dijous, 25 de maig del 2017

Vides a la cua






Edifici de Consultes Externes de l'Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta (ICS).




Pavelló de consultes externes de l’Hospital Trueta. A l'arribar, rebo una  impressió d'educada naturalitat. Davant l’automatisme de la tarja sanitària un zelador orienta els malalts. Se m’adreça i diu: - El reconec. Vostè va a la piscina de Can Gibert del Pla. M’excuso; allà me trec les ulleres i hi ha fisonomies que no distingeixo. L’home, amable i somrient, em fa saber que haig de pujar al pis.
La sala d’espera és molt gran; hi ha gabinets mèdics de totes les especialitats. Mentre espero el torn de reumatologia prenc seient en un banc. Tinc al costat una senyora gran. Encetem la conversa en veu baixa davant la cridòria i xivarri que protagonitzen quatre dones al banc de darrera. Sobre això li comento l’anècdota que -reiteradament- protagonitzava el Dr. Josep Robau al consultori del carrer Molins de Palamós. Quan la sala d’espera es convertia en una mena d'escandalós mercat de Calaf, sortia del despatx i s’adreçava així a la concurrència: -Veig que esteu tots bons. Me’n vaig. Adéu-siau!
La senyora m’explica que ha estat ingressada a l’Hospital de Palamos, viu a Torroella de Montgrí i és filla de Beas de Segura. Aprofitem per parlar del poble i les belleses de la província de Jaén. Esmenta Linares. Recorda que enguany en fa setanta que Manolete va morir en aquella plaça de braus. És una entusiasta de la tauromàquia. Comentem el programa «Tendido Cero» i la plasticitat de les gravacions. Ens acomiadem quan la criden del despatx de l’anestesista.
Arriba apressat un home de trenta i escaig d’anys. Me pregunta com està la tanda i li dic que depèn; allà hi ha tres consultes a l’abast. Té hora amb el metge del son. Fem petar la xerrada.
És sud-americà, viu a Girona i té la base laboral a Vilamalla. Xofer d’un camió frigorífic de vint-i-cinc tones. Comença la jornada a les tres del matí. Transporta aliments congelats; especialment, pa. La ruta diària: Vilamalla-Mercabarna-Lleida-Castellgalí-Vilamalla. Catorze hores. Més de sis-cents quilòmetres. Lliura el cap de setmana. Explica que amb la vida que porta no dorm bé.

Li pregunto si a casa seva el coneixen. Viu separat i té un fill adolescent. Ha tingut que renunciar a la seva custòdia per la feina. Es comuniquen pel telèfon mòbil. 

Avisen el meu nom i m'acomiado. Li desitjo sort. 
Penso en les dificultats de tants treballadors. Ells també són artífexs del creixement macroeconòmic i malgrat això a la Reunió Anual del Cercle d'Economia ningú en farà esment.