 |
Eduard Puig a la rodalia d'Espolla, amb la silueta de l'Albera de fons.
Imatge captada del seu blog.
|
Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater
Jn 15,1
La premsa d'ahir duia la notícia de la mort d’Eduard Puig Vayreda. Reposi en pau l’empordanès de pro.
El vaig conèixer en les reunions del Patronat Francesc Eiximenis de la Diputació, d’ençà que va rellevar el senyor Albert Compte a la presidència de l’Institut d’Estudis Empordanesos. El vell professor hi anava acompanyat de Ramon Guardiola, que precisament havia estat l’ideòleg de l’organisme. Poca gent se’n recordava. L’Eduard hi assistí amb Inés Padrosa i Joan Trayter Sabater. En Joan portava uns estats de comptes que deixaven bocabadats els interventors i fiscalistes. Admirable.
Des de bon començament establírem una relació fàcil i cordial. Em distingí amb la franquesa. Posseïa un esperit agrari il·lustrat i la seva conversa era viva i esmolada, qualitats que transferia a la lletra impresa. Quan vaig estar a la Revista de Girona recordo que me va trucar justificant impetuosament el seu article sobre Joan Subias Galter. Aquella peça pionera en la reivindicació del personatge va contribuir decisivament a la monografia que Joaquim Nadal ha dedicat a l’historiador en una edició recent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Em va sorprendre que Puig Vayreda participés en una conxorxa: posar pals a les rodes a l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines. Determinats centres d’estudis del Patronat forçaren una normativa de ferro per fastiguejar els joves ruralistes. Els veterans es resistien a desbloquejar el numerus clausus dels beneficiaris dels fons que distribuïa l’ens tot i que els polítics dirigents es comprometeren a ampliar el quantum. Més endavant se’n deuria plànyer. El Dr. Pere Gifre, líder de l’entitat ruralista, el rellevaria al front de l’Institut.
Aquella jugada me va desconcertar però no va bloquejar la relació. Em convidà a intervenir a la IX Trobada de centres d’estudis locals i comarcals de les terres de Girona i també va voler que fes la recensió del seu llibre L’Empordà i el seu vi.
Una vegada que vaig anar al celler d’Espolla, el vaig trobar amb bata blanca laborant amb provetes que contenien líquids en ebullició. L’enòleg en el seu hàbitat professional. La vessant de tastavins la vaig presenciar a la taula del Celler de Ca la Teta. Una de les ocasions va ser amb motiu de la concessió de la Fulla de Figuera de Plata a l’entitat que presidia. Un dels convidats va ser el reverend Modest Prats, rector de Medinyà i Vilafreser, que pontificà sobre les excel·lències divines del peix de cap de Creus. En aquella ocasió vaig gaudir del veïnatge de Carles Cusí Cusí, íntim de l’Eduard i coneixedor de la família de Borbó. Eduard era amic de Lluís Duran i per això tenia més tirada a l’hotel dalinià del carrer Lasauca que al motel planià de Josep Mercader i Jaume Subirós.
L’avinença va fer que li dediqués una entrevista a la Revista de Girona que va servir per repassar els fets més significatius de la seva vida en societat. Aquelles entrevistes me les vaig prendre com una manera d’homenatjar persones que apreciava. Les circumstàncies, però, varen estroncar la continuïtat de la sèrie fins arribar a l’extrem de no haver-se publicat la dedicada a Florenci Crivillé, custodi del Museu Etnogràfic de Ripoll.
La conversa va tenir per escenari l’estudi-biblioteca del domicili familiar. Un pis noble que és una completa museografia. Salvant les distàncies -i per entendre’ns- aproximadament com el cas de la casa Masó de Girona. Des del balcó -que s’aboca literalment sobre el portal de l’església de sant Pere- aquell infant orfe de mare observava el tragí quotidià i les celebracions. La situació li permetia tenir a quatre passes la botiga d’antiguitats i el pis de la seva tia, la poetessa Montserrat Vayreda. A l’arribar vaig saludar Assumpció (Titon) Bordas Poch, la seva muller. Procuradora dels Tribunals, la coneixia de quan vaig regir el Butlletí Oficial de la Província. Després ens creuaríem de nou quan ella sortia i jo entrava al temple parroquial. Una gran dama.
Recordo que vaig acudir a la presentació del seu quadern La vinya i el vi al Cercle Sport Figuerenc. N’era soci i li agradava ocupar aquell sancta sanctorum privatiu. En el capítol d’agraïments, Eduard va tenir un brot de sentiment en el moment d’esmentar la seva dona. Estava fatalment malalta.
Estic convençut que se sentia íntimament complagut d’haver honorar el seu pare seguint les seves petges en el terreny de l’art, la música i l’amistat. Es concretaren en el patronat de Santa Maria de Vilabertran, les Joventuts Musicals de Figueres i el comissariat de l’Any Ramon Reig.
Quan es va jubilar ens vàrem intercanviar correus i així va ser com vaig posar-lo en contacte amb dom Lluís M. de Pont i Pujadas, prior estat de Montalegre, ara resident a Parkminster. Eren parents llunyans i s’havien trobat a la cartoixa de Tiana.
Un dia, però, la correspondència va quedar estroncada sense justificació aparent. Pensant-hi, crec que hi podia haver un únic motiu. Amb sorna li vaig comentar que podria tenir feina com a pèrit curial de l’arxidiòcesi de Tarragona. I per això li vaig remetre els estipendis que l’arquebisbat fixava en concepte de certificats de vins de missa.
No sé com ho devia interpretar però la qüestió és que mai més me va dir res. Encara sort que no li vaig comentar la seva ponència forestal (sic) al «IV Pleno del Consejo Económico-Social Sindical del Alto Ampurdán». Per la meva part vaig anar seguint la publicació dels seus reculls d’articles –que aconseguia en préstec a la Biblioteca Carles Rahola- i sovintejava el blog. Allà vaig entendre que pertanyíem a mons diferents. Competia amb Xavier Febrés a veure qui viatjava més lluny i coneixia més cuines.
Eduard Puig massa aviat entra a formar part dels Benvolguts absents de Joan Ferrerós. Com un presagi d’acompliment vital, en les darreres setmanes es va acomiadar de Roma i oferí la seva obra apoteòsica: El Jardí de Dionís, que ha editat Jenar Fèlix a la seva marca de Brau Edicions. Un luxe que ultrapassa els límits del paisatge vitivinícola comarcal per esdevenir un compendi de cultura europea.
La seva mort em deixa perplex. Estic agraït d’haver conegut un home que va estimar la terra i va dedicar el seu saber científic, sensorial i cultural al «fruit de la vinya i el treball dels homes». L’Empordà ha perdut un ciutadà eminent que ens deixa un record bonhomiós i el llegat d’una obra inestimable.
 |
| El jardí de Dionís, darrer llibre d'Eduard Puig Vayreda (2018). |
 |
Ex-libris obrat pel bibliògraf olotí Miquel Plana
|
