joan i en Josep Maria retraten l’escenari. Amb els fotògrafs, si bades ja has begut oli.

Corre la brama que els millors préssecs del Riberal són els d’Illa i Corbera. Pregunto a Mme. Montoya com és que no té fruita per vendre. Diu que ja els han abastat tots. Llàstima. Penso en la plantació que Francis Baills i la Ivona tenen a Corbera i que a hores d’ara mena el seu fill Pierre. En Francis és originari de Morellàs i ella d’Estagell.

El pare de l’Ivona era en Pere Sureda Costa, nascut a Can Corretja (avui Mas Font) del Raval de Sant Gregori. Maria Alsina, la muller, era filla de Can Tarrés de Bescanó. Va fugir a França per no anar a la guerra del Rif. Les guerres colonials espanyoles sempre varen ser carnisseries comanades per un exèrcit incompetent posat al servei dels interessos de l’oligarquia madrilenya. Fill d’una nissaga de picapedrers, va explotar una mina de pedra calcària a cel obert i una planta de tractament al peu de la carretera D 117, entre Cases de Pena i Estagell. En Josep, el meu sogre, sempre s’hi referí com en Peric; la Quimeta, amb un admiratiu i efusiu «oncle de França».

A la sortida d’Illa, ullem d’esquitllentes l’exhibicionisme geològic de les Orgues (no els Orgues).




Font de Josep Sebastià Pons a la plaça de la Palma d'Illa. © Josep M. Borrat, 2017.



Dinem a Can Pau de Cantallops. Menú diari plausible. El vi de la casa és un jesuític Costers del Segre; l’aigua, del Montseny. Penso en Can Ribas de Sant Gregori on el vi de la casa és de la vall del Cinca i l’aigua de l’Empordà.

Hi ha restauradors que semblen no tenir sensibilitat pel terrer. Deuen creure que de Km. 0 només n’hi ha un i és a la «puerta del Sol» de Madrid. Just davant de l’edifici de l'antiga «Dirección General de Seguridad» on varen torturar el president Lluís Companys i tants antifeixistes.

A Can Pau i a Can Ribas podrien servir vi de l’Empordà; i les aigues de les Creus («l’aigua de l’Empordà») i Sant Aniol, respectivament. Tan difícil és?

Això em fa recordar el president d’un organisme de promoció turística de les terres de Girona que per dinar bevia únicament Priorat. Exactament, Llicorella. Malgrat això, no es va ruboritzar quan va subscriure la Declaració d’Empúries sobre la Denominació d’Origen Empordà (2009). Al discurs va fer constar «el compromís de la institució amb el territori i també els productes de la terra». El ministre d’Informació i Turisme, Alfredo Sánchez Bella, no l’hauria atrapat.

Al marxar ens adonem que a la rocalla de l’aparcament hi ha una capelleta amb una làpida que conté la llegenda: «Reina del Cel. Salut dels Malalts». A dins es troba una imatge de la mare de Déu i de santa Bernadeta Sobirós. La pastoreta gascona s’adorna amb la inscripció «descendent del poble de Cantallops». Carai! Ho hauré de comentar a l’amic Àngel Rodríguez Vilagran, periodista i expert hagiògraf.

Als Aspres d’Empordà acabem la sortida als Aspres del Rosselló. Certament, tenim tirada cap a la Catalunya àrtica, que diu Joan Daniel Bezsonoff.



Entremaliat encastat en un carrer d'Illa.
© Miquel Bohigas, 2017.





*«S'usa tant el topònim Aspre en singular com en plural, Aspres, com passa amb l'Albera i les Alberes, tot i que en aquest cas, el plural es deu avui a la francesització»[Peytaví 2010:27].



BIBLIOGRAFIA


ANGLADA, MARIA ÀNGELS. Poesia completa. Vitel·la. Bellcaire d’Empordà, 2009.

BEZSONOFF, JOAN DANIEL. Guia sentimental de Perpinyà. Pòrtic. Barcelona, 2015.

CATALÒNIA RELIGIOSA. Ed. Claret. Barcelona, 1991.

CATALUNYA ROMÀNICA. El Rosselló. Vol. XIV. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1993.

CAZEILLES, ADRIANA. «Serrabona: símbol d’un retrobament». Avui, 9 de maig del 1982.

CERDÀ, JORDI PERE. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1988.

DELFONT, JULES. «Corrigudes rosselloneses». La Creu del Montseny, núm. 5. Barcelona, 16 d’abril de 1899.

FEBRÉS, XAVIER. A tres quarts d’hora de Perpinyà. Eds. 62. Barcelona, 2006.

GAY, SIMONA. Obra Poètica, a cura de Miquela Valls. Columna. Barcelona, 1992.

GRAU, R. «Sobre l’Aspre». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

GUITER, ENRIC. «Aspres» a Pere Verdaguer, Lectures escollides rosselloneses. Barcino. Barcelona, 1979.

PEYTAVÍ DEIXONA, JOAN. Antroponímia, poblament i immigració a la Catalunya moderna. L’exemple dels comtats de Rosselló i Cerdanya (segles XVI-XVIII). Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2010.

PLA, JOSEP. Viatge a la Catalunya Vella. Destino. Barcelona, 2004.

PLADEVALL, ANTONI. Els monestirs catalans. Destino. Barcelona, 1968.

POISSON, OLIVIER. «Un lleó de Serrabona torna d’exili». Sant Joan i Barres, núm. 65, tardor 1976.

PONS, JOSEP SEBASTIÀ. Poesia completa. Columna. Barcelona, 1990; Prosa completa. Columna. Barcelona, 1991.

SUSANNA, ÀLEX. Filtracions. Proa. Barcelona, 2016.

VIDAL, PIERRE. Guide historique et pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales. Alte & Fau, editeurs. Perpignan, 1899.

ZARAGOZA PASCUAL, ERNESTO. Catàleg dels monestirs catalans. Scripta et documenta: 55. Abadia de Montserrat, 1997.