 |
Aquarel·la de Jules Formigé (1879-1960).
Ministère de la Culture (France). Médiathèque de l'Architecture et du Patrimoine. |
El Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se
bada.
Fragment del Cant II: Flor de neu,1886.
A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
-gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
també a França!
Signat a Vernet el 26 d'agost de
1923.
Publicat pòstumament a Pont Blau,
núm. 26, Mèxic D.F., desembre de 1954.
 |
| Abadia de Sant Martí del Canigó. © Miquel Bohigas, 2017. |
Tot
és camí
Amb
Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Josep Maria Borrat, a mitjans juliol vàrem pujar
a Sant Martí del Canigó, un dels monestirs més significatius de Catalunya.
A
Perpinyà enllaçàrem amb la N116. Després de passar el coll de Bula Terranera, a
l’estret de Rodés vàrem veure el senyal informatiu: deixàvem enrere la plana
del Rosselló per endinsar-nos al Conflent.
A
Rià la carretera passa pel mig del poble on cada dia hi transiten prop de vint
mil vehicles. Qualsevol reclam té el ressò assegurat.
D’antuvi,
sota el rètol indicatiu de la comuna (Rià i Cirac, 1.309 hab.) n’hi ha un altre
amb la inscripció Pays Catalan. Aquesta és la marca comercial del sindicat de
turisme dels Pirineus Orientals que ara té un nou significat: rebutjar el canvi
de nom de la regió que ha passat de ser Llenguadoc-Rosselló a Occitània. El
capteniment republicà contra les reivindicacions del país resta immutable. Recordem la manca absoluta de complicitat del barceloní Manuel Valls quan va ser primer
ministre de França. A vegades -fins i tot- apareixen personatges sinistres com el
batlle de Montpeller, Georges Frêche, que en una aula universitària va
proclamar: «-Les Catalans me font chier». Literalment, els catalans em fan
cagar. El Galinsoga francès.
La
sorpresa va aparèixer, però, al bell mig de la travessa del vilatge: una pancarta
en llengua catalana i una altre en francès ens feien saber que la localitat era
el bressol de Catalunya. Fins llavors estàvem convençuts que l’honor era
exclusiu i pertanyia a la comtal vila de Ripoll.
L’eslògan
propagandístic igualment comporta una doble lectura: posar en valor la llegendària naixença
de Guifré d’Arrià (Cirà), pare de Guifré el Pilós; i protestar pel desdeny a la
gent i el repudi a la història que va perpetrar l’assemblea regional.
 |
Senyalització regional i municipal; l'oficial i la real. La Mairie de Rià i Cirac deixa clar que el vilatge és català: fins arribar a Occitània el camí és molt llarg. Fotografies: ROPM i comuna de Rià i Cirac.
|
Vers
els cims
A
l’arribar a Vilafranca de Conflent –congost del Saorra, el Vernet i la Tet-
deixàrem la carretera que mena a Cerdanya per prendre la D116, que passa per
Cornellà de Conflent, Vernet i acaba a Castell de Vernet (133 hab.), ja dins el
Parc Natural Regional del Pirineu Català. El domicili de M. Cases –a tocar de
l’església- hostatjà Verdaguer en les seves recerques excursionistes (1877-1901).
Per
arribar al monestir hi ha dues opcions: trescar dos quilòmetres amb un desnivell
de tres-cents metres o fer-ho dalt d’un Land Rover d’una de les companyies
autoritzades. En previsió, havíem fet la reserva.
La pista té l’amplada de carro. Precisament, l’Institut Jean Vigo de Perpinyà conserva
la pel·lícula d’una ascensió automobilística dels anys trenta (s. XX) on es
constata que el traçat és el mateix i l’únic canvi és que el sòl ja no és
terrer sinó de ciment. Sobta, però, el contrast paisatgístic entre abans i ara; llavors pelat i avui amb una frondositat vegetal exuberant. El pas de la
silvicultura i l’explotació del bosc a l’abandó forestal.
Mentre
dura l’ascensió els comentaris són continuats sobre la dificultat del trajecte,
la perícia del conductor i l’admiració pels excursionistes valents que transiten
els corriols. Els castanyers ombregen l’ascens; n’hi ha que són
gegantins.
En
un revolt a l’esquerra ullem la capella de Sant Martí Vell. Des de la sortida a
l’arribada hi ha tres temples dedicats al bisbe de Tours. El seu culte fou molt
popular i estès. Entre giragonses perilloses i precipicis de vertigen em ve a la memòria el best-seller
del Pare Claret: Camí dret i segur per arribar al cel.
Vaig
rememorar la vegada que no m'espantà la pujada per les dreceres ben fressades amb el meu fill
Aniol a collibè. Hi havia molts esquirols i l’Aina va trobar una salamandra en
un bassal. Entre altres (moltes) parades celebràrem trobar la font del Comte i
després la font de Mn. Cinto, decorada amb un bronze de Gustau Violet: «Font
viva i votiva / als claríssims cantor i restaurador de Sant Martí de Canigó, /
los hi dedica en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, Figueres, cor de l’Empordà
/ XXIV de juliol MVCCCCXXXII». La data en què la campana Martina tritllejà de
nou al vell monestir.
 |
El Banc d'Espanya edità un bitllet dedicat a Jacint Verdaguer i el Canigó.
No varen estar al cas, però, a l'hora d'il·lustrar la muntanya: varen optar per una panoràmica presa en territori de la República Francesa. El poble és Vernet. La imatge de Verdaguer és treta d'una fotografía del gironí Heribert Mariezcurrena Congost. El fautor de l'operació va ser Joan Amils i Pla, verdaguerista ripollès*.
|
 |
La vista característica de Vernet que va ser reproduïda en paper moneda espanyol.
Fotografia de la Mairie de Vernet.
|
Els
entorns
El
4x4 ens deixa a costat d’una font que encimbella una figura fosa de sant Miquel
arcàngel.
Oliba,
bisbe d’Elna, va consagrar el monestir en honor de sant Martí, Santa Maria i sant
Miquel arcàngel, en la vigília de Sant Martí del 1009. Tots els cenobis que
professen la Regla de sant Benet estan dedicats a Santa Maria. Sant Martí va
ser servit per monjos benedictins des de la fundació fins la secularització del
segle XVIII. El lloc fa bona la dita sobre la tria dels emplaçaments monàstics:
els benets als cims de les muntanyes, els cistercencs a les valls i els ordes
mendicants a les ciutats. L’establiment va cristianitzar i colonitzar aquella
part del Pirineu.
Els
voltants són abruptes i encinglerats però amables. A Castell de Vernet un cap
de núvol havia deixat anar quatre gotes que comportaren un augment de la
sensació de xafogor. En canvi allà dalt, a 1.065 m d’altitud, la fresca
reportava confort.
Mentre
fèiem temps fins l’hora de la visita guiada –no són possibles les lliures-
aprofitàrem per a passejar i copsar els espadats rocosos que encapçalen la vall
de Cadí. En Miquel trescà fins el mirador elevat que atalaia una bona perspectiva
del conjunt. Abans de l’aparició dels drons aquell era el punt des d’on es feia
la fotografia aèria.
També
vàrem fer el badoc per la botiga on s’expedeixen els bitllets de la visita.
Llavors l’atenia un monjo que va ser rellevant per una laica. L’assortiment és
generós en objectes diversos: records, llibres, teixits, melmelades, vins, begudes
artesanes i músiques. Fan difusió d’un taller d’adoberia artesanal que les
Benaurances tenen al municipi de Cuc (departament del Tarn). Només vénen per
Internet. Potser l’any que ve me regalaré unes sandàlies; l’aniversari serà
rodó.
Me
va sorprendre l’existència d’una discografia de Teresa de Lisieux. També que
s’exposés l’àlbum Vivre d’amour, que aplega poemes de la carmelita musicats per
Pierre-Étienne Albert amb arranjaments de frère Ephraïm (Gerard Croissant); ambdós
factòtums màxims i diaques permanents de les Benaurances fins la separació i
reducció a l’estat laïcal. Més endavant farem referència a les circumstàncies.
Al
sortir, m’assec en un banc i arriba un 4x4 de butxaca conduït per una monja.
Obre la porta de darrera i tragina paquets cap a un magatzem annex. Sense dir
res, quatre homes madurs s’acosten al vehicle i desembalen més caixes. Una
senyora que seu al meu costat me comenta que aquest gest espontani a Barcelona
és impensable.
 |
| Espai exterior d'accés públic. © Joan Biarnés, 2017. |
 |
| Galeria superior del claustre (d'accés prohibit a les visites). © Joan Biarnés, 2017. |
La
visita guiada
Formem
un grup de més de vint persones. Una guia jove ens dona la benvinguda i comença
la narració de l’itinerari que transcorre pel claustre, la cripta i l’església
abacial.
El
conjunt va ser fundat a l’entorn de l’any 1000 per Guifred II de Cerdanya,
germà d’Oliba. Tanmateix, l’abat dels monestirs senyers de la Catalunya Vella
també hi prestà el seu impuls. El comte s’hi va retirar els darrers anys de la
seva vida i hi és enterrat amb la seva muller.
Una
monja segueix en silenci i prenent notes. Quelcom que es repeteix en el grup
que ens seguirà. Les germanes es preparen per assumir la tasca o han arribat de
fora i aprofiten per conèixer el lloc?
 |
| Capitell amb una iconografia de quatre lleons rampants i alats, s. XIII. © Josep M. Borrat, 2017. |
 |
| L'església inferior -d'una absoluta contudència pètria- és de tres naus amb un sostre de volta de canó de mig punt. © Josep M. Borrat, 2017. |
El
claustre actual pren la forma d’un quadrilàter irregular a dos nivells. La
única galeria s’orienta al sud i queda enfonsada. Columnes i capitells han
sobreviscut els efectes de la natura, l’abandó i la incúria: el terratrèmol de
1428 (6,5 graus a l’escala de Richter amb epicentre a Camprodon), l’exclaustració i els efectes devastadors de la Revolució Francesa. S’ha reconstruït idealment
una ala claustral amb els pocs elements arquitectònics recuperats. Sant Martí esdevingué una pedrera apte per a la
requisa. Presideix la galeria una escultura d’Oliba d’autor desconegut. Res a
veure amb les emblemàtiques de Manuel Cusachs a Montserrat, Domènec Fita a Vic
i Francesc Fajula a Ripoll.
La
cripta i l’església, aguantaren els embats i ofereixen la sobrietat del romànic
pirinenc. El campanar és de gust llombard. Sens ha advertit que dins el temple
no són permeses les fotografies. Un monjo ret adoració a l’eucaristia que
s’exposa en una custòdia de fina orfebreria. Els canelobres han estat
substituïts per la Memorà ritual del judaisme. Detall litúrgic que dóna pistes
sobre el sincretisme que caracteritza la comunitat.
Sant Galderic, patró dels pagesos – també del Rosselló, Conflent i Vallespir-, és
recordat amb una figura que omple un gran fornícula a la paret esquerra de la
nau. Jaume Gabarró, monjo de Solius, li va dedicar la lletra d’uns goigs. D’antuvi, també
s’exposava un reliquiari que es va portar a la catedral de Perpinyà quan
s’abandonà la vida regular a la muntanya. L’any 2008 en foren restituïts uns
fragments i s’emplaçà la imatge barroca.
 |
| Monument funerari del bisbe Juli (Jules) de Carsalade du Pont www.stmartinducanigou.org |
A
la dreta -i dins la fossa que ell mateix es va cavar- resta soterrat «el bisbe
dels catalans». Les restes funeràries queden cobertes per un túmul on s’exposa una efígie estatutària -amb mitra i capa pluvial- que podria ser obra de
Gustau Violet. El bisbe Morgades reconstruí el monestir de Ripoll i allà reposa;
Carselade seguirà el mateix patró a Sant Martí. El poeta Josep Sebastià Pons en
una necrològica el va arribar a comparar, però, amb sant Ermengol.
Quan
a poc a poc tothom començà a sortir vaig consignar l’estada al llibre de
visites: «Joan Biarnés, Miquel Bohigas i Carles Sapena, de Sant Gregori, amb
Josep M. Borrat, de l’Estartit, hem vingut a retre visita i homenatge a aquesta
casa pairal. Ho fem manllevant els versos del poeta: Lo que un
segle bastí l’altre ho aterra,/ mes resta sempre el monument de Déu;/ i la
tempesta, el torb, l’odi i la guerra/ al Canigó no el tiraran a terra,/ no
esbrancaran l’altívol Pirineu. 19 de juliol de 2017».
El gascó Juli de Carsalade du Pont (Cimòrra, 1847-
Perpinyà, 1932), va ser bisbe de Perpinyà del tombant de segle fins a la mort. Només
arribar al Rosselló, la primera tasca que s’imposà va ser aprendre a parlar i
escriure català alhora que restablí la predicació i el catecisme en la llengua
de la terra. Esdevingué així un precursor de
la inculturació de la fe; quelcom que l’Església institucional no referencià doctrinalment fins el pontificat de Joan Pau II. La catalanitat
del bisbe també s’ha interpretat com una presa de posició enfront la modernitat
i el laïcisme.
Cinc anys abans de ser promogut bisbe, Carsalade va
conèixer casualment Jacint Verdaguer en una llibreria de Barcelona. Llavors havia llegit Canigó en
francès i estava al corrent de l’obra verdagueriana a través de les revistes
literàries de París. La relació s’afermà i esdevingueren amics. Resten
immortalitzats als jardins de la Miranda de Perpinyà.
Amb l’impuls del poeta, Carsalade va emprendre
l’obra de la seva vida: restaurar l’abadia de Sant Martí del Canigó per fer-ne
un estendard de la religiositat popular. Els reptes satisfeien els seus afanys
en tant que bisbe, historiador i arqueòleg. Es confessava «enamorat del
Rosselló i d’eix cantó dels Pirineus» i així ho materialitzà. El capteniment
episcopal també s’explica per la revelació sobrenatural que li va transmetre una
religiosa moribunda.
L’any 1902 serà determinant: el juny mor Verdaguer
i el desembre el monestir aixoplugà els Jocs Florals que havien estat prohibits
a Barcelona. La nombrosa concurrència va provocar un sotrac polític que arribà
fins a les Corts de Madrid i comportà l’animadversió governamental. La millor
publicitat que podia rebre Sant Martí del Canigó li varen proporcionar els seus
detractors.
Com a gest d’agraïment, Francesc Matheu, president
del consistori literari, va concebre la restitució de la campana Martina a
l’abadia canigoguenca. La Revolució Francesa comportà l’espoliació del cenobi i
aquella nola -fosa el 1484- va anar a parar a Figueres on va ser comprada amb
destí al santuari de la Mare de Déu del Tura d’Olot. Varen ser moltes les
dificultats i vicissituds que impediren la consecució en el decurs dels anys. Cal
anotar també l’oposició de certa sagristanesca però comptà amb el decidit
suport de fra Basili de Rubí, caputxí i historiador de caràcter.
Finalment, però, el bisbe Juli va celebrar el seu
85è aniversari amb el millor regal que podia rebre: la Martina. El nou temps
polític instaurat per la Segona República Espanyola i les intervencions de Claudi
Ametlla, governador de Girona, i Miquel Santaló, diputat a Corts, varen materialitzar
un propòsit entrebancat durant trenta anys. Allò que havien impedit catòlics,
apostòlics i romans varen materialitzar-ho republicans que havien aprovat una
constitució que declarava l’Estat aconfessional i reconeixia com a drets
fonamentals el matrimoni civil i el divorci. El prelat ho va tenir clar: « - Una revolució ens la prengué; una revolució ens la torna. ¡Alabat sigui
Déu!».
La comissió de lliurament estava formada, entre
d’altres, per Joan de Garganta, alcalde d’Olot, Miquel Santaló, els germans Darius
i Carles Rahola, el diputat Laureà Dalmau, Ramon Sanllehí i Rafel Cardina,
redactor de l’Autonomista (pseudònim de Rafel Sot-Delclós), que gaudia de la
confiança més íntima del prelat; pels seus mèrits de propagandista va ser
designat Paborde Majoral de l’abadia del Canigó. Carsalade va agrair el gest
manllevant la lletra de La Santa Espina d’Àngel Guimerà: «Sapigueu tots els
catalans que, en volar de Nostra Dona del Tura a son estatge de Sant Martí del
Canigó, la campana no surt de Catalunya; al Rosselló, també som i serem gent
catalana».
Darius Rahola que tan contribuí des de les pàgines
de l’Autonomista va confessar públicament: «– Estic emocionat –deia-. Amb un
bisbe així no sé com m’ho faria per a ésser anticlerical. Sort que allà no n’hi
ha que siguin així».
La Martina repicà de nou al campanar de Sant Martí
del Canigó. Com a deure de gratitud, Carsalade va donar el calze de la seva missa
nova al santuari del Tura. El Dr. Joaquim Danés el salvaguardà l’any 1936.
A la mort del prelat les manifestacions de dol es
varen transmetre de cap a cap del país. La premsa barcelonina se’n feu ressò i
també la de les ciutats com Girona o Vic.
A hores d’ara, al cloquer de Sant Esteve d’Olot hi penja
una campana forana: és de Narbona i data
del segle XIV.
 |
| Pau Casals en el decurs de l'homenatge que va rebre de la colònia d'exiliats a Prada l'any 1942. Fotografia de Jean Ribière. |
La sardana de l’exili
El mestre Pau Casals va viure el primer exili a
Prada, vila veïna de les abadies de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del
Canigó, escenaris de l’elegia verdagueriana Los dos campanars: «Doncs ¿què heu
fet, superbes abadies, / Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel, / i tu, decrèpit
Sant Martí, que omplies / aqueixes valls de salms i melodies, / la terra
d’àngels i de sants lo cel?».
A Prada també s’hi exilià Pompeu Fabra que hi va romandre deu anys i allà li va arribar la mort. La seva tomba és tan simbòlica pels catalans com la d'Antonio Machado (a Cotlliure) pels espanyols. He pensat en Fabra tot just fa una estona. A la ràdio han
informat que l’Advocacia de l’Estat espanyol s’oposa a que la Generalitat
Valenciana s’adreci en català a la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear.
Afirma que la llengua cooficial només regeix dins els límits de l’autonomia i per
això justifica que les relacions interinstitucionals s’hagin de fer
imperativament en castellà. La raó (!?) d’Estat nega el sentit comú, la filologia
i la sociolingüística. Coneixerem un Estat de la raó?
Al Conflent, Pau Casals va composar l'oratori El Pessebre i també la sardana Sant Martí del Canigó, de la qual el seu germà Enric en va fer una versió per a orquestra de violoncels. També n'hi ha d'instrumentals per a guitarra o piano, entre d'altres. La particel·la es fa ressò
del diàleg entre els campanars de Sant Martí i Sant Miquel.
El mestre també és l'autor de la música del Misteri de Sant Pere Urseol (o de Sant Miquel de Cuixà) de Josep Sebastià Pons. La dramatúrgia es va estrenar al claustre de Cuixà dins el Festival de Prada (1952).
El mestre també és l'autor de la música del Misteri de Sant Pere Urseol (o de Sant Miquel de Cuixà) de Josep Sebastià Pons. La dramatúrgia es va estrenar al claustre de Cuixà dins el Festival de Prada (1952).
 |
| El P. Bernard de Chabannes treballant a l'aeri que enllaça Castell de Vernet amb l'abadia. www.stmartinducanigou.org |
La Comunitat de les Benaurances
Els primers monjos de Sant Martí eren de Cuixà. L'abaciologi l’encapçala l’electe Esclua (s. XI) i el tanca el
comendatari Jean-Marie Grumet de Montpié (s. XVIII). Tanmateix, dom Bernard de
Chabannes, monjo de Sant Benet d’en Calcat (departament de Tarn), va tenir cura
del monestir de 1952 fins a 1982 quan va retirar-se per motius d’edat. Va ser el
continuador -en solitari- de la tasca rehabilitadora del bisbe Carsalade.
Compaginà el treball manual amb la redacció de textos de catequètica
sagramental. L’aeri per càrrega que va instal·lar continua en
servei.
 |
Monja de la Comunitat de les Benaurances al claustre de Sant Martí del Canigó.
© Miquel Bohigas, 2017.
|
L’arquebisbe Jean Chabbert, bisbe de Perpinyà-Elna,
l’any 1988 confià la custòdia i cura a la família espiritual del Lleó de Judà i
l’Anyell Immolat, que amb posterioritat passà a dir-se Comunitat de les Benaurances.
Fundada el 1973, a hores d’ara compta amb 737
membres que habiten 52 cases en 28 països. S’inscriu en el corrent dels nous
moviments carismàtics que es caracteritzen pel seu integrisme, definició ambigua,
control canònic tou i una economia sanejada. Les associacions contra sectes denuncien sovint les derives punibles i la comissió d’il·lícits penals per part
de dirigents i membres d’aquestes organitzacions confessionals. L’afer de les Benaurances esclatà abans que el dels Legionarios de Cristo.
|
Davant l’escàndol –no abans- la Jerarquia imposà un
comissari pontifici amb la missió de fer endreça. Malgrat la tatxa, les Benaurances no es dissolen. Els Legionarios de Cristo, tampoc. L’estatus eclesiàstic
es rebaixà passant del reconeixement pontifici al diocesà i es remogué el responsable
eclesiàstic: la tutela passà de l’arquebisbe d’Albi a l'arquebisbe de Tolosa de Llenguadoc.
L’episcopat no assumí responsabilitats ni demanà perdó a les víctimes.
Ara mateix, a Sant Martí del Canigó hi ha una
responsable, set germanes, dos religiosos preveres, un religiós germà i tres
laiques. Un matrimoni resideix a Castell encara que al servei del monestir.
Els adéus
Acabada
la visita el xofer ja ens esperava per baixar a Castell. La davallada la vàrem
fer amb la companyia d’una família castellana. Pare, mare i filla de Palència. Els sorprèn que coneguem la
ciutat més arbrada de la península Ibèrica i el romànic que atresora el nord de
la província. Fa dos anys que venen de vacances a l’Empordà; primer a Roses i
enguany a Palamós. Els recomanem que no marxin sense visitar Cotlliure. La
senyora ens va assegurar que Sant Martí del Canigó és un lloc energètic
garantit; ho va comprovar amb el seu pèndol. Josep Pla anava encertat: "El Canigó és la força còsmica més important que tenim en el país". (Escrits empordanesos, p. 75).
Ens
acomiadem i tornem a casa. Al vespre rellegiré els poemes que Josefina Pons,
Anton Carrera i Ramon Alabau han dedicat al Conflent i que ens ha descobert
recentment l’amic -i també poeta- Florenci Crivillé, custodi durant anys del
Museu Etnogràfic de Ripoll i del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès.
* Joan Vilamalla Terricabres. «Joan Amils i el bitllet de 500 pessetes dedicat a Verdaguer», Serra d'Or, 738 (2021), p. 23-26. Agraeixo a l'amic Florenci Clivillé la coneixença de l'article i el seu autor.
 |
| Etiqueta del licor de l'abadia. Disseny d'Eugène Ogé (1861-1936). Gallica, Bibliothèque Nationale de France. |
* Joan Vilamalla Terricabres. «Joan Amils i el bitllet de 500 pessetes dedicat a Verdaguer», Serra d'Or, 738 (2021), p. 23-26. Agraeixo a l'amic Florenci Clivillé la coneixença de l'article i el seu autor.
