dimarts, 10 de novembre del 2015

De Múrcia a l'Empordanet, memòria d'una emigració familiar

La abuela Lucía, mare de l'avi Pau.






¿De dónde es uno?
- De donde se puede vivir.

Josep M. Forn

guió del film La piel quemada (1967).



No li lleven res, a Catalunya, la reguen amb la seva suor.
Això és engrandir-la.
La terra és per a llaurar-la, per a construir-hi, per a edificar-hi.
Ells ho fan.
Les feines més dures són per a ells. No vénen a buscar cap ganga.
No ocupen càrrecs, ni representacions, ni gerències.
Són peons, no alfils.


Francesc Candel
Els altres catalans.
Eds. 62, Barcelona, 2013, p. 38



La emigración es uno de esos gravámenes difícilmente cuantificables
que casi con exclusividad, pagan los pobres.

Antonio Cazorla
Miedo y progreso: los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975
Alianza. Madrid, 2016, p. 169




Puerto Lumbreras en la postguerra. Dalt el turó, les coves ocupades com infravivendes i coronades pel jou i les fletxes, el símbol de FET y de las JONS. La imatge es pot contextualitzar amb el fragment d'un diàleg de La Rosa de Alejandría de Manuel Vázquez Montalbán: «-Aquí había franquismo siglos antes de que Franco mandara». (Planeta. Barcelona, 2004, p. 188).



El primer familiar que va venir de Múrcia a Catalunya va ser l’Agustín —un germà de l’àvia Isabel (Martínez Serrano)— per complir el servei militar, «la mili». Una vegada llicenciat de l’Exèrcit de Terra es va establir a Rupià amb la seva dona, la tia Antonia, on van néixer els seus fills Domingo, Antonio i Juanito. El matrimoni va ser per fuga, conegut per «Llevarse la novia y salirse con el novio», situació que ha ocupat l’interès dels antropòlegs.

A la vista de com li anava al cunyat, l’avi Pau (Aznar García) va enfilar en tren cap a casa seva, sol, sense bitllet i ni cinc a la butxaca. La seva única possessió era un pa de dos quilos. Cada vegada que topava amb un revisor de la Renfe el feien baixar a l’estació pròxima i tornem-hi fins arribar a Flaçà. Havia de provar de fugir de la misèria. Almeria llavors era coneguda com la terra de les terres collites: «mocos, legañas y espartos». El feixisme governant l'havia combatut al front on una bala enemiga el va ferir a la cama i fou hospitalitzat. 




L'àvia Isabel en una foto de joventut.



Quan va tenir feina i va trobar casa va fer venir l’àvia Isabel i els fills: la Lolita (la meva mare, la gran), la Llúcia, la Maria, en Pau i la Cari. Varen pujar al tren a Almendricos (el Empalme) amb la besàvia Lucía, que els va acompanyar al port de Águilas, on varen embarcar al mercant «Maria R» rumb a Barcelona. Jaume Subirana a Suomenlinna fa memòria d'una mateixa experiència familiar: «El temps avança cap enrere i nosaltres, quiets, l'acompanyem. Quan miro el mar i fa fred i venteja sempre penso en l'àvia i les seves germanes de pocs anys, lligades amb sa mare a la coberta del mercant que les duia, travessant la tempesta, d'Águilas fins a Barcelona».

L’àvia Isabel patia la febre de Malta i tremolava. La varen envoltar per dissimular-ho i evitar que els fessin baixar. Va haver-hi una confusió i la Cari (de mesos) quedava en terra. Sort que un mariner la va entaforar per una finestra d’ull de bou quan ja deixaven anar amarres.


El «Maria R(amos)» de la Naviera Ramos va ser el mitjà de transport de molts murcians a Barcelona.



La navegació de cabotatge durava tres dies i la varen fer al ras, a coberta. La mercaderia era de xais vius. De tant en tant en morien per asfixia i els llançaven per la borda. A Barcelona els esperava el germà i oncle Agustín, que els va regalar un gelat, i d’allà varen pujar al tren fins a Flaçà. La meva mare recorda que llavors agafaren la Sarfa fins a l’estació de la Pera i que va fer el trajecte a la falda d’un guàrdia civil. Aquestes coses passaven amb tota naturalitat.

L’avi Pau treballava a la bòbila que hi ha a la cruïlla de la carretera de Palamós a Girona i que a hores d’ara encara rutlla. M’agrada que siguin d’allà els matxembrats col·locats de nou a Cal Pilot de Sant Antoni, que és on ara viuen l’Aina i en Siscu.

Al cap d’uns mesos va trobar feina de mosso al Mas Dalmau (Can Ferran) de Matajudaica, on els amos els havien ofert vivenda. En poc temps varen anar arribant les altres germanes de l’àvia: la María, la Nita i la Cari.




La Familia Aznar Martínez a Flaçà. L'Agustí encara no hava nascut.


La familia Aznar Martínez al complet el dia de la comunió d'en Pau jr.



Al país, de Matajudaica sempre se n’ha dit Mata (a seques). D’aquell temps parlen amb afecte de mossèn Joaquim, també rector de Casavells, que quan podia els donava un sac de trumfes i els deia que furtar per menjar no era pecat. Això mateix havia reconegut el dret romà (furtum famelicus) però no pas l'espanyol malgrat la corrupció i l'estraperlo malsà que va configurar la postguerra més llarga d'Europa (1939-1955). 

A Mata la meva tia Maria cuidava un ramat d’ànecs i encara ara explica l’esglai que va viure en una riuada del Daró. A la resclosa d'en Vinyals de Flaçà va experimentar un episodi similar amb el ramat de cabres familiars quan tenia deu o dotze anys.

Roda el món i torna al Born: al cap de dècades resulta que vaig fer d’escolà de Mn. Joaquim quan estava retirat a Sant Joan de Palamós i vivia a casa de la filla de la seva majordoma. Era tan vellet que l’anava a recollir i el tornava a casa seva, que era a tocar de l’hospital. Fumava tabac de picadura Ideales, conegut per «caldo». El marit de la dona que el cuidava tenia per cognom Casquero i feia de guàrdia municipal a Palamós. Quan jo treballava de cambrer al restaurant Plaça Murada, venia a prendre cafè i sempre em parlava del meu avi amb respecte i consideració. Afectuosament es referia al mossèn com al «sogre». La veritat és que ell i la seva muller el varen cuidar com un pare fins a la mort.



La Lolita i la Maria a Púbol.


Més tard l’avi va trobar feina a la brigada de via i obres del tren gros, i per això es varen traslladar a Flaçà, en una casa a tocar l’església que comanava un capellà petit que anava en bicicleta a tota pastilla: mossèn Lluís. Els altres veïns varen ser la tia María Martínez, casada amb l’Antúnez —també de Puerto Lumbreras— i les seves filles, Joana i Encarna. El Tio Cachucho, així li deien, era drapaire. Tan de la Virgen del Puño que anava de Palamós a Girona a peu per no pagar el bitllet del tren. Cachucho és el nom d'un peix però en turc hüçük vol dir petit. En italià cacciucco és el nom d'un plat de peixos guisats. Ell era petit.


La Llúcia, la Lolita i la Maria.


A Flaçà va néixer l’Agustí, el benjamí dels Aznar Martínez. Aquest nom s’anava repetint per generacions. D’aquell temps les meves ties i l’oncle Pau recorden la Munda, una cabra molt especial: jugava amb en Pau i el portava a collibè. L’àvia menava unes cabres que li permetien fer recuits que portava a vendre a les cases. La Munda sempre va parir a la casa, sota l’escala, no pas al corral. Quan veia que anava de part ella s'arrecerava cap allà tota sola.


La Maria va fer la comunió a Púbol. La fotografía és a la Bisbal.


La tia Anita va treballar a Can Buxó amb la seva germana Cari i la meva mare. L’hostal també era parada i administració de la Sarfa, i punt de trobada i espera de viatgers i empleats quan Flaçà exercia d’enllaç de transports amb dues estacions de tren i línia d’autobusos. Fins i tot tenien cavallerisses i un corral per tancar ramats en trànsit.

La Nita es va casar amb en Salvador de Cal Ferrer, que treballava a l’estació del tren petit. Primer varen viure al carrer de Sant Josep, que queda darrere de Can Buxó, i desprès en un pis a la colònia. Varen tenir la Celo, que es va casar amb en Caracas de Bordils, on viuen.

L’avi Pau va començar a patir de mal d’estómac i per això el varen destinar de guardaagulles i guardabarreres a les estacions de Flaçà i Celrà, fins que va haver de deixar-ho córrer per anar a fer de pastor a Can Gimpera de Sant Martí Vell.


Fotografia feta a Palafrugell el dia de la comunió de la Lolita que apareix amb l'avi i en Pau.
Per a celebrar-ho varen anar a Calella a veure el mar.


Llavors només els nois paraven a la casa, que era de lloguer, fins que al cap d’anys els avis la varen poder comprar. Era costum que els pastors llogats tinguessin caps de bestiar propis en el mateix ramat de l’amo. La cosa és que amb el temps l’avi es va poder emancipar. Va continuar sent amic de Can Gimpera, que desprès ja no varen tenir pastor ni ramat.

Les noies de la família a Sant Martí només hi anirien ocasionalment a visitar els pares, més tard avis, però no hi varen viure plenament.

La meva mare abans de treballar a Can Buxó havia estat de vaileta —amb onze anys— a Can Llúcia de Púbol, on hi va fer la comunió solemne. Més tard va anar servir a Girona -juntament amb la tia Cari- al domicili del metge Francesc Font Miralles a la Casa Gispert Saüch (xamfrà Jaume I i Álvarez de Castro). La tia era la cuinera i ella mainadera encara que també havia donat números per a les visites i preparava les farinetes que havien d'ingerir els pacients que es sotmetien a proves de raigs X. A continuació -i ja sense la companyia de la tia- passà al pis del carrer Bellmirall on residia Josep Morera Sabater (Calonge, 1887 - Girona, 1971), canonge doctoral i auditor del Tribunal de la Rota Espanyola. Però va tenir que deixar el domicili quan l'home -que ja era molt gran- es va posar malalt i ella no tenia edat per a tenir-ne cura. De l'estada recorda que havia d'anar a l'altar que el canonge tenia asignat a la catedral a cercar la vestimenta litúrgica per portar-la a rentar a unes monges de clausura. Forçosament, doncs, va deixar Girona per anar a la casa d’uns fabricants de punt de Mataró fins que va retornar a Can Buxó on llavors coincidiria amb la tia Nita. Amb posterioritat va fer de mainadera a la Casa Ribera de Palamós on hi entraria per mediació de les cosidores conegudes com les «Sí, senyores». Més tard va anar a Sant Antoni de Calonge per a treballar a l’Hotel de Can Falet i després per cuidar l'àvia Carmeta del carrer Vermell fins que es va casar amb el meu pare i visqueren a Sant Joan de Palamós. Llavors va fer temporades a l'Hostal del Centro de Palamós que dirigia Conrad Aliu, un bon cuiner que s'havia format a l'hoteleria francesa. I més tard a la carnisseria de Can Gil on va fer entrar-hi la seva germana Maria. 


La Lolita a l'hort de la casa del carrer Vermell de Sant Antoni.


La meva tia Maria amb set anys va anar a fer companyia a una nena de la seva edat a Can Domènec de Púbol, parents de Can Gimpera de Sant Martí Vell. Desprès va estar a un mas de Torrent i més tard a un altre de l’Armentera, del qual recorda sobretot la fred que va passar: havia de rentar roba a la llera del Fluvià i li varen sortir perellons. Això fins que es va casar a Palamós amb l’oncle Sidro i va treballar a la fàbrica de suro de can Walter. Va servir a la família de la farmàcia Prats i després a Can Gil durant anys i panys. L’Elena, cada dia —i d’amagat del seu home Francisco, la seva germana Isabel i els avis Josep i Margarita—, posava carn a les bosses de la meva mare i la meva tia. Per aquesta via «clandestina» vaig arribar a menjar tantes hamburgueses que en vaig quedar tip. Ara costa molt que em vinguin de gust per més que els carnissers s’escarrassin a fer-ne combinacions imaginatives.

La Cari va anar a servir a Cassà de la Selva i, més endavant, va marxar a Caldetes (Caldes d'Estrac, Maresme), a un parador de carretera que començava a arrencar, al costat de les germanes Paquita i Lolita Reixach, que amb el temps acabarien fundant l'Hispània d'Arenys de Mar, fins que es va casar a la Bisbal d’Empordà amb l’Enric Becerra, que feia el transport dels pinsos Sanders i de gel pels pobles de l’entorn.

La Llúcia va servir a casa d’un matrimoni de Parlavà, on la dona feia de mestra i l’home de pagès. I d’allà cap a Barcelona a la bodega dels pares de l’oncle Jaume, fet que va marcar el seu futur al costat d’ell.

En Pau, que havia fet uns cursos intern al Seminari de Girona –era del curs de Mn. Ramon Oller- va anar a treballar a França i desprès a Ca l’Arpa de Sant Joan de Mollet. Fent botifarres es va escapçar un dit. A la mili es va treure el carnet de conduir, i quan va tornar, va treballar de xofer per al seu cunyat Enric a la Bisbal i quan aquest va morir i es va extingir l’empresa, a Can Balaguer de la Bisbal fins a la jubilació. Casat amb la Montserrat Sabater de Vulpellac on sempre han viscut a Can Bahí.


El tío Antonio fent moure les mules al cortijo.

Aquí estic muntant una somera amb un nét del tío Antonio.

Amb parents i veïns jugant en un carrer de Puerto Lumbreras.

El meu pare, el tío Antonio i jo al corral de les cabres.


La primera feina de l’Agustí va ser de pinxe a Caldetes —on ja hi era la seva germana Cari, que el va reclamar— i al cap de poc ja va començar a treballar de camioner, fins que es va jubilar a Can Minguet d’Olot. Retalls de la seva vida han estat narrats per Clàudia Pujol a Vides singulars (Mina, 2005).

El pare de l’avi Pau també es deia Pablo i la mare, Dolores, i eren de Huércal-Overa i Pulpí (Almeria). Ell es guanyava la vida de jornaler i ella anava a vendre a domicili betes, fils i espardenyes, que carregava a les alforges d’una somera. Només tenia una germana de nom María que sempre va viure a Almendricos, on reposa al cementiri protestant, un dels pocs que existeixen a la península. La família era evangèlica. La seva tia María va anar a viure a Mataró, on també anaren les filles de la seva germana María: les nebodes María i Concepción. I el nebot Pedro, a Sant Feliu de Llobregat. No va ser per falta de Maries!

Els pares de l’àvia Isabel portaven per nom Agustín i Lucía, i eren de Puerto Lumbreras (Múrcia), on feinejaven en un cortijo. L’àvia Isabel va ser l’única noia al costat de tres nois: Agustín, Antonio i Juan. Durant la Guerra (1936-1939) tots tres varen viure amagats per no haver d’anar al front. Sí que va combatre —al bàndol republicà— qui seria el seu cunyat Pau, el meu avi, que va ser ferit per arma de foc en una cama i internat en un hospital de sang a Còrdova fins que va acabar el conflicte. Els germans varen viure en condicions deplorables. De dia a la pallissa i de nit dins la conillera, que era en una mena de pou sec. La meva mare sempre era amenaçada perquè no ho expliqués a ningú.


Les germanes Martínez Serrano. D'esquerra a dreta: Cari, María, Anita, una néta de la María i la Isabel.


El tío Antonio el recordo al cortijo de la Cañada del Alba, un topònim fascinant. En Juan va marxar a viure a Baza (Granada). Una vegada el vàrem visitar, però jo era massa petit per a guardar-ne records.


El cortijo de la Cañada del Alba a Puerto Lumbreras.


Sentir parlar amb el deix, per mi tan familiar, de Múrcia o Almería em retorna el record dels avis i m’agrada. Pel seu art i també per això sóc un entusiasta d’actors i cantants com Paco Rabal, Pepa Aniorte, Manolo Escobar i David Bisbal. Vet-ho aquí.

Els avis varen tenir sis fills: quatre noies i dos nois. Tretze néts i tretze besnéts, dels quals en varen conèixer deu.

Reposen amb la tia Cari (de Barcelona), la germana petita de l’àvia, al cementiri de Banyoles, on varen viure els darrers anys de la seva vida; primer en un pis de la Caixa al passeig de mossèn Constans i després a la Llar Santa Teresa Jornet.


La familia Aznar Martínez. Drets, d'esquerra a dreta: la Lolita, la Llúcia, la Maria, en Pau, la Cari i l'Agustí.
Asseguts, l'àvia Isabel i l'avi Pau.



En ocasió del decés de l’àvia Isabel vàrem imprimir una fotografia dels avis a Sant Martí Vell amb aquest comiat, que es va llegir als funerals corpore insepulto a la parròquia de Sant Pere de Banyoles:


L’adéu a l’avi Pau i l’àvia Isabel

L'àvia Isabel i l'avi Pau a Sant Martí el dia del casament de la Llúcia.


Amb el comiat de l’àvia Isabel —els seus néts i les seves nétes— hem perdut un referent de la nostra història personal: el de la infantesa.

Els dies compartits amb l’avi Pau i l’àvia Isabel en aquell casalot de Sant Martí Vell a hores d’ara ja formen part del nostre imaginari. Uns records únics de coses vistes i viscudes que restaran per sempre en el més profund de nosaltres mateixos com un pòsit definitiu que no es podrà esvair.

Amb la pèrdua dels avis tot un món s’escola i ens adonem que la cadena de la transmissió és irreversible.

Ara, però, des de la perspectiva d’adults, podem fixar-nos en altres circumstàncies de les nostres arrels: uns orígens pobres, els avatars de la guerra, les dificultats de l’emigració i el treball com a eina per avançar.

Tots hem d’assumir aquestes contingències. I a les nostres identificacions personals s’uneixen amb Sant Martí Vell terres i paisatges de Múrcia i Andalusia que es perden dins l’encís especial de la llunyania dels avantpassats: Puerto Lumbreras, Huércal-Overa, Almendricos i Pulpí.

Com diu Raimon, venim d’un silenci antic i molt llarg.

Avui, més que mai, amb l’adéu últim a l’abuela ens refermem a no voler perdre la memòria i enorgullir-nos d’heretar el més intangible i valuós dels patrimonis: la dignitat humil amb la qual bastiren la vida l’avi Pau i l’àvia Isabel.

Banyoles, 30 de novembre de 1999






Vista d'un carrer de Huércal-Overa, el poble d'on era fill l'avi Pau, en la dècada dels quaranta del segle XX. L'emigració va ser la principal estratègia de supervivència (Antonio Cazorla Sánchez, El campesinado almeriense bajo el franquismo, 1939-1975: política y economia en el desarrollo de una clase social. Tesi doctoral inèdita. Universitat de Granada, 1994).



Fuente de los Caños de Puerto Lumbreras, on vivia l'àvia Isabel. 



Festa Major a la pedania d'Almendricos a començaments del segle XX. Allà va néixer la meva mare.





Carrer principal de Pulpí, lloc on va ser registrat el naixement de la tia Maria Aznar Martínez.