dissabte, 1 de juliol de 2017

L'Estartit. Cap Castell



La platja de l'Estartit l'agost de 1967.
Al fons s'aprecien els edificis del Cap Castell i l'Hotel Panorama.
Ajuntament de Girona. CRDI (Miquel Morillo).



L’Estartit és el poble més graciosament situat de la Costa Brava,
el lloc més esplèndidament dotat per a transformar-se
en una platja a la moda, temps a venir,
preferida de la societat més diversa.

«Estartit»
a D’ací d’allà, núm. 7,
10 de juliol de 1918


Si bé els pintors que pintaven amb amor es van oblidar
dels àngels negres, els capitosts del país massa sovint
s’han oblidat dels qui fan la temporada, i només
s’han aturat a comptabilitzar percentatges de guanys,
subvencions i la capacitat d’allotjament
dels nostres benvolguts hotelers.

«Les escorrialles de l’estiu (III)»
a Nou Palafrugell, núm. 70,
del 23 d’agost al 6 de setembre de 1996.




Els cambrers del bar de l'Hotel Panorama en ocasió de la visita de directius de l'agència de viatges
Lunn Poly el setembre de 1968. L'Antoni Martínez és el segon de l'esquerra.
Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prats).




Antoni(u) Martínez Martínez, cosí de la meva mare, gestionava com un masover el restaurant Cap Castell; denominació manllevada d’un topònim distintiu del coster del Montgrí.

Els propietaris eren els germans Joan i Peio Payet Oliver de Can Magí de Verges; també tenien interessos en el veí Hotel Panorama on tant l’Antoni com el seu germà petit Joan(itu) s’havien iniciat en l’ofici de la restauració. Orfes de petits, l’Antoni, a cap edat va llogar-se de mosso en una casa de pagès; igual que havien fet -i feien- les seves cosines. No ha oblidat com arrencava naps -sota el rigor del fred i les tramuntanes- per acabar el dia dormint en una pallissa.

L’Hotel Panorama era el vaixell insígnia de la industrialització turística local: el trànsit dels hotels petits a la penetració dels operadors turístics. Panorama Holidays comercialitzava els paquets vacacionals alhora que participava en un terç del capital de la societat titular de l’equipament, que tenia una capacitat de 450 places. Els vols xàrter varen operar a l’aeroport de la Llavanera-Perpinyà i al de Girona-Costa Brava quan es va inaugurar (1967).

L’Antoni ens va contractar als meus pares i a mi per a la temporada de 1973. Ells a la cuina i jo a la barra.

L’experiència de la mare venia de joveneta a Can Buxó de Flaçà i ja adulta a l’Hotel Falet de Sant Antoni de Calonge i a l’Hotel del Centro de Palamós, que dirigia Conrad Oliu, propietari-cuiner. El meu pare havia treballat al restaurant La Pèrgola de Platja d’Aro portant l’ast. Recordo que el vaig anar a visitar allà tot un dia i vaig compartir els àpats amb la família. Menjaven en una eixida a l’aire lliure darrera la cuina. El tren de Sant Feliu passava a prop; se sentia el seu trontoll i els xiulets gemegosos. Llavors, el lloc quedava isolat, en una mena de terra de ningú, entre el nucli urbà i el Ridaura. El restaurant va acabar integrat al veí Can Jordi especialitzat en cuina garrotxina.


A la dreta i a primera línea de platja l'edifici del Cap Castell; darrera l'Hotel Panorama. Una de les cases que són a tocar de la piscina era on dormia el personal. Arxiu de Josep M. Becerra.



Al Cap Castell la cuina la portava la tia Antònia Martínez, vídua d’Agustín Martínez Serrano, germà de la meva àvia materna. Ell va fer de cap de pont de l’arribada a Rupià del seu cunyat August(o) i els Aznar Martínez, procedents de Puerto Lumbreras (Múrcia).

L’Agustín es va buscar la vida fent de pastor a Albons i després com a negociant de xais. Comprava i conduïa el bestiar fins a l’escorxador de Girona. La meva mare recorda que quan feia beguda a Can Buxó, el ramat parava al carrer. Va morir d’una malaltia pulmonar a l’Hospital de Santa Caterina. La vídua va quedar sense res i amb tres fills per pujar. Les pensions de viduïtat encara trigarien; es varen institucionalitzar l’any 1955. La tia Antònia per anar endavant cuinava per famílies burgeses de la Bisbal i rodalia. Quan es tractava d’un àpat de festa major solia anar-hi dos o tres dies abans, per matar i plomar l’aviram. També cuidava gent gran. Llavors vivia de lloguer a la casa del mestre de Vulpellac.

L’August, tenia el tractament de «chacho», el propi de germà de la mare (la padrina és la «comadre»). Era un home serè, polit i amant de la poesia. Versejava com l’avi Pitu. Treballava a Can Rubau de Verges però els diumenges venia a donar un cop de mà.

La Carol, una jove anglesa, era la parella sentimental de l’Antoni. Els seus ambients de procedència, interessos i estils personals eren d’allò més contrastats. Entre la Carol i la mare de l’Antoni, les diferències s’amplificaven. Sortosament, un dàlmata li feia companyia.

L’oferta de plats era reduïda i pensada per a una clientela popular d’aficionats del Chelsea F.C. Bàsicament se servien sopars a base de llenguado a la meunière, T-bone steak, steak tàrtar i l’inevitable fish and chips. Excepcionalment, paella els festius al migdia per atendre els passavolants del país, llavors titllats com «domingueros».

El celler era proveït per un repartidor de garrafes de vins, licors i destil·lats; combustibles etílics que eren generosament dispensats a les gerres de sangria que eren xumades amb fruïció per un públic entusiasta. Els ingredients del beuratge depenia més de les ampolles que eren a mà que de la inspiració. Recepta, ni una. Tot valia: crema de plàtan, licor 43, Cointreau, cullerades de sucre, Fanta de llimona i vi ferotge. Pobra gent!

També es demanaven combinats: gintònic, cubalibre, lumumba i advocaat amb llimonada. Sovintejaven les invitacions dels clients als cambrers; llavors calia procedir com les comercials de les whiskeri(d)es, terminologia encunyada per Òscar Dalmau a «La Competència».

L’hora màgica era a la caiguda de la tarda, quan ritualment es prenia el te a la terrassa. Aquella quasi cerimònia era atesa amb tots els ets i uts de la tradició. Res de bossetes d’infusions ni succedanis. Les pastes de can Batlle de Torroella eren exquisides. Nosaltres vestíem jupa curta i corbatí de llaç. Així, doncs, un servei «au grand complet».



August(o) Martínez, el chacho.



L’Antoni solia preparar-se per l’embat nocturn fixant la mirada al far de les Medes, paladejant -amb parsimònia- una copa de xerès Fino La Ina i amb la música de fons d’alguna peça de Nat King Cole. Malauradament, en Peio solia aparèixer llavors. Cada setmana venia a endur-se’n el registre dels tiquets de la caixa registradora per passar comptes.

Malgrat la proximitat dels pares només coincidíem a taula. D’altra banda, a la casa propera que allotjava el personal (amos i treballadors), ells tenien l’habitació a la planta baixa i jo al primer pis en un dormitori de lliteres pels nois.

Tenia per companys un cambrer de Vulpellac i un marmitó sevillà. L’empordanès, havia intimat amb una cambrera de pisos del Panorama. Tant, que celebraren Pasqua abans de Rams. Es varen casar de pressa i corrents un matí a primera hora i al migdia ja tornaven a treballar. La celebració va consistir en una xocolatada. L’andalús també anava al darrere d’una xicota del Panorama. Les confidències que es feien eren d’allò més instructives per a un passerell com jo.

Algunes nits quedàvem per sortir. Anàvem als balls amb música en viu que –correlativament- s’oferien a les terrasses i jardins dels hotels: Panorama, Flamingo, Coral, Miramar, Freu,… i en ocasions enfilàvem el camí de la Torre Ponça fins Villa Primavera (ara Maxim’s), discoteca que originàriament havia estat una de les primeres cases d’estiueig de l’Estartit (als anys vint del segle vint).

Respecte la resta del personal també hi havia l’àvia Paquita Sabater de Vulpellac -sogra del meu oncle Pau- i una senyora de Fontanilles.

Quan el personal de la cuina acabava la jornada sortien a airejar-se i feien una caminada fins la Punta del Molinet. Al passar per davant del restaurant Les Salines, el pare i la mare saludaven els encarregats que eren de Palamós.

Les poques vegades que vaig anar de passeig amb els de casa enfilàvem cap el carrer Santa Anna –el nervi populós i cosmopolita local- i, si s’esqueia, fèiem una queixalada a un dels millors frankfurts de la Costa Brava del moment. Res a veure amb fregitel·les i deixies plastificades.


Coberta de la monografía local de Marcel·lí Audivert.



El meu moment d’esbarjo preferit, però, era el bany que prenia a diari abans d’entrar a treballar: sorra, mar i el teló de fons de les Medes.

Els Elias de Torroella tenien muntada una llibreria de temporada a l’avinguda de Grècia. Solia passar-hi alguna tarda a buscar lectura per llegir abans de fer la migdiada. Les primeres propines que vaig fer les vaig invertir en la compra d’un exemplar del llibre L’Estartit i les Medes de Marcel·lí Audivert (1971) que conservo amb respecte.

Els benemèrits picoletos eren uns parroquians habituals del Cap Castell. Arribaven dalt d’un Citroën 2 CV. Sempre eren convidats per la casa, la qual cosa implicava un contracte tàcit molt habitual a l’època. El conductor portava una gorra de plat d’un vermell cridaner i els números el tricorni folrat per camuflar la brillantor del xarol. Feien el servei de costes i així evitaven ser clissats.

Un dia de finals d’agost vaig agafar una febrada i urticària considerable. El doctor Reñé de Torroella va diagnosticar que es tractava d’una intoxicació alimentària severa. El fet que m’haguessin donat menjar fet malbé va precipitar un final inesperat: el meu pare va donar la temporada per liquidada.

Amb els guanys va comprar un Renault 4-L de tercera mà que va ser la meva herència. Quan en temps de la Transició vaig fer la mili al Pení, anant i venint de Sant Joan de Palamós, passava per davant del domicili del Dr. Reñé que era a peu de carretera, a prop del Portal de Santa Caterina. Sempre tenia una tricolor onejant al balcó. L’home va participar en accions de desvetllament democràtic en temps del vicari Enric Sala, àlies Sr. Sala i Mn. Privata. El vaig conèixer arran de l’Any Verdaguer quan era capellà custodi del Mont. Tothom en parla bé.

D’ençà de 1977, l’Antoni explotaria -sota el mateix règim de contracte de conreu sui generis- El Rancho i després El Rancho II, bar-restaurant de dia i bar musical de nit. A la sobretaula del sopar deixava anar la seva faceta d’animador: cantava, ballava i creava ambient entre el públic. Aquests locals sempre foren satèl·lits de l’Hotel Panorama que fornia la seva clientela obrera en cerca permanent de sol, platja i diversió a bon preu. Mentre els súbdits de Sa Graciosa Majestat gaudien de la Llei de Vacances Pagades de 1938, els súbdits del Caudillo tot just començaven a sentir parlar de la setmana anglesa.


Cap Castell. D'esquerra a dreta: l'àvia Isabel Martínez Serrano; la seva cunyada, la tia Antònia; l'oncle Jaume Valls Pi, de Sabadell; la Carol, el dàlmata i l'Antoni Martínez.
Arxiu de Josep Maria Becerra.




Cap Castell. D'esquerra a dreta: Josep Maria Valls Aznar, Carol i Maribel Valls Aznar.
Arxiu de Josep Maria Becerra.


Els meus cosins Josep Maria, de Banyoles, i Glòria, de Vulpellac, varen treballar en aquests locals com jo havia fet al Cap Castell. Tanmateix, en Joan Martínez va portar el restaurant El Barco, veí de la llibreria Elias.

De resultes d’aquell estiu estartidenc a la tardor vaig anar a parar intern a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Sense interès ni recança. Calia fer alguna cosa. No sé com va anar ni qui va treure el tema de l’Escola que desconeixia. La decisió es va confirmar després d’una visita exploratòria a Sant Narcís. Ens va atendre la Srta. Reynés que va donar una visió optimista i de futur: possibilitat de beques per a cursar oficialia a Girona, mestria a Madrid i fins els estudis de tècnic en empreses i activitats turístiques.

A l’hivern vaig tornar un parell de vegades a l’Estartit acompanyant el pare. Havia fet amistat amb un barber i quan s’havia de tallar els cabells tenia excusa per anar a veure’l. El seu primer ofici va ser precisament aquest. Va ser aprenent d’en Paco Planas de la Plaça de Sant Joan de Palamós. Anant o tornant, paràvem a Cal Mut de Pals on en una ocasió berenàrem anguiles.

Al Cap Castell se li varen cantar les absoltes. S’ha reconvertit en un innominat, gris i abatut wok. La tia Antònia, l’àvia Paquita, el chacho i el meu pare fa anys que crien malves. L’Antoni viu feliçment retirat, a cavall de la Bisbal i l’Estartit; de tant en tant surt a tirar l’ham a bord de la seva menorquina. Encara hi ha qui pregunta per Tony a les xarxes socials! En Peio Payet va aprofitar el boom turístic i creà un grup empresarial de negocis hotelers i immobiliaris que continuen els fills. Pel que fa a la corrua de treballadors anònims de l’un i de l’altre, esdevé pertinent recuperar el testimoni d’antics temporers en un fòrum de discussió a Internet:

...
«¿Quedan todavía algunos de aquellos andaluces y extremeños que trabajaban en los hoteles y restaurantes en Estartit allá por los años 70-80? ¿Qué habrá sido de ellos? Qué bonitos recuerdos nos llevamos y también dejamos (ja,ja) aunque hay que ver lo que se curraba por allí».

«Cuánta razón tienes. Lo pasamos muy bien porque con aquellos años teníamos fuerzas para todo. Me pasé allí cuatro temporadas y salí agotado. No he vuelto. Saludos desde Granada».
...

Llàstima que no hagin conegut el redreçament dels darrers anys: instituir el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter; implementar la qualitat ambiental dels serveis i instal·lacions; i singularitzar un turisme subaquàtic sostenible.


Al centre, l'edifici d'apartaments Cap Castell. Els baixos l'ocupa el restaurant.
Arxiu de Josep Maria Becerra.



Agraeixo al meu cosí Josep Maria Becerra el seu suport en la recerca documental.